Dilluns al migdia, al centre de Barcelona es van crear rotllanes al voltant de cotxes amb la ràdio a tot volum per saber què estava passant. Tot s’havia apagat, i no hi havia ni llum, ni cobertura, ni internet. Les seus de les emissores de ràdio —que van treure altaveus al carrer— es van omplir de persones buscant respostes; també a la redacció de l'ARA, al barri del Raval, s'hi van acostar diverses persones preguntant què passava. En altres localitats molt menys poblades, però, els responsables municipals es van inventar mesures per intentar arribar a tothom, i fins i tot van recuperar velles tradicions que la tecnologia, amb el pas dels anys, ha anat arraconant.

Ja fa uns mesos que cada matí, quan obre la farmàcia, Àlex Beltran té una feina “extra” a fer; una nova rutina. Entra a la rebotiga i comprova metòdicament a l’ordinador quins medicaments té i quins li falten. Al costat hi té una llista feta a mà, que actualitza sovint, amb els medicaments que utilitzen els seus clients i que ara són més difícils de trobar: en comprova l’estoc i contacta amb els seus proveïdors per saber quants envasos en pot aconseguir i quant de temps trigaran a arribar-li. “De vegades jo demano cinc caixes i només me’n poden vendre dues; ara va així, per la crisi de subministraments”, explica.

Des dels anys 80 del segle passat, la producció transnacional va possibilitar l’expansió del comerç a nivell mundial i els baixos preus de les mercaderies, que van contribuir de manera significativa al creixement econòmic. Tanmateix, l’impacte de la pandèmia del coronavirus i de la guerra d’Ucraïna ha mostrat a les empreses que les millores de l’eficiència derivades de la divisió mundial del treball –i de la producció just a temps– tenen un preu: la resiliència. Davant de les escasses probabilitats que els colls d’ampolla en les cadenes de subministrament mundials es resolguin a curt termini, les empreses han passat a concentrar els seus esforços en la repatriació o almenys en una relocalització cap a països amics, a la recerca d’una combinació de més proximitat geogràfica i tranquil·litat geopolítica.

Després de 13 anys amb el preu del menjador escolar congelat, el Govern va anunciar en ple confinament que apujava el cost màxim del menú dels 6,20 fins als 6,33 euros, un 2,1%, tal com feia temps que reclamaven les empreses de càtering i entitats que presten aquest servei. Només dos anys després d'aquest augment, el Departament d'Educació està estudiant si torna a apujar el preu del menjador. El motiu? L'increment de l'IPC –els preus aquest mes d'abril són un 8,4% més elevats que l'abril del 2021– i el nou conveni laboral del sector del lleure, que obliga a incrementar el sou dels monitors a partir del setembre. La conselleria ha confirmat a l'ARA que està estudiant l'impacte dels dos factors "per determinar el marge de decisió en una possible repercussió de la pujada del preu màxim de menjador". Si apugés el preu del menú, la Generalitat també hauria d'apujar la inversió en beques menjador.