Des de la dècada dels vuitanta i sota el paraigua postmodern, va iniciar-se la tendència generalitzada en moda –i en tots els àmbits creatius–, de recuperar múltiples estils i fusionar tradicions, embolicada en la bandera de la multiculturalitat. Però, el que podia veure’s com un intent per trencar amb l’eurocentrisme dominant i fer valdre altres realitats, amagava nous deixos colonials. La majoria de marques de moda, des d’Yves Saint Laurent a John Galliano, entreteixien de manera compulsiva i desacomplexada diferents cultures com a mers exercicis estètics, al torn que desatenien la seva herència històrica i profunditat idiosincràtica. Com qui va al supermercat de la inspiració i posa a dins del carro referències maies, tocs de japonisme i detalls d’alguna cultura africana, per singularitzar-se a través de l’autenticitat, en un mercat excessivament saturat, contradictòriament, amb una autenticitat basada en manlleus culturals d’estereotipació encartonada.

Una polèmica s'ha desfermat aquest dilluns a Colòmbia perquè J Balvin ha estat elegit com a "artista afrollatí de l'any" als Premis d'Entreteniment Africà dels EUA (AEAUSA, per les sigles en anglès) i ha agraït el reconeixement, cosa que ha estat criticada per artistes que consideren que és un "desubicat i apropiador". "African Entertainment Music Awards. Gràcies", ha escrit Balvin al seu compte d'Instagram a l'assabentar-se del premi.