El mal inexistent és una obra psicològica i introspectiva de l’escriptora italiana Giulia Caminito (Roma, 1988). Després d'haver guanyat el Campiello amb una obra igualment mordaç i complexa, L'aigua del llac no és mai dolça (L’Altra, 2022), l'autora es revela una vegada més com una observadora acurada però despietada de la societat i dels mecanismes ocults i perversos que la impregnen en silenci. Es tracta d’una infiltració lenta, una incomoditat que no esclata sinó que supura. I és aquí on el títol es torna una trampa: el mal no només hi és, sinó que es manifesta en la seva forma més contemporània, la que no sabem anomenar.

El filòsof i novel·lista Arià Paco (Igualada, 1993) ha trobat en la ficció el medi per explorar les relacions de la seva generació. Després de rebre el premi Roc Boronat el 2022 per Covarda, vella, tan salvatge (Amsterdam), l'escriptor ha estat guardonat enguany amb el 10è Llibres Anagrama per la seva tercera novel·la, Teoria del joc, que ressegueix com un mil·lènnial català viu i pensa –i sobrepensa– la culpa i el desig.

La pandèmia s'ha acabat oficialment, però abans de fer-ho ha redirigit incomptables vides cap a camins molt diferents dels previstos. Milions de persones mai tornaran a les seves rutines laborals prepandèmiques, de manera que patrons i treballadors s'han vist obligats a crear nous models de feina d'acord amb unes necessitats canviants. Però mentre es fan experiments amb models híbrids, evitem una pregunta més profunda: ¿quina és la quantitat adequada de feina?

A simple vista, una novel·la de més de 500 pàgines al voltant de la creació de videojocs no sembla predestinada a sortir d'un nínxol molt concret de lectors. Però, per sort, hi ha editors que no es deixen vèncer pels prejudicis. Demà, i demà, i demà, de la nord-americana Gabrielle Zevin (Nova York, 1977), fa just dues setmanes que s'ha publicat i ja ha escalat a les llistes dels més venuts. En català l'ha tret Periscopi amb traducció d'Ernest Riera i és el quart títol més venut de la setmana passada. En castellà ha sortit amb Adn traduïda per Núria Molines i ocupa el desè lloc de la llista. El boca-orella entre llibreters, crítics i prescriptors ha ajudat a posar les expectatives altes els últims dies, si bé Demà, i demà, i demà ja venia amb alguns avals previs, com el premi Goodreads 2022 i el fet que fos escollida millor novel·la de l'any per la revista Time.

En una atrotinada casa de l'horta valenciana, cinc amics que ja enfilen la trentena queden, després de molt de temps sense veure's, per menjar-se una paella, engatar-se de valent i fer veure, durant unes hores, que la vida els somriu i que encara són amics. Així arrenca Nosaltres no ens matarem amb pistoles, adaptació de l'obra homònima del valencià Víctor Sánchez que estrena aquest divendres Maria Ripoll (Barcelona, 1964) en el seu primer film d'origen teatral des de Tu vida en 65. “Em venia molt de gust rodar una història sobre l'amor i l'amistat –explica–. Qui no ha tingut amics de la infància, nostàlgia de l'estiu perdut i les revetlles de la joventut? I també tenir un grup d'actors amb qui tancar-me i fer molts assaigs, una mena de laboratori d'interpretació”.

Meryem El Mehdati, que amb 13 anys va començar a escriure fanfictions, no s’hauria imaginat mai que anys després l'escriptor Jorge de Cascante li enviaria un DM per Twitter proposant-li escriure un llibre per a l’editorial Blackie Books. Atén l’ARA després d’haver presentat a Barcelona el seu debut literari, Supersaurio. Una novel·la on la protagonista, que també es diu Meryem i que també és canària, lidia amb la incapacitat de la gent per escriure bé el seu nom mentre treballa com a becària-precària a Supersaurio, una cadena de supermercats de les illes Canàries. 

Per a molta gent, els horòscops no són més que textos críptics propis d’èpoques pretèrites, temps en què les persones eren massa incultes per qüestionar-ne la fiabilitat i massa egocèntriques per adonar-se que, en un planeta ple d’organismes, seria realment curiós que els astres s’alineessin per determinar el futur amorós d’un individu en particular. Tot i que aquest és el corrent d’opinió majoritari, el cert és que hi ha una bona part de la societat que encara confia en les delícies de l’astrologia. Que alguns mai han deixat de creure en aquesta pseudociència ja ho sabíem; el que potser sorprèn més és que, els últims anys, molts millennials i zentennials s’hi hagin entregat sense pudor.

