Ha mort Xuan Bello, un gran escriptor en llengua asturiana, un gran escriptor del nostre temps en qualsevol llengua, als seixanta anys. Ha mort, com se sol dir, de forma inesperada, i això és coherent amb ell, perquè mai va escriure, ni pensar, ni dir, res que fos previsible. Això es constata als seus llibres, en què la sorpresa, l'inesperat, estaven a l'aguait com en la màxima de Borges: “He dit enlluernament on d'altres diuen costum”. No cercava, però, l'enlluernament gratuït, el cop d'efecte fàcil: l'enlluernament a les pàgines de Xuan Bello responia al prodigi del fet mateix de viure. Un prodigi tràgic, la dolguda meravella del viure. L'enlluernament, al cap del carrer, per dir-ho com un altre gran poeta, Jordi Sarsanedas.

(El títol és irònic, ho aclaresc d'entrada). L'esquerra espanyola, i també la catalana, i diria que l'esquerra en general, tenen molts deures pendents pel que fa a drets lingüístics. En general, les posicions diguem-ne oficials de l'esquerra en aquesta matèria van endarrerides: no veuen encara els drets lingüístics com drets fonamentals, quan ho són, ni equiparen la lluita per la diversitat lingüística amb la diversitat de gènere, religiosa, ètnica, etc. El punt de partida és molt clar: tan injust i inacceptable és discriminar una persona pel seu gènere, creences religioses o color de pell com discriminar-la per la llengua que parla. A partir d'aquí, qualsevol estat que es digui democràtic i que sigui plurilingüe ha d'assumir aquesta diversitat i promoure-la com un valor cultural i cívic. L'estat espanyol es troba tan lluny de fer això que de fet va en sentit invers. La prohibició de parlar català, gallec, euskera o asturià al Congrés de Diputats (i el fet de poder fer-ho un dia a l'any al Senat, i encara perquè és “la cambra de representació territorial”) és un exemple clar del jacobinisme centralista que domina a l'estat espanyol pel que fa a les llengües diferents del castellà.

“Gijón, i no Xixón, senyora Castañón”. Com aquell qui no vol la cosa, fa tan sols dues setmanes la diputada asturiana del PP al Congrés Paloma Gázquez es referia de passada, i sense entrar-hi, a un debat que encara no ha aflorat a la cambra baixa però que fa mesos que s’ha obert a Astúries. Es dirigia a Sofía Castañón, diputada asturiana d’Unides Podem, per recriminar-li la seva defensa de la cooficialitat de l’asturià en aquesta comunitat. Per primera vegada en quaranta anys de democràcia, el govern asturià ha obert el meló de convertir l’asturià i el gallec-asturià, les dues llengües pròpies que també es parlen a Astúries a part del castellà, en cooficials. El president d’aquesta comunitat, el socialista Adrián Barbón, està disposat a reformar l’Estatut del 1981 i donar-los els drets d’una llengua oficial que fa anys que reclamen diverses entitats culturals asturianes. Com era d’esperar, però, les intencions de Barbón han topat amb el rebuig de la bancada de la dreta. De manera similar a la croada contra la immersió a Catalunya, el PP, Cs i Vox s’oposen també a qualsevol intent de donar més drets a l’asturià.