Des que es va presentar al Festival Grec el 2023 en una versió de concert, El día del Watusi no ha parat d'escalar cims cada vegada més alts. Amb l'estrena de l'espectacle, l'any passat, el públic va córrer a comprar entrades i la crítica va concloure unànimement que era un dels millors muntatges de l'any. Després van arribar els premis: Enric Auquer va rebre el Max pel seu paper com a protagonista de l'obra, que també va sumar tres premis Butaca i sis premis de la Crítica. Dirigit per Iván Morales, el muntatge –que és l'adaptació teatral de la novel·la homònima de Francisco Casavella i es representa en castellà– va aglutinar un gruix considerable de seguidors i defensors, i tant el Teatre Lliure com la companyia volien seguir donant-li vida. Per això a partir d'aquest divendres El día del Watusi torna al Lliure amb un repartiment renovat en part i en un nou espai que el fa créixer escènicament: la Sala Fabià Puigserver.

Una cambrera que es recupera d'un accident mentre enllesteix un documental pasolinià sobre el desamor; un músic de trap que es refugia en els jingles de publicitat; un dealer reconvertit en zelador d'hospital i enamorat d'una exaddicta enganxada al record d'una nit de festa memorable. Són les quatre ànimes perdudes d'Esmorza amb mi, que s'estrena aquest dijous, la primera pel·lícula que dirigeix Iván Morales (Barcelona, 1979), conegut sobretot per la seva tasca com a dramaturg i director teatral. Amb Anna Alarcón, Álvaro Cervantes, Iván Massagué i Marina Salas, Esmorza amb mi radiografia la fragilitat emocional de quatre personatges a la deriva, però també la seva resiliència i capacitat de transformació. Un retrat amb tocs generacionals que Morales filma amb la intensitat dels debutants que salten al buit sense mirar enrere.

Tres actes i quatre hores i mitja de teatre per bolcar sobre l’escenari l’aclamada novel·la de mil pàgines de Francisco Casavella amb resultats força engrescadors gràcies a una àgil direcció i unes colpidores interpretacions. I amb les entrades exhaurides.

¿És possible portar al teatre una novel·la llarguíssima, desordenada i volgudament excessiva com El día del Watusi? L'actor i dramaturg Iván Morales (Barcelona, 1979) s'ha deixat contagiar per l'ambició literària de Francisco Casavella (1963-2008) i ha traslladat a l'escenari les gairebé mil pàgines que narren les aventures de Fernando Atienza, un jove arribista que creix a les barraques de Montjuïc i descobreix, amb una certa desorientació, les diferents cares de la Barcelona del tardofranquisme i la Transició. "Casavella era un geni, tenia molt talent, però al mateix temps va quedar inundat pel llibre, superat per tot allò que podia explicar –diu Morales–. Aixecar l'obra de teatre ha sigut una mica el mateix".

Iván Morales (Barcelona, 1979) és un vers lliure del teatre català. Criat en una comuna hippie, educat en el món del fanzín i la contracultura i actor precoç, és una cara coneguda pel públic gràcies als culebrots Poblenou, Nissaga: L'herència i El cor de la ciutat. Durant 30 anys ha actuat en desenes de sèries i pel·lícules, ha estat guionista de cinema (El truco del manco, Mi dulce) i director de grans produccions teatrals (La cabra o qui és Sylvia, Assassinat a l'Orient Express). Però és en la maduresa que ha trobat una veu pròpia i singular il·luminant personatges i històries que han quedat fora del relat oficial i canònic (Jo mai, Sé de un lugar, Esmorza amb mi). Ho demostra Los juegos feroces, el primer volum d'El día del Watusi, l'espectacle que està construint per estrenar al Teatre Lliure el maig que ve i que té un aperitiu els dies 14 i 15 de juliol al Festival Grec, al Paral·lel 62.

Vuit passatgers, de tots els confins del món, viatgen a bord de l'Orient Express. A plena nit, una tempesta atura el tren i l'endemà un dels viatgers és trobat mort, apunyalat salvatgement. Només un d'ells pot ser el culpable: però qui? El detectiu Hèrcules Poirot intentarà resoldre aquest famós Assassinat a l'Orient Express, que s'estrena al Teatre Condal. La clàssica novel·la detectivesca d'Agatha Christie ha estat adaptada per Ken Ludwig i versionada per Alicia Serrat i Iván Morales, que també exerceix de director. "Volem portar el públic en un viatge, transportar-lo i fer-lo fugir dels moments que hem de viure actualment. I al mateix temps, tornar a aquelles coses que ens fan recordar que som humans: les emocions, des de l'amor a la por", diu Morales.