"Tens la necessitat que altres persones t'apreciïn i admirin, i tanmateix ets crític amb tu mateix. Encara que hi ha algunes debilitats en la teva personalitat, generalment ets capaç de compensar-les. Disposes d'una considerable capacitat que de vegades no aprofites. Tendeixes a ser disciplinat i controlat de cara enfora, però preocupat i insegur per dins. De vegades tens seriosos dubtes sobre si has obrat bé o has pres les decisions correctes". Frases semblants a aquestes formaven part d'un text que el psicòleg Bertram Forer va distribuir el 1948 entre els seus estudiants després de fer un suposat estudi de personalitat a partir d'un qüestionari previ. El text de Forer no es basava, però, en la interpretació d'aquest qüestionari, sinó en fragments de prediccions zodiacals triades a l'atzar. Els estudiants, que òbviament no coneixien la jugada, van valorar la caracterització de la seva pròpia personalitat amb un 4,2 sobre 5. D'aleshores ençà, l'experiment s'ha repetit en múltiples ocasions. Sorprenentment, el resultat no es mou gaire d'aquesta xifra; és quasi una constant. Tot plegat es coneix avui com a efecte Forer. El fenomen no deixa de ser un tipus d'apofènia, és a dir, una projecció imaginària de patrons i significats que permet una simplificació autocomplaent de la realitat. Si el text que Forer va entregar als seus estudiants hagués començat amb la frase "ets un dropo insuportable que fa malbé tot el que toca", per exemple, la puntuació no hauria estat de 4,2 sobre 5, de ben segur. Més aviat s'hauria acostat al 0,42 sobre 5... 

Espavilat. Saberut. Pesat. Woke. A hores d’ara ja et deu sonar el concepte. I, si portes prou anys rondant les xarxes, pot ser que llegir l’anglicisme encara et desperti flaixos de guerra. La Viquipèdia ens diu que woke “és un terme d’origen nord-americà que fa referència a un estat de consciència sobre les diferents desigualtats i opressions socials”. L’Urban Dictionary, en canvi, ho defineix com “el fet d’estar completament histèric i trastornat i veure masclisme i racisme a tot arreu”. I algú woke, si et sentís, contestaria que “òbviament que hi ha masclisme i racisme a tot arreu si vivim en un sistema construït sobre estructures racistes i masclistes!” El cas és que, en una joventut cada cop més polaritzada, de ben segur que woke serà l’etiqueta d’un dels dos bàndols, cosa que francament no ens deixa gaires opcions, tenint en compte que a l’altra banda hi haurà els incels (grup de persones amb un fort component misogin que diuen ser incapaces de tenir relacions sexuals) i els fatxes. Però, ja que hi som, d’on surt tot aquest jovent que ens parla de micromasclismes i ecoansietat?

Fa uns dies, Pau Cusí parlava del cansament vital de la generació mil·lennial després de dedicar els primers anys adults al servei d’una falsa promesa que es concretaria en la premissa "Si t’ho curres, si et sacrifiques per allò que t’apassiona, tindràs una vida plena i seràs feliç". En principi, el terme mil·lennial englobaria les persones que van arribar al món durant els anys vuitanta i noranta del segle passat. No obstant això, i malgrat que, quan es parla de generació, es fa precisament amb l’ànim de generalitzar alguns trets comuns en les persones nascudes durant un mateix període de temps, cal analitzar separadament les vivències d’una persona nascuda l’any 1981 i que, per tant, tenia vint-i-set anys quan va esclatar la crisi econòmica de l’any 2008, i les d’una persona postolímpica que aleshores estava immersa en l’adolescència. 

Som dissabte i, mentre escric aquestes línies, estic perdent l’oportunitat de fer diverses coses. Podria estar caminant amb el meu pare pel camí de ronda de Roses, per exemple. També he perdut l’ocasió de mandrejar sota els llençols del llit mentre la meva parella esgota les últimes hores de son. Fins i tot podria estar capturant monstres de butxaca al Pokémon Diamante, un videojoc que es va estrenar fa poc i que encara no he desprecintat. Aquests són tres exemples d’activitats que, enumerades en ordre de menys a més desitjable, m’agradaria estar fent ara mateix. Però, com deia fa un moment, som dissabte i estic clavat davant del portàtil redactant aquestes línies.