Amb més d’un milió de seguidors a les xarxes socials, mig milió dels quals només a Instagram, l’olotí Aniol Güell (Olot, 1997) s’ha convertit en només tres anys en un gran ambaixador de la cuina mexicana. I no per al públic català, sinó que el seu èxit ha estat, en les seves paraules, ser “un espanyol que fa vídeos de menjar mexicà per a mexicans”. En concret, la seva especialitat són els tacos i és conegut pel sobrenom de @tacotios. El 2022 va marxar a la ciutat de Guadalajara, a Mèxic, a estudiar l’últim curs del grau en ciències de l’activitat física i de l’esport, que feia a l’Euses de Salt. Va ser una manera de “fugir” i, alhora, “trobar-se” després de la mort prematura del seu pare quan tenia 18 anys. “Marxar sol et fa créixer –reflexiona–. Des d’Olot sempre pensava que jo volia ser com la gent que marxa. Necessitava el meu propòsit a la vida”.

De vegades hi ha gent que em retreu que escrigui sobre els llocs que també els agraden. Els fa por que els conegui massa gent i que llavors no hi tinguin cabuda. És una por lícita a la Barcelona gentrificada on cada cop anem perdent més espais. Vaig plantejar aquest dilema a una cuinera molt coneguda. Em va dir que ni parlar-ne, que no dubtés ni un segon d'escriure sobre els llocs que ho fan bé. Així que vaig pensar que segurament tenia raó, perquè l'objectiu d'aquesta secció ha estat sempre posar el focus en qui s'ho mereix. Guardar-me els llocs que recomanaria només per als amics és com aquella "solució" d'amagar l'autobús que puja al Parc Güell a internet perquè els turistes no el trobin. Potser alliberes un bus, però el problema d'arrel no és aquest. Així que avui us parlaré d'un local a Barcelona, d'aquells que molta gent preferiria que no donés a conèixer perquè és únic, genuí, no segueix cap moda i, bàsicament, el seu propietari, Benoît Valée, hi fa el que vol. Es diu L'Ànima del Vi i és al carrer dels Vigatans 8, al barri del Born.

El famós cocteler Javier de las Muelas sol explicar que els restaurants són platós on es roden escenes de la vida de la gent. Sempre he pensat que un dels motius pels quals la gent s'estima la restauració és perquè és en llocs així on han viscut moments feliços: la primera cita amb qui seria el seu company de vida o bé han celebrat els anys rodons de l'àvia. Un dia potser l'àvia no hi serà, però anirem a aquell lloc i pensarem en la cara que va fer quan li van donar el ram immens de flors. Hi ha establiments que per la seva tipologia són com imants per a celebracions, sobretot perquè són restaurants de categoria i impliquen un esforç econòmic. Un racó que estem disposats a gastar perquè l'efemèride s'ho val. Jo feia temps que tenia un lloc així en ment, només em calia la celebració. El lloc era Les Cols i "l'excusa" va ser el meu aniversari.

La pregunta no és meva, però la trasllado perquè em sembla pertinent. Fa temps que Barcelona destaca per les pizzes excel·lents que entren als rànquings mundials o bé en cocteleria. Però els millors arrossos on són? La pregunta me la fa una persona de Castelló, però que té un excel·lent restaurant al carrer Entença de Barcelona, tocant a la Gran Via. El cuiner és Miquel Pardo i el molt recomanable restaurant és el CruiX. I si hi hagués un rànquing d'arrossos, segur que el seu seria a dalt de tot.

El juliol del 2011 va obrir a Barcelona un bar d’ànima basca. Una taverna. La idea que hi havia darrere era que a la ciutat era difícil trobar un lloc on et tiressin bé una canya, tinguessin una bona gilda i servissin un pintxo de truita que estigués una mica desfeta pel mig, com marca el cànon basc. El cas és que 13 anys més tard l’esperit segueix igual, excepte que ara les truites les serveixen senceres i el carrer on es troba ha estat força gentrificat. Avui és el torn de parlar del fiable i genuí Koska Taverna, al carrer Blai, al Poble-sec.

Vivim accelerats (la majoria de nosaltres) i hi ha persones que tenen una agenda de ministre. Aquest article és per a aquells que malden per trobar una data de consens per fer un sopar, i es troben que quan per fi s’obre una finestra d’oportunitat resulta que cau en dilluns. De llocs bons que obrin dilluns al vespre n’hi ha més dels que ens pensem, però no sempre hi caiem. Eus aquí una llisteta amb vocació de servei públic.

