L’any 1998, Clint Hallam, un neozelandès que s’havia amputat la seva pròpia mà amb una motoserra, es va convertir en el primer home del món a rebre un trasplantament de mà, en un hospital de Lió, França. L’extremitat pertanyia a un jove motorista que havia mort en un accident de trànsit. La intervenció va ser un èxit mèdic sense precedents, però un fracàs humà amb molt mal final. Tres anys més tard, després de reiterades sol·licituds, se li va extirpar la mà trasplantada en una clínica de Londres. Li feia nosa, se’n sentia desvinculat mentalment.

Una de les imatges de la pandèmia que em va quedar clavada per sempre en la retina va ser la d’una habitació d’hotel a Kíiv amb desenes de nadons col·locats en fileres com productes en un supermercat. Era un autèntic estoc de nadons que no podien ser entregats pel confinament fruit de l’anomenada gestació subrogada, eufemisme tan asèptic, tan tècnic, que no pertorba les nostres consciències. La legislació espanyola prohibeix aquesta pràctica per ser èticament contrària a la dignitat humana, per la mercantilització de la vida i la instrumentalització de les dones, gairebé sempre pobres, per satisfer els desitjos d’homes i dones rics. 

La jurista Núria Terribas està especialitzada en bioètica. És directora de la Fundació Víctor Grífols i vicepresidenta del Comitè de Bioètica de Catalunya, des d'on s'encarrega de casos biomèdics i sanitaris que es veuen afectats pels valors personals o socials, com el que aquest dimarts va motivar una condemna de la justícia europea a Espanya per una transfusió de sang a una dona testimoni de Jehovà. En aquest cas, la pacient havia signat un document de voluntats anticipades en què s'hi negava. Catalunya és el territori de l’Estat que té més voluntats anticipades registrades, més de 100.000, amb les quals es pot deixar constància de molts altres aspectes.

1. Poliètica. Aznar es queixa de "manipulació mentidera" (mendaz). Sembla mentida que a aquestes altures ell, el seu entorn i alguns dels periodistes que alimentaven l’engany encara estiguin surfejant obscenament sobre l’11-M per no haver de reconèixer la monumental barrabassada interpretativa que van fer, ja fos per càlcul estratègic o per efecte dels prejudicis amb què miren el món. Quan ja s’ha decidit com ha de ser el que passi, és difícil assumir que la realitat ha estat una altra cosa. Mantenir-se obstinats en l’error és una falta de respecte a les víctimes i als ciutadans del país que va patir la tragèdia. I, tanmateix, la tenacitat en l’engany no és perquè sí. És precisament per poder seguir practicant el frau polític o periodístic. Per poder seguir adequant la visió de la realitat als propis interessos. I, de fet, veiem cada dia com aquí i fora d’aquí hi ha sectors que distorsionen deliberadament la realitat i intenten substituir-la pel relat polític de la seva conveniència.

La intel·ligència artificial (IA) ja fa temps que ha sortit del laboratori i avança a passos de gegant. La nostra vida quotidiana ja no es pot comprendre al marge d’aquesta revolució tecnològica. La incertesa sobre cap on ens conduirà conviu amb la seva acceptació. Un estudi de l’IE Center for the Governance of Change revela que augmenta el suport a la utilització de la IA i les noves aplicacions tecnològiques, fins i tot en àmbits reservats únicament als humans. Per exemple, un 51% dels europeus o un 75% dels xinesos substituirien els seus parlamentaris per algoritmes d’IA. A Espanya l’acceptació arriba al 66%. Aquestes dades no només mostren el desencís social amb la política, sinó la idea que les màquines poden arribar a fer les coses millor que les persones.

