<![CDATA[Ara.cat - Naomi Klein]]> 10 <![CDATA[La revolta del bé comú]]>

Al mes de maig, el periodista científic Toni Pou ens descobria una dada força il·lustrativa: apuntava que, en aquell moment, hi havia al món uns tres grams de covid-19 infectant persones. Més enllà de l'anècdota, aquesta dada ens mostra amb cruesa la vulnerabilitat de l'espècie humana. Tres grams de petites partícules han sigut capaços de despullar tot un sistema que es creia tan etern i infal·lible que hi ha qui, com Fukuyama o Thatcher, es va aventurar a decretar la fi de la història i la manca d'alternativa al capitalisme.

]]> <![CDATA[El senyor Trump enfonsa el planeta una mica més]]>

Si Abraham Lincoln, o algun altre dels prohoms que van construir els Estats Units i ofereixen els seus rostres al vent al Mount Rushmore, pogués veure el que està passant al seu país quedaria de pedra. El president més execrable dirigeix actualment l’orquestra des de la Casa Blanca. Mentrestant, a l’Europa atrafegada amb els assumptes europeus potser no som prou conscients de la catàstrofe a què ens aboca el fatxenda i tocat de l’ala de Donald Trump. Sí que n’és conscient, en canvi, la canadenca Naomi Klein (Mont-real, 1970), que fa anys que mira amb ulls crítics el que passa al món: denunciant el poder de les marques a No logo (2000), analitzant les polítiques de lliure mercat a La doctrina del shock (2007) o alertant sobre el canvi climàtic a Això ho canvia tot (2014). Com a bona periodista d’investigació, d’ençà que l’infame Trump va ser proclamat 45èpresident de la potència que porta les regnes del món, sembla que Klein (que va donar públicament suport a Bernie Sanders perquè parlava de la crisi del neoliberalisme) hagi estat apuntant el que fa i deixa de fer per poder-l’hi retreure algun dia. Ho fa quan encara no porta ni un any de mandat i gosa dir coses tan necessàries com ara que Donald Trump (un home forjat en la doctrina del xoc que ella ha estudiat) no és pas només un home sinó una marca. Amb ell queda clar que el món suposadament desenvolupat i suposadament democràtic ha abaixat el llistó dràsticament, i també que ens costarà recuperar-nos: “Trump i la seva trepa estan disposats a fer retrocedir el món en tots els fronts i tots alhora”.

]]> <![CDATA[“Encara no hi ha una alternativa real a Trump”]]>

Segons l’escriptora, activista i periodista canadenca Naomi Klein, davant de fenòmens com el de Donald Trump, no n’hi ha prou de fer oposició. Cal presentar “una visió per al sí”. Cal oferir alternatives. El problema, diu Klein, és que “no hi ha una alternativa real a Trump”.

]]> <![CDATA[Naomi Klein: "La resposta de Rajoy a l'independentisme és incendiària"]]>

Periodista, escriptora, activista i directora de cinema, la canadenca Naomi Klein ha assegurat aquest dimecres a Barcelona que la resposta del govern de Mariano Rajoy al moviment independentista català és "incendiària" i un "atac flagrant a la democràcia". També ha indicat que "el xoc que hi ha hagut no ha tingut lloc per casualitat, ha estat creat, deliberat" i que Mariano Rajoy "ha creat una atmosfera de crisi nacional permanent que fa que no es presti atenció als fracassos del seu govern, com l'alt atur juvenil".

]]> <![CDATA[Nous temps, noves teories]]> La llei de Godwin diu el següent: a mesura que una discussió en línia s'allarga, la probabilitat que aparegui una comparació en la qual s'esmenti Hitler o els nazis tendeix a 1. Dit d'una manera més col·loquial, si una conversa, tant en fòrums d'internet com entre amics, deriva en Hitler o en els limítrofs del nazisme, és que ha arribat a un punt de no retorn, aquell indret dialèctic on un es veu perdut i en el qual les argumentacions s'han desviat tant del tema principal que és millor donar per finalitzada la conversa. Ho tinc comprovat. A les tres del matí, embolicats tots en un núvol d'espessor mental, algú assegut en un sofà i amb el cendrer a les mans acaba esmentant ‟la bitxa del segle XX”. Aprofito l’avinentesa per recomanar el visionat de Ha tornat, un notable film a partir de la novel·la de Timur Vermes que, en clau d'humor, narra l'aparició de Hitler en la nostra època i com a poc a poc aconsegueix atrapar l'audiència del seu país utilitzant exactament les mateixes pors que el van portar al poder. La diferència més notòria és que en aquesta ocasió el canceller canvia aquells escenaris megalòmans on feia els seus encesos discursos pels platós televisius. La por és poderosíssima, tant que existeix una altra teoria, l'anomenada doctrina del xoc, segons la qual la periodista canadenca Naomi Klein argumenta que algunes polítiques econòmiques instaurades últimament han sigut acceptades per la població a través de la creació de la por, la confusió i l'estat de xoc en els inconscients i no pas perquè la ciutadania les aprovés en realitat. Parlant d'Espanya, hi ha una altra llei que funciona diàriament: la llei de la controvèrsia de Benford. ‟La passió associada a una discussió és inversament proporcional a la quantitat d'informació real disponible”. A la Pell de Brau som veritables especialistes a donar la nostra furibunda opinió sobre qualsevol cosa. Senzillament, no podem quedar-nos callats. I si no sabem argumentar amb fonaments, tranquils tots. Sempre tenim un as a la màniga. La llei de Godwin!

]]>