El 2025 han coincidit dues pel·lícules filmades en les perifèries urbanes, en comunitats que existeixen en els marges econòmics, morals i fins i tot estètics de la societat moderna. D’una banda, el documental de José Luis Guerin –i premiat al Festival de Sant Sebastià– Històries de la bona vall, ambientat al barri de Vallbona i, de l’altra, la ficció Ciudad sin sueño, que el madrileny Guillermo Galoe ha rodat a la Cañada Real, l’assentament irregular més gran d’Europa, on centenars de famílies viuen a només 15 quilòmetres de Madrid en barraques o en cases sense els serveis mínims –fa cinc anys que alguns sectors no tenen subministrament elèctric.

Aquests últims temps ens hem fet un fart de sentir cantar les excel·lències de Madrid com a paradís de la “llibertat” i el motor del creixement econòmic de l’Estat. Les fissures ja fa temps que s’han fet evidents, especialment durant la pandèmia, però no és nou que hi ha un altre Madrid, desigual i pobre, que no surt als discursos grandiloqüents.

Som just a la meitat del novembre i, malgrat que la previsió és de baixada de les temperatures, el temps a Madrid ha donat una treva. Si bé el sol del migdia esvaeix la sensació d’estar a les portes de l’hivern per a la majoria dels ciutadans, no passa el mateix per a alguns dels que viuen a la Cañada Real: “Estem vivint amb por. Afrontar un hivern aquí no és segur i menys si es repeteix una nevada com la de l'any passat”, anticipa la Rahma, una veïna del sector V d’aquest assentament irregular, considerat el més gran d’Europa, i situat a només 15 km del bell mig de Madrid, la Puerta del Sol i tot el luxe que es concentra en aquella zona. “Si torna a passar, els cossos no aguantaran. No ho aguantarà ningú”, avisa la veïna.