Willy DeVille, Marc Bolan, la Companyia Elèctrica Dharma, Karen Carpenter, J Dilla, Fatboy Slim, els anys de Nick Cave al grup Bithday Party, The Zombies i Manolo Kabezabolo són alguns dels protagonistes d'una nova edició del Festival de Documental Musical In-Edit, que se celebra als cinemes Mooby Aribau de Barcelona del 26 d’octubre al 5 de novembre. La pel·lícula inaugural és Esta ambición desmedida, el documental sobre C Tangana que es va estrenar al Festival de Sant Sebastià, i la de cloenda, Little Richard: I am everything. El festival també projectarà La simfonia dels herois, de Josep Serra Mateu i Marc Juan García, que segueix la feina d'Andreu Gabarrós, cap de neurocirurgia a l’Hospital Universitari de Bellvitge especialitzat en tumors cerebrals, i la preparació d’un concert al Teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat protagonitzat pels pacients, el grup de rock del doctor, Dorigen, i artistes com Estopa, Antonio Orozco, Manu Guix, Marina Rossell, Gerard Quintana i Carles Benavent.

"Si ets dels que adores Pink Floyd però no suportes la implicació política de Roger Waters, el millor que pots fer és fotre el camp ara mateix", advertia la megafonia del Palau Sant Jordi just abans d'un concert de gairebé tres hores que va ser de dimensions colossals, amb molt bona sonorització i davant de 17.000 persones. Se suposa que és l'última gira del músic britànic, i vol fer-ho amb un gran espectacle de rock per celebrar el llegat de Pink Floyd, protagonista de la majoria del repertori. L'espectacle, per cert, va tenir un afegit passada la mitjanit: gent corrent per no perdre l'últim metro.

Ens volen fer creure que hi ha gent que ha vingut al món a aguantar-ho tot. De vegades se'n diu resignació i, d'altres, conformisme, depèn del punt de vista. Aguantar la piràmide té més a veure amb suportar-la que amb sostenir-la. Es pot suportar sense cap ganes de donar-hi suport. Tota piràmide és per essència elitista. No comprèn el total de la societat, sinó tan sols els estrats dels quals en pot treure un profit. Una piràmide no és més que una catifa amb punxa en una casa on la neteja es fa de cara a la galeria. Hi ha món més enllà de la piràmide. Allò que es feia al programa Gran Hermano d'expulsar de la casa la gent fins que només en quedava un és una caricatura no gaire exagerada de com va la cosa. Per no formar part de la piràmide, n'hi ha prou amb haver nascut a fora. Com de més lluny s'hi arribi, més difícil resultarà ser acceptat pels residents de la piràmide. L'única porta oberta és la dels diners. El més semblant a la construcció (i destrucció) d'una piràmide és el que es conta a The Wall, de Pink Floyd. Una piràmide és un sistema de murs amb vèrtex. Tot allò que no és vèrtex és vòrtex (turbulència, remolí, desordre).

Cada vegada que escolto Pink Floyd recordo Antonio Machado. És amb aquella cançó del disc The wall, que es diu Blue sky. Parla del mateix que el poeta portava a la butxaca de l'abric, escrit en un paper, quan va travessar la frontera cap a França pel camí de l'exili, al final de la guerra mentre fugia del feixisme. Potser es tracta dels darrers versos que va escriure a la vida. Estos días azules y este sol de la infancia... Machado sencer es troba aquí dintre, com també aquestes paraules contenen tot Roger Waters.