Al migdia he estès una maquinada de roba blanca. És agradable penjar-la, perfumada i molla, fresca i carnal, depurades no les peces sinó el seu ús, com la bugada després d’una malaltia, com si penjant llençols i coixineres hagués penjat les nits passades entre ells, i penjant la samarreta hagués penjat el vespre que me la vaig posar per a un sopar amb els amics, i penjant els pantalons hagués penjat l’excursió de l’altre dia a muntanya, poc lluny perquè la gossa s’ha fet vella i no segueix.

L'octubre és un mes de revoltes catalanes, tot i que el desenllaç no acostumi a ser favorable als que les impulsen, amb finals de repressió, presó i fallida en l'assoliment dels objectius. El referèndum del 2017 no va portar la independència com havien promès els partits del Govern, sinó centenars de votants ferits i mig Govern a la presó i l'altre mig a l'exili, amb l'autogovern suspès. Els Fets d'Octubre del 1934 van acabar pitjor: la insurrecció del Govern contra l'executiu espanyol –que considerava contrari a la República– va desfermar la repressió militar: els tirotejos van causar més de setanta morts a Catalunya; el gruix de l'executiu de Lluís Companys va acabar empresonat i alguns membres van acabar a l'exili, i a més es va suspendre l'autonomia. Uns fets que aquest 2024 compleixen 90 anys i que també van requerir una amnistia quan les esquerres van tornar a governar Espanya a partir del febrer del 1936.

Això era abans. Ara ja no n’hi ha. Potser només algun banc dispers. Ara un persistent anticicló se'ns ha instal·lat al damunt i manté en el nostre clima aquest estiu allargassat. De tota manera, les boires a què es refereix el títol d’aquest paper són boires que van i venen per la memòria. Boires de records esfilagarsats que, feliços uns i terribles els altres, ens assalten quan menys hi pensem.

El mes d’octubre és un dels meus preferits, potser perquè a finals de mes se celebra la festa del meu sant patró, sant Narcís, que, puntual, arriba amb tota la seva gresca firal i amb totes les seves mosques miraculoses. El mes d’octubre ens porta les fruites de tardor, els codonys bonyeguts, que deia Carner; les magranes, foc cristal·litzat, que deia Blai Bonet; els fanalets dels caquis, melosos i dolços; les castanyes, que, bullides en almívars de diferent espessor, es tornen aquella delícia del marron glacé. I, capítol a part, la meravella dels bolets. A Sant Feliu de Guíxols el bolet nacional és l’ou de reig. Cal dir que, tendre, tallat ben fi i cru, amanit, és deliciós, però, per a mi, el bolet més bo del món és el siureny o sureny, que ara a Barcelona anomenen a la francesa, cep. És un bolet que és bo cru, saltat, i sobretot sec, que agafa un sabor inconfusible i que dura tot l’any i que serveix per fer uns arrossos immillorables, un cop tornat a hidratar. 

Les dades de l'atur tornen a caure per vuitè mes consecutiu a Catalunya després de la pujada constant causada per la crisi del covid. A l'octubre ha baixat en 510 persones, segons les dades que el ministeri de Treball ha fet públiques aquest dimecres. Tot i que el descens és discret, és important tenint en compte que és la primera caiguda de la desocupació a l'octubre des de fa catorze anys, perquè tradicionalment és un mes en què s'acaben molts contractes de la temporada d'estiu i de retruc les dades pugen. A Espanya també hi ha hagut un descens, concretament de 734 persones, el primer cop en 46 anys. "La baixada respon al fet que venim de gairebé dos anys molts difícils, i caldrà veure quin serà el comportament quan s'acabin els expedients de regulació temporal d'ocupació", puntualitza el catedràtic en dret laboral de la UB Jordi García.