Coia Valls (Reus 1960) és actriu, professora, logopeda i escriptora. El 2010 va guanyar el premi Néstor Luján de novel·la històrica amb la seva primera novel·la, La princesa de Jade. Ara publica la desena, El somni de Gaudí (Rosa dels Vents).

Va estudiar a l’escola Sant Josep de Reus. “Era de monges, i la meva mare m'hi va començar a portar abans que tingués l’edat, als dos anys, perquè havia de treballar i cuidar la meva germana petita”. Era una nena molt tranquil·la. “Així com ma germana s’enfilava per tot arreu, jo era una mena de carxofa. Escoltava, mirava, jugava amb una joguina i m'hi podia passar hores”.

]]>

Tenir filles i fills activa ferides de la nostra infància que tenim sense resoldre. Això em va permetre connectar amb la nena que vaig ser, recuperar-la i aprendre a cuidar-la. També vaig tenir l'oportunitat per comprendre el meu pare i la meva mare. La maternitat ens col·loca a tots en una situació vulnerable, però al mateix temps ens aporta una saviesa que difícilment trobarem d'una altra manera. La criança ens enfronta a les nostres carències. Durant els primers anys de vida del meu fill vaig recuperar molts records de quan era una nena i cuidava un germà més petit.

]]>

Daniel Anglès (Barcelona 1975) és actor, cantant i director artístic del Teatre Condal i del programa Eufòria de TV3. Dirigeix el musical Germans de sang, que es pot veure al Condal del 10 de desembre al 25 de gener.

Va passar la infantesa al costat de la Monumental, a Barcelona. “Des de casa escoltava els concerts de la Whitney Houston, el Michael Jackson... No els veia, però els sentia des de la cuina”. Va anar a l’escola bressol Xerric Xerrac, el que ara és la Sala Atrium. "Diuen que és on vaig començar a fer teatre. El poble dels meus pares és Calaf, i recordo veure-hi els Pastorets cada Nadal. Un gener, a l'hora del pati, els professors van veure que jo havia separat en dos grups els nens de la classe i els deia: «Vosaltres sou àngels, vosaltres sou dimonis»".

]]>

“L’etapa tranquil·la per definició”. Així és com detallen alguns manuals i guies l’etapa dels infants que va dels 6 als 12 anys, i que coincideix amb la de l’educació primària. Tot i que potser no ho és tant com sembla. “És una etapa més difuminada que les altres. De fet, la majoria d’estudis i programes d’intervenció es concentren en la primera infància o en l’adolescència, deixant aquest període en un segon pla. Però és una etapa crucial per al desenvolupament cognitiu, social, emocional i físic, i representa una finestra d’oportunitat per a la promoció de la salut i la prevenció de problemes futurs. Fer-la visible és essencial”, assenyala Anna Estapé, pediatra especialitzada en educació emocional, dermatologia i criança respectuosa.

]]>

Adam Martín Skilton (Tossa de Mar, 1973) és periodista i escriptor especialitzat en salut. Guanyador del Premi Ondas 2024 pel pòdcast sobre trastorns mentals Gent normal. La segona temporada arribarà a principis del 2026.

Per conèixer la infantesa de l’Adam Martín cal començar amb els seus pares. “La meva mare va arribar a Tossa de Mar fent autoestop amb alguns amics des d'Anglaterra quan tenia 18 anys, l’any 62. I ja no va marxar. Va conèixer el meu pare que treballava al bar del meu avi, Casa Martín, i després es van casar al cap d'uns sis anys”.

]]>

Sol Picó (Alcoi, 1967) és ballarina i coreògrafa. Va crear la seva companyia de dansa el 1994. Del 12 al 29 de desembre presenta Macarron Power al Teatre Nacional de Catalunya.

De petita no parava quieta. “Era la típica nena que anava tot el dia per casa movent-me i la mare em va apuntar a una escola que es deia María Jesús Rodríguez, a Alcoi, d’una senyora que havia ballat al cor del Liceu. Ella em va traspassar la passió per la dansa”. Va estudiar al Col·legi Sant Roc d’Alcoi. “Era de monges, femení, però unes monges de les quals tinc un record divertidíssim. Estaven més avorrides que nosaltres i sempre em deien: «Marisol, organiza algo». Jo era Marisol, la ballarina".

]]>

Relleu a la Taula d'Entitats del Tercer Sector. L'activista Enric Morist és el nou president de la gran plataforma d'associacions socials i federacions en substitució de Francina Alsina, que ha esgotat els dos mandats màxims. La de Morist ha estat una candidatura única en les eleccions per renovar la junta directiva, que s'ha presentat com un òrgan continuista amb la tasca dels seus antecessors. Com a diferència, ara n'han quedat fora la Federació Catalana d'Entitats Contra el Càncer i la Fundació Pere Tarrés, mentre que, per contra, han aconseguit un representant de Cohabitac (dedicada al dret a l'habitatge) i l'Associació Sant Joan de Déu de Catalunya.

