Una vegada James Joyce va dir això a Kae Tempest (és el que té la lectura, ens permet escoltar els morts, connectar-hi): “En el particular hi ha l’universal”. Un consell que Tempest va agrair: “Em va ensenyar que com més atenció parava a la meva particularitat, més possibilitats tenia d’arribar a tu en la teva particularitat”. És la gràcia de la literatura, de la poesia, de la creació que ens interpel·la: l’autor parla d’ell, jo en faig una abstracció, ho reparticularitzo i acabo notant que parla de mi.

El que ens uneix a tu i a mi és més poderós que el que ens separa

Quan es representa una obra de teatre, els espectadors tenen els batecs sincronitzats: el cor se’ls accelera i se’ls alenteix alhora. Ho va comprovar un estudi del 2017 i jo ho he llegit a l’assaig Connectar, de Kae Tempest (Més Llibres, traducció de Martí Sales). D’entrada la dada m’ha sorprès, però hi he rumiat una mica més i he arribat a la conclusió que, de fet, ja ho sabia. Perquè aquesta sintonia, quan es produeix, es nota. En segons quines obres de teatre, en segons quins concerts, en segons quins recitals de poesia, la connexió és tan palpable que fins i tot ens sembla veure el fil que ens uneix. Amb els ulls tancats sabríem endevinar en quin moment d’un recital s’han encès les espelmes (o, d’un temps ençà, les llanternes dels mòbils). Notem a la vegada l’impuls que ens fa alçar-nos de la cadira o picar de mans. Viure una actuació en directe és un fet prou extraordinari per passar per damunt de les diferències entre individus i “provocar una experiència psicològica comuna entre la gent del públic”, escriu Tempest. El que ens uneix, diu, és més poderós que el que ens separa. I conclou: “Per sota la superfície, estem connectats”.

]]>

El moment històric en què estem immersos fa que visquem en dies de gran incertesa i això ens angoixa. Òbviament, tots estaríem més tranquils si sabéssim exactament què és el que ha de passar a continuació però, per sort o per desgràcia, molts ja fa anys que ens hem acostumat a viure en la inseguretat. On ha quedat aquella cantarella que deia “un pis de propietat i una feina per a tota la vida”? El pis, en el millor dels casos, ha passat a ser de lloguer, fins que se t’acaba el contracte i et foten al carrer perquè no pots pagar el que ofereixen els guiris. Llavors te n’has d’anar del teu barri de tota la vida. O has buscar una habitació en un apartament compartit. O tornar a casa els pares. L’ideal de feina per a tota la vida primer es va convertir en una feina estable, després en una de temporal i, finalment, en una feina de merda. Una feina de menys de mil euros, un contracte de pràctiques o un règim de fals autònom. Malauradament, ens hem estat entrenant.

]]>

Poeta, rapera, dramaturga, novel·lista... Kate Tempest treballa amb la paraula en tots aquests àmbits i en tots es reconeix el seu estil tremendament vívid, de vegades hiperrealista. Els temes sempre giren sobre les mateixes preocupacions: un jovent abatut per la violència econòmica i social d’un Londres despietadament gentrificat que acaba ofegant qualsevol somni digne de ser anomenat així. Això succeeix a Let them eat chaos, el seu últim disc, però també a Wasted, obra teatral que s’ha pogut veure al nostre país adaptada i traduïda per Martí Sales i dirigida per Iván Morales. En aquest sentit, Cuando la vida te da un martillo no és cap excepció. Els personatges malden per sobreviure en una ciutat hostil que no ofereix una resposta digna als seus anhels: el Pete està a l’atur i només troba feines temporals de merda, la Becky és ballarina però ha de fer massatges amb final feliç per arribar a final de mes i la Harry somia a obrir una cafeteria amb esperit de barri, però s’ha de guanyar la vida traficant amb drogues, i no precisament a petita escala.

]]>

'Jackie', després del magnicidi

Pablo Larraín retrata el viacrucis de Jacke Kennedy després del magnicidi del seu marit en un film que opta a tres Oscars: millor actriu per a Natalie Portman, millor vestuari per a Madeline Fontaine i millor banda sonora original per a la partitura immersiva de Mica Levi.

]]>

01

KATE TEMPEST

‘Let them eat chaos’

Ens en vam enamorar al Sónar del 2015. Encara no havia publicat Let them eat chaos, la que fins ara és la seva obra mestra, però Kate Esther Calvert ja havia deixat molt clar que no era un hype : la força amb què escup les paraules, la qualitat literària dels textos, una presència escènica aclaparadora malgrat estar completament desproveïda de l’ego que caracteritza la majoria del rap actual... A mitjans del 2016 va arribar a casa nostra l’adaptació de Wasted, obra dramàtica d’aquesta jove poeta, rapera, dramaturga i novel·lista londinenca. I esperàvem amb ànsia el seu segon treball discogràfic en solitari -abans havia publicat amb Sound of Rum- però res feia pensar que Let them eat chaos marcaria aquest 2016. I va arribar: un contundent disc conceptual sobre set habitants del Londres actual que no poden dormir i, de fons, un fresc descarnat de la realitat social i política de l’any del Brexit, de l’any de Trump i de l’any, també, de Kate Tempest.

]]>

Teniu ganes de sentir com sona la redacció del 'Play'? De tenir a un sol clic totes les novetats que van apareixent al suplement? Ara ho podreu seguir amb les llistes que prepararem cada mes.

]]>

Kate Tempest al Cruïlla de Tardor

Kate Tempest torna a Barcelona. Ho fa dins el Cruïlla de Tardor i amb un nou disc sota el braç: Let them eat chaos (2016), una obra mestra del hip-hop que consolida encara més aquesta rapera, poeta i dramaturga com una de les veus més brillants de la música i les lletres actuals. (P.07)

]]>

“Imagina't un buit. / Una foscor immòbil i infinita. / Pau. / O l'absència de terror, almenys”. Així comença el nou treball de Kate Tempest, en un racó de la nostra galàxia. Combinant les paraules de manera extremadament visual i vívida, ens fa viatjar per l'espai i ens acostem al sol -el nostre sol- i veiem els planetes dansant al seu voltant. I la Terra, la nostra terra. Però aquest zoom al·lucinant -imaginem que anem a cavall d'un cometa- no acaba aquí. Ens acostem vertiginosament al nostre món. “Visions calidoscòpiques. / Els colors com drogues a la panxa, remenant-se”. Les paraules agafen velocitat a mesura que ens acostem a la superfície, gairebé ens maregen. On aterrem? És una ciutat, “diguem-ne Londres”.

]]>

És lleig començar una història pel final. Però aquí és obligat. I a més no té res d’espòiler, perquè no desvela arguments, sinó contextos. Així que aquí ho deixo anar: aquest és el relat d’un happy end. Malgrat tot. O potser gràcies a tot. Una història que va de compromís autèntic amb la feina, de nedar contra corrent, de negar-se a acceptar unes condicions laborals que no es consideren justes. I d’acabar aconseguint el tracte professional desitjat.

]]>