Les imatges d'una dona negra insultada pels seus veïns, un matrimoni blanc d'una seixantena d'anys i simpatitzants del Reagrupament Nacional (RN), el partit d'extrema dreta de Le Pen, han estat visualitzades per gairebé 12 milions de persones a X (ex-Twitter). "Marxa! Som a casa nostra! Això és França i a França fem el que volem. No m'interesses gens, així que ves-te'n a la caseta del gos", li etziba la dona. "Mira quines coses més repugnants porta als cabells", li diu al marit, en referència a les trenes que porta la víctima dels insults racistes, la Divine, que és auxiliar d'infermeria i fa trenta anys que viu a França.

Les relacions entre Itàlia i França mai han estat fàcils, però des que l'exbanquer Mario Draghi es va convertir en primer ministre, Roma i París vivien una autèntica lluna de mel. Draghi i el president de França, Emmanuel Macron, tenien feeling polític i personal i havien fet més estretes que mai les relacions diplomàtiques entre els dos països. La victòria electoral de Giorgia Meloni posa punt final –de manera abrupta– a la lluna de mel. En els últims anys, la líder de Germans d’Itàlia no ha estalviat crítiques a França i a la figura de Macron, especialment per qüestions relacionades amb la immigració, i el seu és l'únic partit italià que es va negar a signar el tractat entre les dues repúbliques que Draghi i el president francès van impulsar l'any passat.

El jove supremacista blanc que diumenge va assassinar deu persones en un supermercat d’un barri de Buffalo, a l’estat de Nova York, la majoria persones negres, havia difós a internet un manifest racista de 180 pàgines en què explicava que la matança estava motivada per teories racistes i supremacistes com “la gran substitució”. Payton S. Gendron també feia referències a l’atemptat contra dues mesquites en què van morir 51 persones el 2019 a Christchurch, a Nova Zelanda. En aquella ocasió l’autor dels assassinats, Brenton Tarrant, havia apel·lat al mateix concepte en un altre manifest publicat a la xarxa. 

Gairebé un de cada tres francesos va votar a favor d’un candidat d’extrema dreta a la primera volta de l’elecció presidencial celebrada el diumenge 10 d’abril. El 32,3% de les paperetes que van sumar els ultradretans Marine Le Pen, Éric Zemmour i, el menys conegut, el líder de Dempeus França, Nicolas Dupont-Aignan, és notablement superior a les eleccions del 2017, quan els tres candidats no van arribar al 20%. I les enquestes mostren que a la segona volta, que diumenge enfrontarà Le Pen amb el candidat a la reelecció, Emmanuel Macron, el resultat serà molt ajustat. Macron és favorit, però els analistes coincideixen a dir que l’accident és possible: Marine Le Pen podria ser presidenta.

“Res és impossible”, proclamava eufòrica dijous la líder d’extrema dreta Marine Le Pen en el seu últim míting de campanya, celebrat a Perpinyà, entre crits de “guanyarà”. Le Pen, que començava fa mesos la campanya electoral amb el seu lideratge polític amenaçat per la irrupció d’un nou candidat d’ultradreta, Éric Zemmour, l'ha acabat aquest divendres convençuda que aconseguirà guanyar a la segona volta el favorit, el president Emmanuel Macron. A les enquestes, la candidata de Reagrupament Nacional (RN) ha fet un esprint al final de la campanya espectacular que fa pensar que Macron ja no té garantida la reelecció. En els últims dies s’ha instal·lat la idea que Marine Le Pen pot guanyar i els sondejos alimenten la possibilitat. 

Cada vegada està més clar que la rival d'Emmanuel Macron a l'elecció presidencial del 10 i el 24 d'abril serà la candidata d'extrema dreta Marine Le Pen. A vuit dies de la primera volta, totes les enquestes apunten que la partida final es jugarà, com el 2017, entre el candidat d'En Marxa i la candidata del Reagrupament Nacional (RN). Fins fa ben poc les enquestes atorgaven una clara victòria en el duel final a Macron, però en els últims sondejos la distància amb Le Pen s'ha anat retallant. Aquest fet, sumat a una possible abstenció elevada, que podria arribar al 30%, deixa marge a una sorpresa de la candidata d'ultradreta.