]]>

“Els joves haurien de mirar més el cel i menys els mòbils. Al cel i també al seu voltant, en general. A més, en un moment com el d’ara, la realitat és la que tenim fora dels telèfons. Les pantalles no deixen de ser un passatemps. Ens podem passar quatre hores al TikTok o l’Instagram, però l’interessant és al carrer”, ens diu Gori Masip (Sitges, 2002), la gran revelació televisiva de l'últim estiu gràcies a les seves prediccions del temps al 3Cat. “No vaig entrar-hi per fer una substitució concreta, sinó per omplir forats durant les vacances dels companys i, segons les necessitats de la cadena, vaig anar saltant. Ara torn de matí, ara torn de tarda, ara cap de setmana. Sempre fent 3/24, Catalunya Informació i Catalunya Ràdio. No vaig estar al Telenotícies, no”.

]]>

Lluís Bassat (Barcelona 1941) és un dels publicistes més influents a escala mundial. Va fundar l’agència Bassat Ogilvy que ara dirigeix la seva filla gran. Actualment, es dedica a la seva fundació privada de caràcter benèfic.

Va estudiar a l’Escola Virtèlia, al barri de Sant Gervasi, a Barcelona, on va compartir classe amb Pasqual Maragall. “Els professors eren molt bons. I en Jordi Pujol ens portava d’excursió”. Com era això? “L’escola tenia un acord amb la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat que estava davant. Després de classe anàvem allà a jugar a ping-pong. Maragall era dels pocs que em guanyava. Els diumenges ens portaven d’excursió i Pujol, que tenia nou anys més, ens duia a Montserrat”.

]]>

Era el dia del seu aniversari. Impossible oblidar-ho. El bony que s'havia trobat al pit feia uns mesos era un tumor. Càncer de mama. La notícia la va rebre amb molta por. "De seguida em van venir al cap tots els clixés que tenim sobre el càncer", reconeix la Jessica Fernández, professora i mare de l'Edna i el Gael, de 7 i 5 anys. "Les primeres setmanes, fins que posen noms i cognoms a la malaltia –el tipus de tumor que és, quin tractament, si està estès o no...– es viuen amb molta incertesa", diu. "I amb molta angoixa, sobretot fins que no saps la magnitud del càncer", afegeix el seu marit, Adrià Mañosa, assegut al seu costat al porxo del centre Kālida un dissabte assolellat de començaments de tardor. Han vingut per participar en El Dia dels Petits, una iniciativa per acompanyar les famílies que estan passant un procés de càncer i treballar l'impacte que té en les relacions familiars. "És una activitat que neix amb el propòsit de treballar la comunicació intrafamiliar començant amb una activitat lúdica amb els nens, després una intervenció terapèutica per separat i després un taller plegats", explica Sara Garcia, psicòloga i coordinadora del centre Kālida Sant Pau de Barcelona, un espai obert i gratuït per a qualsevol persona que convisqui amb el càncer, siguin pacients, familiars o cuidadors.

]]>

Aquest any van relaxats perquè només tenen quatre o cinc partits cada cap de setmana. L'any passat sí que els va ser complicat: en tenien set. La família de la Natàlia i en Josep dediquen els dissabtes i els diumenges a portar els seus tres fills a complir amb els compromisos d'hoquei. Tots tres, de nou, tretze i quinze anys, juguen a un equip del Club Patí Sant Celoni i, algun d'ells fins i tot dobla segons la temporada o el cap de setmana per donar suport a altres categories.

]]>

Els casos de sobrepès i obesitat infantil no paren d'augmentar i cada cop són més prevalents arreu del món. A Catalunya ja és una epidèmia que afecta el 12,6% dels menors, sobretot entre les famílies amb menys recursos. L'Organització Mundial de la Salut (OMS) associa el sobrepès en la infància i l'adolescència a un risc més elevat de contreure malalties cardiovasculars i diabetis, però el seu impacte va més enllà de la salut, ja que també afecta el rendiment escolar i la qualitat de vida dels més menuts. Els hàbits de vida saludables, com fer esport i, sobretot, menjar sa, són clau per millorar els indicadors actuals. Ara bé, només el 22% dels nens i nenes catalans d'entre 3 i 12 anys prenen berenars saludables, segons un estudi del grup de recerca FoodLab de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

]]>

Aquests darrers estius, la Fundació Pere Tarrés i entitats vinculades organitzem activitats de lleure educatiu per a 35.000 nens i nenes. En aquestes, uns 6.000 infants hi participen becats. Segons un estudi de l’estiu de 2023, un 38% viuen en una situació de pobresa extrema o greu. Per a tots ells, els dies abans de marxar de colònies són una bogeria, cal preparar la bossa o motxilla, costa dormir, tot és il·lusió. Durant l’activitat l’alegria és permanent, les expectatives per a l’endemà al casal d’estiu mantenen l’estat de tensió. Van a la platja, van a una piscina amb tobogans, al vespre o al darrer dia hi haurà una vetllada, es llevaran aviat per fer una bona excursió des de la casa de colònies... Però, com en tot, arriba la consciència que aquella situació excepcional s’acaba. I es comença a viure un moment que per als infants més vulnerables pot ser difícil.