Un dia estava comprant a Neko, una de les meves botigues preferides. És de roba de segona mà i és molt a prop del Mercat de Sants. La seva propietària ens va sentir parlar a mi i a la meva amiga sobre on aniríem a dinar. Si sou dels que quan esmorzeu parleu d'on dinareu i quan dineu parleu de què sopareu, sou dels meus. Bé, el cas és que ens va suggerir que anéssim a tastar un lloc de ramen que teníem a la vora i que a ella li agrada molt, el Kobuta (carrer Súria, 6). Vam arribar-hi d'hora i vam tenir sort: tot i que no teníem reserva, hi havia lloc. Ens va encantar. Des de llavors hi hem tornat diverses vegades. Per això vaig seguir amb molt d'interès l'anunci que n'obririen un segon. El nou Kobuta es troba a la Gran Via 439, entre Entença i Rocafort, i té algunes diferències amb el primer restaurant.

Una de les preguntes que em fan molt, i procuro esquivar, és quin és el meu restaurant preferit. La meva resposta sol ser que per fer què: per celebrar l’aniversari o unes noces d’or, per tenir-hi una cita o per anar-hi amb la colla? Però si m’obligués a fer un top 10 d’aquests que triomfen tant a les xarxes, és molt probable que un dels llocs que hi aparegués fos el Casa Xica.

Avui toca parlar d'un temple i dels guardians que el mantenen en vida perquè nosaltres en puguem gaudir. No és una exageració dir que la Bodega Quimet, ubicada al carrer Vic, al barri de Gràcia de Barcelona, va ser salvada pels germans Montero. L'Eugeni, el fill del Quimet que dona nom al local, es jubilava. Va penjar un cartell escrit a mà: es traspassa per jubilació. I una carambola del destí va portar el David i el Carlos Montero a fer-se càrrec del local, ara ja fa catorze anys.

Per què parlem d'un restaurant i no d'un altre? O d'un vi? O d'un formatge? Evidentment, els que ens dediquem a això procurem parlar de llocs que ens han semblat bons i que poden interessar als lectors. Però hi ha un altre element, que converteix un lloc interessant en un d'imbatible: el factor humà. Avui parlarem d'un restaurant que podria ser una sèrie de TV3, en què veuríem la vida de tres generacions com van creixent en el marc d'un preciós bar-restaurant d'un poble: L'Aliança d'Anglès.

Avui parlem d'un local diminut. Tot just hi caben 11 persones assegudes i fa uns 35 metres quadrats. Aquesta petita joia conviu de molt a prop amb la massificació del carrer Blai, però el perfil de client que hi tenen sol ser gent que sap perfectament on va. I en el cas que hi arribi algun guiri, són dels visitants informats que valoren la qualitat. El Zaza, cuina i vi (carrer Poeta Cabanyes, 43) és un bar de vins naturals i tapes de temporada passades pel sedàs de la gastronomia italiana.

Ja em disculpareu que comenci parlant de famosos, però és que qui va anar al restaurant va ser l'estrella, el líder de la banda BTS. Per a qui no estigui surfejant l’onada coreana, BTS és el grup de música que ha trencat absolutament tots els rècords. És un fenomen únic al món. Les seves fans es fan dir ARMY, que significa exèrcit, i creieu-me que no voldríeu importunar els seus soldats. L’integrant que va visitar el restaurant que avui ens ocupa és RM (nom artístic de Kim Nam-joon). A banda de ser el cantant principal de BTS, ja fa un temps que ha encetat la seva carrera en solitari i no li va gens malament. Si avui us en parlo, és perquè el lloc que va triar RM és a l’Eixample de Barcelona i val molt la pena.

Obertures i obertures de restaurants amb cartes calcades: croqueta, burrata, tataki, ceviche i torrija de postres. Quin ensopiment, estimats lectors. Per sort, de tant en tant apareix un lloc que no pots comparar amb cap altre perquè té un propietari que sap cuinar i que fa el que vol. Com que el Mathieu Pérez no és una persona convencional, el seu bar de tapes, el Sra. Dolores (Marquès de Campo Sagrado, 27), tampoc ho és. Això fa una mica més difícil descriure’l, però ens hi posem.