El periodista Vincent Bresson es va infiltrar durant més de tres mesos a l’equip de la campanya del candidat ultradretà a la presidència francesa Éric Zemmour. Bresson, reporter freelance que escriu entre d'altres a Le Monde, afirma que durant aquest temps va ser testimoni d’una cultura de racisme i va documentar com opera “l’exèrcit a l’ombra” que omple de contingut pro Zemmour les xarxes socials.

La líder d’extrema dreta Marine Le Pen celebrava aquest dissabte el seu primer gran míting de precampanya per a les eleccions presidencials de l’abril, i ho feia sense cap referència directa a l’altre candidat ultradretà, Éric Zemmour. La candidata de Reagrupament Nacional (RN) vol evitar el xoc públic amb Zemmour i, en canvi, situar el president de la República, Emmanuel Macron, com el rival a batre. “Els cinc anys de la seva presidència han sigut un immens caos”, criticava Le Pen, que es veu jugant-se la presidència de França a la segona volta amb l’actual president. De raons no n'hi falten: els sondejos situen Macron a la segona volta amb Le Pen o amb la candidata conservadora, Valérie Pécresse. També té possibilitats Zemmour, que en l’últim sondeig obté un empat amb Le Pen. 

França està obsessionada amb el seu declivi. La incertesa i el descontentament fa temps que alimenten un electorat cada cop més frustrat. El diari LeMonde parlava fa unes setmanes de “la fúria dels salaris baixos”. Les vagues apareixen en sectors on fins fa poc no hi havia grans mobilitzacions. Les protestes s’han anat escampant, tímidament, entre els treballadors de Decathlon, Leroy Merlin, Labeyrie o H&M arreu de França; entre aquells que van fer l’esforç de continuar treballant durant els pitjors moments del confinament de la pandèmia, sense rebre cap reconeixement social o laboral de les seves empreses. Són els oblidats de la represa econòmica, penalitzats per la inflació, l’encariment del preu de l’energia i dels lloguers, i se senten exclosos dels beneficis de la recuperació del creixement. El malestar econòmic es barreja amb les mobilitzacions anti, en totes les seves declinacions, i especialment els antivacunes, que pràcticament cada cap de setmana desfilen per les ciutats de província de la França perifèrica. Els francesos viuen en una angoixa existencial que les xifres macroeconòmiques no recullen, però que tenyeix qualsevol anàlisi de la situació.

Éric Zemmour, el nou aspirant a president de l’extrema dreta francesa, sempre havia somiat en formar part de l’elit política i social de París. De jove ho va intentar per la porta gran, a través de l’Escola Nacional d’Administració (ENA), la prestigiosa escola d’Estrasburg que forma les elits del país –hi han passat tots els presidents que ha tingut França en els últims 25 anys, a excepció de Nicolas Sarkozy–, però no va aconseguir entrar-hi. És una espina que sempre tindrà clavada, però la seva reconversió a periodista el va catapultar a estrella mediàtica i li va posar en safata el pas a la política que acaba de fer. 

1. Assimilació. “L’assimilació és una manera d'integrar que reclama el control cerebral dels reflexos més arcaics”. Així explica Éric Zemmour, en el seu darrer llibre, França no ha dit la seva última paraula, la seva via per resoldre la tràgica situació del seu país: “L’existència del poble francès està en perill”. “No podem suportar dues civilitzacions en territori francès”. I es presenta ell mateix com èxit de la teràpia per expurgar els orígens: “Jo soc un jueu d’Algèria crescut en un barri perifèric de París a qui l’herència familiar i les lectures han transformat en francès de la terra i dels morts”. És de fet una reformulació del gran reemplaçament que predicava el seu col·lega Rénaud Camus. L’assimilació (fins a forçar els que venen d’altres llocs a renegar del seu passat, és a dir, a deshumanitzar-se) i, com a lògica conseqüència, un estat fort sotmès al poder executiu. “Tenim contrapoders que han esdevingut poders, és a dir, la justícia, els mèdia, les minories. Hem de retirar el poder a aquests contrapoders”.