La Bioeconomia Forestal als Pirineus –Bio For Piri en la seva nomenclatura– és el projecte que la Fundació Catalunya La Pedrera ha desenvolupat aquests dos últims anys per a la prevenció d’incendis forestals i la gestió del bosc, l’impuls de la bioeconomia forestal i la transferència de coneixement al territori. L’estratègia busca convertir l’amenaça dels grans incendis forestals en oportunitat per al desenvolupament rural i la conservació de la natura. Sota aquesta premissa, la jornada celebrada ahir a l’auditori de La Pedrera va centrar el debat en quatre casos d’èxit.

L'economia catalana s'enfronta a un desafiament històric: reduir les seves emissions de gasos d'efecte hivernacle un 55% per al 2030 i assolir la neutralitat de carboni el 2050. Aquest objectiu, alineat amb les directrius europees, exigeix una transformació profunda del model energètic que implica crear noves infraestructures, millorar l'eficiència de les existents i potenciar la generació d'energia local descarbonitzada.

La indústria s'ha convertit en el gran motor del consum elèctric de Catalunya, que clarament lidera la despesa en electricitat a l'estat espanyol. I dins d'aquest consum elèctric, destaca especialment la província de Barcelona, segons es desprèn de les dades publicades per la Comissió Nacional dels Mercats i de la Competència (CNMC), recollides per la companyia Papernest, especialitzada en l'assessorament i gestió de subministraments. De fet, fonts del sector apunten que l'augment del consum elèctric industrial obeeix, en principi, al creixement de l'economia –el PIB català ha crescut per sobre de la mitjana espanyola des del quart trimestre del 2023 i, sobretot, europea, ja que la debilitat econòmica d'Alemanya i França ha frenat el creixement de la UE.

En un context de brots verds pel que fa al cotxe elèctric a Europa i d'un enfonsament de les vendes de vehicles dièsel al conjunt de l'estat espanyol, ajuntar tres ferris defensors de l'electromobilitat i la descarbonització només pot alimentar l'optimisme. És el que ha planat aquest dijous per sobre del Col·legi d'Enginyers Tècnics Industrials de Girona durant la taula rodona organitzada per l'ARA, amb la col·laboració de Bassols Energia, per debatre si aquesta forma de transport és una oportunitat real. Amb l'horitzó del 2035, quan la Unió Europea deixarà de matricular els vehicles de combustió, el principal repte ara mateix són els punts de distribució de recàrrega, no la tecnologia pròpia dels vehicles elèctrics. I més tenint en compte que en 10 anys s'ha passat d'autonomies d'entre 150 i 170 km a 350 i fins a 600.

Fre de mà del Govern socialista a l'ambiciós pla per fer macropàrquings dissuasoris —o park and ride, en la seva denominació en anglès— que havia dissenyat l'anterior govern de Junts i ERC i que havia de servir per descongestionar Barcelona de cotxes. El fracàs evident del primer d'aquests macropàrquings, que es va inaugurar l'estiu passat a Martorell, ha portat l'executiu de Salvador Illa a paralitzar la trentena de projectes iniciats i repensar la necessitat d'aquestes grans infraestructures, que havien de ser un revulsiu per millorar la mobilitat i reduir la contaminació a l'àrea metropolitana.

Els experts coincideixen que l'hidrogen verd, produït amb fonts d'energia renovables i netes, jugarà un paper important en el gran salt tecnològic en energia que ja està en marxa. 

Sobirania, autosuficiència, km 0, són termes molt mediàtics i amb una connotació clarament positiva. Aquí argumento, però, que els termes mereixen una consideració més matisada. Ho il·lustro entrant en el debat sobre l’electricitat renovable provinent de l’Aragó.

"Si apliquem l'Euro 7, hauran de tancar fàbriques de cotxes". Així s'expressava fa uns pocs mesos el president de Seat i Cupra, i també de la patronal espanyola dels fabricants d'automòbils (Anfac), Wayne Griffiths. La decisió presa aquest dilluns pels Vint-i-set d'endarrerir aquesta norma ha donat aire als fabricants espanyols d'automòbils.

La Generalitat ha donat llum verda al Proencat, el full de ruta que ha de portar a la descarbonització energètica de Catalunya –neutralitat d'emissions– el 2050, que tindrà un cost de 84.361 milions d'euros, segons ha informat aquest dimarts el nou conseller d'Acció Climàtica, David Mascort, després de la reunió del consell executiu. Malgrat tot, Mascort no ha aclarit quina part de la inversió serà pública i quina l'haurà de fer el sector privat.

L’any passat les sis grans empreses petrolieres van tenir més beneficis que mai, per sobre dels 200.000 milions de dòlars. La raó la trobem en la gran alça dels preus energètics, en bona part deguda a la invasió russa d’Ucraïna i a la necessitat d’augmentar l’oferta per fer front a l’emergència. Aquesta bonança contrasta amb el període del covid i amb la pressió que tenien aquestes companyies per reduir l’explotació dels combustibles fòssils. Aquesta pressió s'ha relaxat perquè, en el triangle d'objectius desitjats –tenir energia barata, verda i segura–, el darrer vèrtex és el que predomina ara. En efecte, els llums no es poden apagar i la indústria, l’alemanya sobretot, ha de seguir produint. Els preus de l’energia ja havien pujat abans del 24 de febrer de 2022, data de l’agressió del Kremlin. Darrere d’aquesta alça hi ha un conjunt de factors d’oferta i demanda. Entre aquests, que la transició energètica amb l'horitzó d’eliminar les emissions el 2050 no ha estat ben plantejada. Això és així perquè la inversió en energies renovables no s'ha compassat adequadament amb la inversió necessària en energies de transició per fer front a la intermitència de les primeres.

Actualment la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera és un 50% més alta que la mitjana preindustrial i se situa en el valor més elevat dels darrers 4 milions d’anys. Només cal recordar que l’Homo sapiens va aparèixer fa uns 200.000 anys per adonar-se de l’excepcionalitat de l’escenari climàtic que estem vivint.

Neutralitat d’emissions el 2050. Aquest és el gran –i costós– repte davant l’emergència climàtica. “Està clar que no hi arribarem”, sentencia Josep Maria Montagut, president de la comissió d’energia del Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya. Més optimista és Marta Morera, directora general de l’Institut Català de l’Energia (ICAEN). Creu que s’assolirà l’objectiu “si es compleix el que diu la Proencat” (Prospectiva Energètica de Catalunya 2050). 

Amb molt pocs dies de diferència he tingut accés a dues intervencions televisives molt diferents sobre la viabilitat de la transició a la descarbonització.