"Aquest edifici és com una fuga de Bach". Anna Bofill ho diu seriosament, i més tard ho explicarà asseguda en un dels bancs d'un dels quatre patis blaus de l'edifici que ella va contribuir a aixecar des del Taller d'Arquitectura. Som al Walden 7, aquesta gran mole de Sant Just Desvern que destaca des de l'autopista i la majoria coneix només per haver-ne sentit a parlar o per fotografies. Fa fresca i l'interior és ombrívol, imponent. No és estrany que alguns comparin l'edifici amb una catedral, potser barroca com el músic, perquè en aquests espais comuns de la planta baixa hi ha una clara –i potser massa òbvia– voluntat de monumentalitat. Però aconsegueixen l'efecte. Imposen, fascinen. Una altra cosa seran després els pisos, que són de diferents tipus però en molts casos acollidors i, sorprenentment, lluminosos.

“Era jove i tenia ganes de canviar el món. Em van expulsar de la universitat, em vaig convertir en un nòmada amb una personalitat marcada únicament per mi mateix, per les meves ganes de ser”. Mentre aquest dimecres esperes per entrar a visitar La Fàbrica pots sentir Ricardo Bofill (1939-2022) parlant sobre si mateix en un muntatge audiovisual que es projecta a l’entrada del fastuós edifici que va projectar l’any 1973 buidant el ventre d’una vella fàbrica de ciment de Sant Just Desvern i convertint-la en el seu centre d’operacions, la seva casa mare, el seu estudi, el seu habitatge. Durant dos dies la seva família i els seus col·laboradors l’han obert a manera d’homenatge públic per a tothom qui vulgui visitar-la.

A l’hora de projectar un edifici, Ricardo Bofill solia tenir al seu costat homes i dones de lletres: catedràtics d’estètica, literats, sociòlegs, i qualssevol persones que poguessin col·laborar a dissenyar un edifici d’acord amb totes les circumstàncies que, de fet, concorren en qualsevol obra d’arquitectura. A conseqüència d’aquesta ajuda pluridisciplinària, Bofill va fer edificis de molta categoria, i d’altres que van resultar un fracàs. No és que els seus assessors estiguessin poc informats, era ell mateix qui confiava excessivament en les idees "literàries" dels seus adlàters.

Al llarg de la seva trajectòria Ricardo Bofill, que ha mort aquest divendres als 82 anys, va experimentar amb l'habitatge i va construir edificis de les tipologies més diverses arreu del món. Aquestes són 10 obres emblemàtiques sortides del seu taller.

Aquest matí, a mitja reunió, m'han trucat per dir-me que te n'havies anat per sempre. “No pot ser –m'he dit–, però si havíem quedat per veure'ns i fer un cafè a la tornada de les vacances”.

Entrar dins el taller-casa de Ricardo Bofill, als peus de l’imponent Walden 7, era una experiència d’aquelles que no s’obliden. L’edifici, una antiga fàbrica de ciment reformada, semblava ben bé l’escenari d’una pel·lícula futurista i allà, en una confluència de línies de fuga, Bofill semblava una mena de monarca altiu que s’havia autoexiliat al seu propi país, on certament no tenia el predicament públic del seu rival i també amic Oriol Bohigas, mort l’any passat als 95 anys, però on sempre va tenir un bon grapat d’admiradors. Uns li valoraven l’audàcia dels seus projectes inicials –"Si un deseo es hermoso / cambia la realidad aún cuando falle", escrivia José Agustín Goytisolo al poema Walden–, d’altres el postmodernisme pal·ladià, que té aquí peces emblemàtiques com el TNC, i finalment, tot i les polèmiques, molts gaudeixen de la gosadia de pintar l’skyline de Barcelona amb un Hotel Vela que, deia, hauria d’haver sigut una mica més alt per guanyar bellesa. La paraula que ell no defugia i va mirar de democratitzar.

Barcelona, any 1963, la jove actriu italiana Serena Vergano roda amb Francisco Rabal la coproducció hispanoitaliana El comte Sandorf. La ciutat és un bullidor d’inquietuds, idees i projectes que volen veure la llum. Un grup de joves amb vocació de cineasta volen llançar-se a la piscina, experimentar amb les noves narratives que a França estan fent fortuna amb la Nouvelle Vague. Són Carles Duran, Joaquim Jordà, Jacinto Esteva, José Maria Nunes i Ricardo Bofill, fascinat de la mateixa manera per l’arquitectura que pel cinema. I Pere Portabella, esclar. Junt amb Teresa Gimpera, Vergano esdevé musa del que s’anomenarà Escola de Barcelona i també musa vital de Bofill. S’enamoren, es casen i tenen un fill. Són els anys de l’esplendor de la Gauche Divine i de Bocaccio. La boîte del carrer Muntaner esdevé centre neuràlgic d’una generació de professionals liberals benestants amb ganes de canviar l’ordre establert, subvertir les normes, obrir-se a Europa i acabar amb la grisor del règim.

"El seu llegat serà sempre recordat dins i fora del país", ha dit el president de la Generalitat, Pere Aragonès, poc després d'assabentar-se de la mort de l'arquitecte Ricardo Bofill. Aragonès també n'ha destacat "la mirada cosmopolita". La consellera de Cultura, Natàlia Garriga, l'ha descrit com "un dels grans exponents de l'arquitectura postmoderna" i ha recordat la Creu de Sant Jordi que va rebre el 1993 i la seva "empremta inesborrable".