Ferran Jutglà ha aterrat amb bon peu a Bèlgica. El jove futbolista que va haver de marxar del Barça perquè no hi havia lloc per a ell, tot i demostrar ser una bona peça per a l'atac de Xavi, no podria haver començat millor el seu pas per la lliga belga. En només cinc partits de lliga, el de Sant Julià de Vilatorta ha marcat tres gols i ha donat dues assistències i ha disputat 394 minuts dels 450 possibles. A la pretemporada ja va demostrar que havia arribat al Bruges per donar alegries als aficionats, amb sis gols en els cinc amistosos que va disputar.

"Són molt pocs els que arriben al primer equip, i molts menys els que s'hi consoliden". És una de les primeres coses que diuen als joves futbolistes que entren al planter del Barça. L'escola de formació de La Masia té més d'un centenar de jugadors, però és evident que no tots caben a l'elit. La majoria van fent les maletes a mesura que s'estreny la piràmide, fins que arriba el grup d'escollits que poden ser professionals. Aquí arriba la segona tria, els que serveixen per al primer equip i els que no.

Pensar en fitxatges de renom és una manera d’escapar del present i imaginar-se Erling Haaland vestint de blaugrana. La realitat del Barça es debat entre construir un projecte de futur i la necessitat d’entrar a la Champions, dos objectius que van plegats i que, en gran part, depenen de l'encert a les àrees. Però, a l’espera de què passarà a l’estiu amb el punta noruec, Xavi Hernández té ara mateix un front obert al centre de l'atac, una de les posicions més determinants i en la qual el tècnic depèn de la inspiració del jugador.

Nadal és un moment de recolliment, de bons sentiments i, també, de contradiccions. No cal ser creient per viure l’espiritualitat d’aquestes dates: l’amor més enllà del nostre cercle és la pedra angular del cristianisme, i aquest sentiment el compartim molts dels que oscil·lem entre l’ateisme i l’agnosticisme. Envaït per aquest esperit visc amb pau moltes de les turbulències individuals i col·lectives que em fan patir. De totes elles, aquí només puc escriure de la més important d’allò que és menys important: el futbol.

Ara fa tres anys, el desembre del 2018, Ferran Jutglà sortia a la gespa del Wanda Metropolitano, l’estadi de l’Atlètic de Madrid. Ho feia amb la samarreta quadribarrada del Sant Andreu, on aquest osonenc que s’ha fet un fart de voltar malgrat tenir tot just 22 anys hi jugava cedit. Aquella eliminatòria de la Copa del Rei era tot un premi per als andreuencs. “No estàs acostumat a jugar davant tanta gent, però un cop va començar el partit vaig oblidar-me de la gent i dels rivals”, explicaria a El 9 Nou un Jutglà que sempre ha tingut clar que no pararia fins a triomfar al futbol. El que segurament no esperava, però, és que tres anys després jugaria de titular amb el Barça.

Que bonics aquells dies de joventut en què creus que tot és possible. Beneïda joventut, sempre més valenta que no pas els veterans. El Barça de Xavi Hernàndez ara mateix és el Barça d'un grup de joves que han evitat una nova trompada contra l'Elx (3-2). És l'equip liderat per una fornada de nens que ha entès que tenen camp lliure per córrer, ja que a la banqueta hi ha un tècnic a qui no li tremola la mà a l’hora de confiar en ells. Molts joves necessiten un mentor. Un padrí. I Xavi sembla disposat a interpretar aquest rol.