Ni les conclusions de la Comissió Warren ni els cinc milions de pàgines de documents oficials amb evidències sobre l'assassinat de John F. Kennedy, un dels presidents més carismàtics de la història dels Estats Units, convencen la societat nord-americana del relat oficial de l'Administració: que Lee Harvey Oswald va ser l'autor únic del primer magnicidi televisat en la història.

A la Rambla de Barcelona s'hi barregen l'aroma sintètica i apegalosa que imita la xocolata amb els perfums afruitats que desprenen alguns passejants. La majoria són turistes, però també s'hi pot veure algun venedor d'artefactes voladors que no acaba d'entendre per què hi ha una cinquantena de cadires enmig del passeig. Aviat en traurà l'entrellat, si para una mica d'atenció: la família Kennedy està a punt de reaparèixer enmig de la ciutat un dilluns de Setmana Santa, avançant-se a l'anual resurrecció de Crist.

Escriure sobre el llibre pòstum de l’amic Vicenç Pagès Jordà (1963-2022) és una injecció d’emoció però també una enorme responsabilitat. No faré aquesta feina des de fora, des de la suposada talaia que té el crític literari. Tampoc escriuré des d’una subjectivitat absoluta forjada en cap efusió sentimentaloide, perquè el resultat no tindria cap mena de valor. Ressenyaré Kennedyana. La dinastia que va crear la trama perfecta (Folch&Folch) instal·lada en un terreny fronterer entre la professionalitat i la il·lusió. L’autor segur que em renyaria.

El 1906 i el 1907 es publiquen dues novel·les pioneres: L’agent secret, de Joseph Conrad, i L’home que fou dijous, de G.K. Chesterton. Tenen en comú el retrat del nou espionatge estatal, en el qual les mentides i simulacions fetes per revolucionaris, terroristes i forces policials creen un clima d’incertesa on ningú pot estar segur del que està succeint. Ho diu Conrad: “En aquesta densa textura de les relacions entre el conspirador i el policia es produeixen inesperades solucions de continuïtat”. Poc després, Franz Kafka va plasmar a El procés el poder estructural a l’hora de jutjar i condemnar una persona innocent. Unes dècades més tard, a 1984, George Orwell va plasmar una dictadura que s’infiltra en la intimitat de les persones, que les manipula i les sotmet sense miraments.