La pregunta és simple i directa: humans o robots? Aquesta ha estat la primera qüestió que s'ha llançat aquest dimarts a la Sala Pi i Sunyer de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), plena de gom a gom. De fons, una projecció amb una cinquantena de fotos de persones –aparentment– humanes: la meitat són avatars creats amb intel·ligència artificial, detall francament difícil de copsar. Com ens hem d'imaginar el futur? On situem els límits ètics en l'evolució tecnològica? ¿Arribarem al punt en què un humà no sigui un Homo sapiens? La dicotomia entre l'avenç tecnològic i l'evolució humana ha estat el que han abordat els biòlegs de l'IEC Martí Domínguez i Cristina Pujades en un debat moderat pel director adjunt de l'ARA, Ignasi Aragay.

L'any passat, un total de 91 persones amb una malaltia greu, incurable i insofrible van rebre assistència mèdica per posar fi a la seva vida. El 2021, el primer any de la llei de l'eutanàsia en vigor, en van ser 60 i, per tant, 151 catalans s'han acollit al dret a morir dignament des que es va aprovar la normativa, el març del 2021. El ritme en la gestió de sol·licituds de la Comissió de Garantia i Avaluació de Catalunya, l'organisme independent que supervisa si compleixen els requisits legals tant abans com després de demanar aquesta pràctica i decideix si tiren endavant o no, s'ha accelerat lleugerament: si el 2021 es van rebre 137 peticions, l'últim any n'han arribat 175. Ara bé, malgrat que la mitjana de resolució de les peticions és de 42 dies, fins a un terç de les persones que demanen l'eutanàsia moren abans que la comissió independent conclogui l'expedient.

Fa deu dies el Jesús era presentat com el primer nen nascut a Espanya després d'un trasplantament d'úter. La seva història desafiava les lleis de la natura: la mare no podia quedar-se embarassada perquè va néixer sense úter, però l'Hospital Clínic li va implantar l'òrgan reproductiu de la seva germana en el marc d'un estudi experimental. El naixement del Jesús ha reobert un intens debat que remet inevitablement al de la maternitat subrogada: ¿És ètic gestar un fill fent servir l'úter d'una altra dona? Però, a més, s'afegeix una segona qüestió: ¿és ètic arriscar el propi cos i el d'una altra dona per complir el desig de ser mare? 

Quan vaig conèixer Núria Terribas i Sala, estudiava dret, jugava a bàsquet i era una dona recta que ja tenia els principis molt clars. 35 anys més tard, és el referent en bioètica al nostre país. En tant que directora de la Fundació Víctor Grífols, com des de la Càtedra de Bioètica de la Universitat de Vic o des del Comitè de Bioètica de Catalunya, les seves aportacions són sempre valorades i tingudes en compte. Com a vocal de la Comissió de Garantia i Avaluació de l’Eutanàsia és una de les sis juristes que dona, o no, el vistiplau als qui demanen morir. Núria Terribas (Barcelona, 1964), mare de tres noies, ha deixat definitivament el bàsquet. Només es va rendir quan li van trencar el nas d’un cop de colze. 

L’heu llegit segur. A l’ARA publiquem sovint alguns dels articles que escriu al New York Times. Carl Zimmer és un dels periodistes i escriptors de temes científics més reputats del món. Ho demostren els reconeixements que ha obtingut al llarg de la seva carrera, com l’Stephen Jay Gould Prize, l’American Association for the Advancement of Science’s Science Journalism Award i el National Academies Communication Award.

La revolució biomèdica, iniciada fa cinc dècades, ha permès practicar trasplantaments d’òrgans amb èxit, però no ha pogut resoldre el problema de la seva escassedat. Per combatre el dèficit de donacions d’òrgans, la Cambra de Representants de l’estat nord-americà de Massachusetts ha presentat recentment un projecte de llei que proposa als presoners una reducció de condemna d’entre 60 i 365 dies a canvi d’un ronyó, una part del fetge o una extracció de medul·la òssia. És molt difícil que aquest projecte legislatiu avanci, però el que ja és un fet és que l’estat veí de Nova York, a finals d’any, va promulgar una llei que permet retribuir amb un màxim de 14.000 dòlars les despeses associades a la donació de ronyó o fetge. Caldrà estar atents al moviment de la ciutat dels gratacels, perquè el que passa als Estats Units, molt sovint, s’estén a la resta del món. 