]]>

Ada Parellada (Granollers, 1967) és cuinera, divulgadora i activista contra el malbaratament alimentari. Amb només 25 anys va obrir el restaurant Semproniana, que podeu trobar a l’Eixample de Barcelona.

És filla de la Fonda Europa de Granollers, que té més de 250 anys d’història. Era inevitable dedicar-se a la restauració? "És una feina molt clara per a un nen. Veus com entren els ingredients, com els transformen, com arriben els clients, com se’ls serveix, com paguen i com marxen. Està molt integrada a la meva vida perquè he nascut allà. Els pares no em van animar gens que m’hi dediqués, sempre deien «De gran hauries de ser client». Però m’hi van ficar".

]]>

S’ha jubilat Maria Antònia Claveria, otorrino i ara ja excap de la secció d’audiologia i d’implants coclears de l'Hospital Sant Joan de Déu, on ha treballat gairebé 42 anys, tota la seva vida laboral, i on és tota una institució. Parlem amb ella sobre sordesa i implants coclears, una tecnologia –amb cirurgia inclosa– que, mitjançant un aparell que emet impulsos elèctrics a la còclea, fa que la persona hi senti. Des de l’any 2010, les seves mans i les del seu equip han fet possibles 1.110 implantacions. O sigui, han fet possible que infants que neixen sords o amb pèrdua auditiva severa puguin sentir-hi i aspirar a una vida normooient.

]]>

El consell de ministres d'aquest dimarts ha aprovat l'avantprojecte de llei que fa gairebé sis mesos va anunciar Pedro Sánchez per protegir els menors de la pornografia a internet, les addiccions a les xarxes socials i l'assetjament a través d'aquestes plataformes. La norma vol ser "360 graus" i introdueix des de canvis al Codi Penal per tipificar nous delictes a mesures en l'àmbit sanitari o educatiu, així com limitacions a fabricants i influencers davant d'un fenomen imparable com són les noves tecnologies en els infants i adolescents. Segons destaca el govern espanyol, a l'Estat la mitjana d'edat en què es té el primer mòbil són els 11 anys, i un 94,8% dels adolescents en tenen.

]]>

Una família de Barcelona va acollir ara fa tres anys un nadó quan tenia 11 dies de vida. Es va comprometre a fer una acollida d'urgència, que té un termini d'uns sis mesos, però la convivència s'ha perllongat fins avui. Ara la família es vol quedar amb el menor definitivament perquè hi ha generat un vincle emocional, però una altra família va iniciar un procés per adoptar-lo i tot plegat va acabar als tribunals. Davant d'aquesta situació, la Generalitat ha frenat el procés d'adopció i, de moment, la criatura continuarà a la casa on ha viscut tota la seva vida. El Govern ha confirmat que en les pròximes setmanes representants de l'Institut Català de l'Acolliment i de l'Adopció (ICAA) es reuniran amb la família per comunicar-los la seva decisió i, fins que això no passi, el procés quedarà aturat.

]]>

Àngels Gonyalons (Barcelona, 1963) és actriu, coneguda per musicals tan aclamats com Mar i cel, o la darrera producció de Dagoll Dagom, L’alegria que passa. També ha treballat en cinema, televisió i doblatge. Aquest any celebra el 30è aniversari de l’escola de teatre musical Memory, de la qual és fundadora. Del 9 de maig al 2 de juny la podem veure a l’obra Llegat, al Teatre Akadèmia.

Àngels Gonyalons sempre va saber què volia fer encara que no en fos conscient. “Em van enxampar quan tenia tres anys amb tots els ninos a terra i jo damunt del llit explicant-los coses. L’escenari m’agradava molt”. Malgrat que el seu avi matern era escultor i els cosins de la mare, músics, ella era filla d’acadèmics. “Els meus pares havien fet tots dos humanitats, història de l’art i filosofia, dues carreres, en una època en què no era habitual. Moltes mares eren mestresses de casa. La meva mare es va casar als 19 anys. El meu pare en tenia 32 i li va dir «ja m’ocupo jo de les nenes: fes una carrera, tingues un grup d’amigues, tingues una joventut». Era un home fora de sèrie”.

]]>

Paco Mir (Barcelona, 1957) és conegut per ser un dels membres del Tricicle, però també ha dibuixat tires còmiques per TBO i El Jueves, ha adaptat i dirigit més de cinquanta títols de teatre, òpera i sarsuela i ha produït diverses sèries de televisió. Ara publica el llibre El senyor correcuites (Thule Ediciones).

Paco Mir és un artista polifacètic i de petit volia ser aviador, dibuixant o director de cinema. A casa tenien una gran biblioteca. “El meu pare havia col·leccionat còmics. Em recordo copiant coses de Disney. Hi havia una col·lecció que es deia El monigote de papel en què hi havia tots els humoristes i va ser una inspiració”.

]]>

Recentment es van publicar els primers resultats d’un estudi realitzat per les arquitectes poloneses Ewelina Jaskulska i Honorata Grzesikowska, i avui, que venim d’uns dies de reivindicació femenina, trobem més que adient parlar d’aquest tema. Es tracta d'una investigació sobre la mobilitat espacial, la planificació de gènere i la democratització de l'esport #womeninsport.

]]>