Sovint els periodistes estem obsessionats amb la primícia, la notícia, ser els primers a explicar alguna cosa. Però igual com hi ha receptes de xup-xup, hi ha informació que més val cuinar a foc lent per tenir perspectiva. Si bé és cert que la novetat sempre és molt llaminera, el que realment és difícil en el sector de la restauració és ser constant i fiable. Hi ha una part molt important de locals que no arriben als tres anys de vida. L'altre dia fullejava una fantàstica guia de restaurants, la BCN Foodie Guide, de fa cinc anys. Dels 50 establiments que recomanava, 20 havien plegat veles. Així que el que és –també– noticiable és que un restaurant continuï, mantingui el nivell i sigui rendible. Aquest és el cas del restaurant del qual parlarem avui: el Suculent.

És possible que només puguem aspirar a fer bé una cosa. Vull dir bé, bé; arribar a l’excel·lència. Al Japó, un país d’artesans, de propietaris de locals mil·lenaris (sí, mil·lenaris) que han estat en mans d’una mateixa família i mestres de la repetició i el perfeccionament, és habitual trobar restaurants especialitzats en una sola menja. Solen ser petitons, una barra per a un grapat de clients, amb un cuiner darrere que va fent i va servint.

Avui aquest article és d'aquells que els periodistes en diem "de servei públic", perquè té la voluntat de resoldre un problema habitual. On anem a sopar després del teatre? "Oh, és que l'obra s'acaba a les 22 h, entre que sortim del teatre i arribem al restaurant ja hauran tancat la cuina". I qui diu el teatre, diu després d'un concert que s'acaba a les 23 h. O encara pitjor, després de mitjanit. És cert que no hi ha gaires opcions dignes, però per sort hi ha gent del gremi que es va trobar amb el mateix problema i hi va posar solució. El desllorigador es diu Bar Torpedo (Aribau, 143, xamfrà amb Rosselló).

El concepte bar à vins sempre m'ha agradat. Un lloc petit, acollidor, per tenir-hi bones converses davant d'una copa de vi i acompanyar-la de platets senzills amb bon producte. És com un temple per conspirar i veure passar la vida. Com que per dinàmica de vida molts de nosaltres només podem veure els amics propers de sopar en sopar, aquesta categoria d'establiment sempre encaixa com anell al dit. Perquè no només la teca i el beure són importants (que ho són), sinó que també ho és que l'espai tingui el caliu necessari per poder sentir-t'hi a gust. No cal dir que aquest tipus de local també és perfecte per a primeres cites. O per a les parelles que tenen mainada petita i, per un dia, poden seure i parlar tranquil·lament sense interrupcions.

Només cal haver viatjat una mica per saber que el nivell de la restauració a Catalunya és d'una altra dimensió. Avui us presento un exemple d'un restaurant que a Nova York hi hauria llista d'espera de setmanes per anar-hi. Ells, en canvi, a banda de fer un menú degustació espatarrant, mantenen una fórmula de migdia perquè els clients habituals no deixin mai d'anar-hi sempre que vulguin. N'hi ha que cada setmana repeteixen, cosa que és perfectament comprensible. Amb tots vostès: La Tartarería.

M'és molt fàcil de recordar on vaig aprendre la paraula xeixa. Va ser a través de la cançó popular En Pere Gallerí. Els que la conegueu ara em maleireu els ossos perquè avui ja no us la podreu treure del cap. Ja sabeu que ell és així de bon home i "s'endú tota la xeixa, la xeixa de per (a)quí". Bé, el cas és que quan un amic amb molt bon criteri gastronòmic em va recomanar aquest nou restaurant i em va dir que es deia Xeixa, ja el vaig mirar amb bons ulls. La xeixa, per cert, és una varietat antiga de blat.

Potser deveu haver vist a les xarxes missatges que descriuen un entrepà seductor acompanyats d'una fotografia. Són de l'estil "Bon dia, avui entrepà de carn de porc adobada amb salsa de iogurt i ceba confitada. Salut!". O bé: "Avui entrepà de verat amb maionesa de wasabi i ceba envinagrada". Els divendres, l'entrepà és de truita, com el de la setmana passada, de patata, ceba i albergínia amb crema de torta del Casar. Aquests entrepans cèlebres d'internet els trobareu a la Bodega Montferry (passatge de Serra i Arola, 13). Però, segons el meu punt de vista, aquest establiment és molt més que un lloc per menjar entrepans suculents que regalimen canell avall (que no és poca cosa). La Bodega Montferry és un bastió, un reducte de resistència al barri de Sants.