El 1937, una companyia farmacèutica nord-americana va introduir un nou elixir per tractar la faringitis estreptocòccica i va desencadenar, sense voler, una catàstrofe sanitària. El producte, que no s’havia provat en humans ni animals, contenia un dissolvent que va resultar tòxic. Van morir més de cent persones.

El novembre del 2018 s’havia de celebrar el segon congrés sobre edició genètica en humans (International Summit on Human Genome Editing) quan un dels conferenciants va fer una roda de premsa que va causar autèntic furor. Era el biofísic xinès He Jiankui, que va anunciar que havia usat la tècnica anomenada CRISPR per modificar el genoma de dues nenes abans de néixer. He no va ser conscient de la indignació que causaria. La condemna va ser immediata i unànime: s’havia saltat totes les normes legals i ètiques que controlen la manipulació d’embrions humans i havia aplicat una tecnologia que encara no dominem ni sabem quins efectes secundaris pot causar en unes persones que, naturalment, no havien pogut donar el consentiment. El cas remetia als exemples més foscos de l’experimentació en humans.

Quan li van administrar la segona dosi de la vacuna contra el covid-19, la primavera del 2021, Lauren Strohacker se’n va alegrar. Significava que podria tornar a veure els amics, anar a concerts i viure amb molta menys por que una infecció la deixés amb la salut o l’economia malmeses.

Peter Singer (PS), nascut a Melbourne el 1946, és el filòsof que amb el llibre Animal liberation, publicat el 1975 per Harper Collins, va posar sobre la taula els problemes ètics que suposa la utilització d’animals tant per motius alimentaris com científics o lúdics. És professor de bioètica a la Universitat de Princeton i, juntament amb la filòsofa italiana Paola Cavallieri, el 1993 va fundar el Projecte Gran Simi, que promou que ximpanzés, bonobos, goril·les i orangutans tinguin drets equiparables als humans. És autor d’una dotzena de llibres més, entre els quals destaquen Why vegan? (Penguin, 2020), elogiat pel premi Nobel de literatura J. M. Coetzee, i Los derechos de los simios (Trotta, 2022), escrit a quatre mans amb Paula Casal (PC), investigadora Icrea al departament de dret de la Universitat Pompeu Fabra, que tots dos han presentat recentment a Barcelona.

Aquesta és la pregunta que em fan els alumnes quan parlem d’edició genètica en humans. Debatre la modificació a la carta del genoma humà desperta inquietuds que no tenen una resposta única ni fàcil.

Quan parlem de la modificació genètica ens imaginem exèrcits de soldats clònics dissenyats per ser més obedients o herois de còmic amb capacitats sobrehumanes. Els avenços de l’última dècada han fet que ens hàgim de plantejar seriosament què passaria si tots aquests somnis (o malsons), fins ara patrimoni de la ciència-ficció, s’acaben convertint en realitat.

Quan als anys vuitanta el jove biòleg alacantí Francis Mojica recollia els bacteris que tenyien de rosa les salines de Santa Pola i les transformaven en una aquarel·la de Mart, no s’imaginava la repercussió que arribaria a tenir la seva recerca. A partir de la pura curiositat, va descobrir que aquells microorganismes eren capaços de tallar el material genètic dels virus que els atacaven. Els humans, que tenim la sort de disposar de la natura com una inacabable font d’inspiració, hem copiat aquella tècnica i l’hem convertida en un instrument amb un potencial que només pot limitar la imaginació. Les eines que n’han sortit permeten modificar el material genètic de qualsevol organisme amb precisió, una capacitat que ha donat lloc a un ventall amplíssim d’aplicacions en les quals es treballa en laboratoris de tot el món. Acollint-nos als límits no de la imaginació sinó de l’espai, tant analògic com digital, en recollim algunes a continuació.