Sí, aquest novembre s’acaba. Finalment. No puc pas dir que sigui el meu mes preferit, més aviat el contrari. Foscor a cap hora, vent, pluja, humitat, fang pels camins i podrimener de fullaraca caiguda. Si les pluges han estat oportunes i no ha fet cap vendaval, podem comptar amb el benefici de bolets deliciosos. Per a mi, els surenys o ceps, que en diuen ara a les ciutats, per influència francesa. Són els saborosos porcini dels italians, inoblidables, fets ai ferri, és a dir, a la planxa o a la brasa. I si són menjats prop del Panteó, en un restaurant que ja no hi és, el Settimio, no tenen igual en el record. El novembre, a part de totes les seves desgràcies i d’algunes gràcies, poques, com ara els bolets i els panellets, és el mes dels records. Comença amb Tots Sants i amb el Dia dels Morts, amb tota la pastositat espessa de la memòria i l’olor acre dels crisantems dels cementiris. Records que sorgeixen com a cosa perduda, i mai més recuperable. Els records, fins i tot els més alegres, si és que n’hi ha, sempre són tristos, perquè són allò passat, allò viscut, allò que mai més no es repetirà. Aquest novembre ha sigut especialment trist, lamentable. Si penso en la política del país veí, que ens ocupa i que, per tant, ens imposa les seves dèries i els seus costums, hem tingut tota la tèrbola història valenciana dels desastres de la dana i la seva cua que encara cueja –i perdonin la repetició–, hem tingut la commemoració del mig segle de la mort del Caudillo, aquest personatge que va condicionar tota la meva infantesa, amb la ridiculesa de no convidar-hi el rei emèrit, que li diuen. Com si aquesta condemna reial eximís tota la corrupció contínua dels partits de qualsevol responsabilitat. A Catalunya, per fer un zoom de proximitat, hem rigut una mica amb la ruptura de Junts amb el govern d’Espanya. Els de Junts ja no saben què fer per restar vots als socialistes. I és que, d'altra banda, aquest novembre hem assistit a la imparable ascensió d’Aliança Catalana (sí, ja ho sé, tot això de les línies vermelles, de la xenofòbia, del feixisme i de l’extrema dreta), que sembla que multiplicarà per deu els seus escons. Però els partits d’ordre, els de tota la vida, que no volen perdre poder, es queden tan tranquils aplicant aquests adjectius a la senyora Orriols. Una senyora que, dit sigui de passada, és la millor oradora de tot el nostre Parlamentet. És un gust, sentir els seus discursos. Ben articulats, amb un català col·loquial esplèndid del Ripollès, i bona part de raó. El novembre ens ha portat també, després de deu anys d’instrucció, l’anomenat judici de la família Pujol. Lamentable, per l’estat de salut del president. Que no ho veuen, els jutges, que no està en condicions de declarar? Que jutgin algun dels fills, si és que tenen proves d’alguna malifeta, però això de jutjar tota una família i per associació criminal em confirma l’esperpent continuat de la justícia espanyola. Però l’odi històric és més poderós que cap altra cosa, i a Espanya n’hi ha molt d’acumulat, d’odi històric.

Sí, trobo que fa un novembre estrany. Massa calor. Però diuen que ens hi hem de començar a acostumar. Aquells estiuets de Sant Martí, dies de plàcid sol solet, que eren una treva de la fred i les boires, ara només existeixen en el record. Tot és sempre igual: hivern i estiu. Vivim en la monotonia i en la mediocritat. L’estiuet de Sant Martí no té cap sentit com a alleujament. Només és una cosa antiga que el canvi climàtic ens fa enyorar. Tot ha canviat. Hem entrat en una nova dimensió de gairebé tot. De la naturalesa, de la vida urbana, de les relacions interpersonals, de la política. Ara, per exemple, hi ha a Catalunya una gran excitació per aquest canvi jurídic que s’anuncia. La supressió de l’anomenat delicte de sedició. Tothom està molt content. Quina gran notícia! El senyor Sánchez i el senyor Aragonès exulten. La faula de diàleg ha donat el primer fruit. No sé si el president gran és un cínic i el president petit un il·lús. Però m’ho temo. No hi haurà cap derogació, serà només allò que els espanyols en diuen “los mismos perros con distintos collares”. Canvi de nom, però molt més ambigu que l’altre; reducció de pena, però pena, al cap i a la fi. I sobretot una adequació als codis europeus que es pensen que facilitarà l’extradició d’aquells que la justícia europea protegeix. El que volen els espanyols és l’empresonament de Puigdemont. Del fugado. Que pagui per l’horror que ha comès, per ser el capdavanter de la nefasta segregación d’un territori de la pàtria. Només de pensar que això és possible ja és un delicte. Encara que desactivés la independència proclamada és reu del crim més gran que es pot cometre a Espanya. S’ha d’empresonar com sigui. Que exultin doncs el cel i la terra, l’empresonament s’acosta. De fet, encara que el PP ho dissimuli, tots estan contents. Però si Sánchez està content, el PP ha de treure foc pels queixals. És el teatre de la política.

Ja són nou els mesos en què de manera consecutiva cauen les xifres de l'atur tant a Catalunya com a Espanya. La recuperació del covid i l'inici de la campanya de Nadal i el Black Friday, entre altres factors, han fet que la baixada del nombre de desocupats a Catalunya al novembre sigui de rècord, de 8.138 persones, com també la pujada del nombre d'afiliats a la Seguretat Social, que ja supera per primer cop un novembre els 3,5 milions de persones, segons dades publicades aquest dijous pel ministeri de Treball.