"Sempre he desconfiat de les especialitats pedagògiques, i ara ja puc dir que no m'interessen gens". Curiós que ho digui algú que ha dedicat més de quaranta anys de la seva vida a la docència i que, com explicava un dels seus exalumnes de màster a l'Escola Técnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (ETSAB), durant aquest temps ha creat escola fins al punt que els que l'han gaudit, o patit, com a professor es consideren amb orgull de "la quinta Monteys". Dimarts al matí, Xavier Monteys (Barcelona, 1953), posava el punt final a la seva vida acadèmica com a catedràtic de Projectes de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) en la darrera de les quatre conferències amb les quals, en certa manera, resumia les seves darreres preocupacions teòriques i vitals. Ho ha fet, com és habitual en aquest àcid i sempre inspirador crític d'arquitectura, de manera poc convencional. Relacionant el treball dels seus alumnes actuals i antics amb obres literàries i artístiques, comentant els seus articles periodístics al Quadern d'El País i deixant caure ara sí ara també crítiques àcides i raonades a la darrera reforma de la seu del Col·legi d'Arquitectes, en el nou paviment que es vol posar a la Rambla –l'ha estudiat molt i, per exemple, hi proposa que s'hi destaquin alguns elements, com ara il·luminar les capelles de l'església del Carme–, o també a la museografia del Museu Blau. "Aquest horrible lloc que intenta explicar-ho tot als nens sense deixar cap espai a la imaginació ni a la fantasia", comentava reivindicant les vitrines i les col·leccions d'animals de l'antic museu de Zoologia.

Aquest matí, a mitja reunió, m'han trucat per dir-me que te n'havies anat per sempre. “No pot ser –m'he dit–, però si havíem quedat per veure'ns i fer un cafè a la tornada de les vacances”.