REW

<<

Un edifici palplantat en un barri mig deshabitat. Una finestra encarada a la platja de la Barceloneta. Les onades batent a la sorra cada nit. Aquesta va ser la banda sonora més preuada de la infància d’Iván Morales, fill d’una periodista i un psicoanalista. “Bé, amb ell no hi he tingut relació. Ja se sap, en casa de herrero cuchillo de palo ”, deixa anar. No s’immuta, ni tan sols quan explica que tampoc porta el seu cognom. De qui parla amb gratitud és de la família materna. “Eren de classe mitjana-baixa, d’origen andalús, però entenien la cultura com una porta a la llibertat. La meva mare també va haver de lluitar molt per fer el que volia. La nostra filosofia era... com que hem de treballar, almenys fem alguna cosa que ens agradi molt”.

]]>

‘Esmorza amb mi’ SALA BECKETT 17 DE MAIG

]]>

Va passar el primer any de vida en una comuna hippie. “Soc fill de la revolució sexual”. Ara que en té 39, Iván Morales invoca el romanticisme i la parella a Esmorza amb mi i Desayuna conmigo 360º, una obra de teatre i una websèrie, respectivament, impulsades des de la seva nova productora, Los Montoya. L’obra, que s’estrena a la Beckett el 16 de maig, està protagonitzada per Anna Alarcón, Xavi Sáez (els dos intèrprets de Sé de un lugar, l’obra mítica de Morales de la qual es fan funcions des d’avui fins diumenge a la mateixa sala), Andrés Herrera i Mima Riera.

]]>

REW

<<

Quan vol, Pol López és molt precís. “Recordo la meva infància a Gràcia sortint a jugar a la plaça del Sol amb una samarreta del Barça de Kappa”. Insisteix en el nom de la marca. També li agradava moltíssim el cine i podia veure pel·lícules com Els intocables d’Elliot Ness les vegades que fes falta. A casa seva ningú tenia lligams amb el món de l’espectacle. Ell ha sigut el primer. “Vaig començar uns cursos al Col·legi del Teatre. El que primer era com un desig de jugar a l’escenari es va anar sofisticant i es va convertir en alguna cosa més que un simple joc interpretatiu”, explica. Es va matricular a filosofia, a la UB, però s’hi avorria. Així que va decidir provar a l’Institut del Teatre. I... bingo!

]]>

Quan era petit, el dramaturg, escriptor i cineasta Martin McDonagh (Londres, 1970) passava els estius a Connemara, a la costa oest d’Irlanda. McDonagh, que acaba de guanyar el premi al millor guió del Festival de Venècia amb la pel·lícula Tres anuncis als afores d’Ebbing, Missouri, mai ha oblidat aquella Irlanda i ha ambientat allà la majoria de les seves obres teatrals. “¿Si McDonagh imagina la Irlanda de la seva infantesa, per què nosaltres no ens podem imaginar la nostra Irlanda?”, defensa Iván Morales, que dirigeix La calavera de Connemara de McDonagh a La Villarroel. “Traint també te’n vas a l’arrel. Hi ha un punt de militància acostant-nos a la nostra manera a l’obra. És la nostra mirada al món”, afegeix Morales.

]]>

Apoc a poc les sales catalanes s’espolsen la indolència estiuenca per obrir nova temporada (sense oblidar el mèrit de les que no abaixen el teló a l’agost). El retorn amenaça de sobredosi amb el riu de propostes de Tàrrega i Temporada Alta, provoca el pessigolleig de la descoberta en el cas de les estrenes i ens remet a una plàcida zona de confort a les sales que recuperen espectacles del Grec.

]]>

És lleig començar una història pel final. Però aquí és obligat. I a més no té res d’espòiler, perquè no desvela arguments, sinó contextos. Així que aquí ho deixo anar: aquest és el relat d’un happy end. Malgrat tot. O potser gràcies a tot. Una història que va de compromís autèntic amb la feina, de nedar contra corrent, de negar-se a acceptar unes condicions laborals que no es consideren justes. I d’acabar aconseguint el tracte professional desitjat.

]]>