Fa temps que seguim el compositor badaloní Enric Palomar, de qui ens agrada molt la seva obra; especialment l’operística, amb mostres formidables d’originalitat, intel·ligència i instint teatral innegable (Ruleta, La cabeza del Bautista...). Però també ens agrada l’obra d’aquest català resident a Berlín per la seva capacitat de síntesi en tot el que fa i a l’hora d’establir ponts i contrastos amb gèneres tan aparentment allunyats entre si com són la música dels nostres dies (sense deixar de pouar en la tradició) i el flamenc. Això és el que passa amb Tres amores oscuros, un tríptic per a cantaora i cantaor solistes, dos pianos i orquestra i amb una divisió ben particular. La base literària de Federico García Lorca (Yerma i Bodas de sangre) i dels personatges de Tamar i Amnon (Antic Testament) acaba resultant anecdòtica, perquè el que compta aquí és la intel·ligència del tapís musical, ben cosit per l’hàbil mà de Palomar, de qui han estat còmplices els solistes vocals (Lidia Vinyes-Curtis i Pere Martínez) i els dos pianistes (Marco Mezquida i Carles Marigó). I jo diria que també el director musical d’aquest cap de setmana a L’Auditori, Josep Caballé. Perquè o m’equivoco molt o l’OBC no semblava estar gaire per la labor, qui sap si a causa de les dificultats d’una partitura realment complexa que demana molt de treball. Molt més del que sol invertir-se en aquests casos.