Els 50 anys de la mort del dictador han portat al primer pla el record de les lluites antifranquistes més directes, amb els seus herois i víctimes. De manera que a les noves generacions –i als desmemoriats– els pot haver quedat la impressió que la majoria de la societat catalana –i espanyola– era antifranquista. I no és veritat. El que va ser majoritari va ser allò que se’n deia “franquisme sociològic”. És el que va permetre que el dictador seguís matant, amb cinc execucions dos mesos abans de morir-se al llit. És el que va tolerar dòcilment el restabliment d’una monarquia històricament corrupta, i a qui fa cinquanta anys que se li doblega l’esquena i se li fan genuflexions. I també va ser el suport popular el que va fer possible el que alguns encara lloen com a modèlic: una Transició sense ruptura amb el règim anterior que ha permès venerar franquistes conspicus –Adolfo Suárez allà, Juan Antonio Samaranch aquí–, sense que mai ningú no hagi hagut de passar pels tribunals.

Si tot el que està disposat a fer el nostre Govern –perquè és l’únic que pot fer sense prendre mal– és gestionar l’autonomia, doncs es diu i ja està. Seria molt millor reconèixer-ho per evitar la confusió de dir que tenim un Govern independentista quan només és un Govern d’independentistes. Que no és el mateix. I també seria molt millor no crear falses expectatives afirmant que governen una Generalitat republicana, si el que realment tenim és una Generalitat autonòmica sotmesa al Regne d’Espanya i al règim monàrquic del 78. L’aigua clara, i la xocolata espessa.