Mentre milers de persones fugien com podien cap a la frontera francesa, el 4 de febrer del 1939, a la masia de Can Pol de Montfullà, a Bescanó, on la Generalitat havia dipositat les obres d'art procedents de Tarragona per protegir-les de la guerra, una dona i les seves criatures esperaven les tropes franquistes. La dona en qüestió era Rosa Sendrós Carbonella, la muller de Pere Rius, el conservador del Museu de Reus, i tenia el delicat encàrrec de donar les claus del dipòsit als militars del bàndol rebel. És una anècdota que explica força bé el relat que vol transmetre l'exposició Recuperado del enemigo. Els dipòsits franquistes al MNAC, que es pot veure al Museu Nacional d'Art de Catalunya fins al 28 de juny. A la primera sala hi ha un altre document que mostra aquesta voluntat per part de les institucions catalanes de salvaguardar el patrimoni: un croquis que va fer l’arxiver Agustí Duran i Sanpere amb tots els dipòsits distribuïts pel territori català, per facilitar la feina als vencedors.

El castre de Villasviejas del Tamuja (Botija, Càceres), un promontori fortificat que va ocupar una comunitat vetona, un poble celta de la província de la Lusitània, és un jaciment arqueològic on, durant mesos, un grup criminal s'ha dedicat a espoliar monedes del segle I aC. De nit, i amb detectors de metalls, els lladres recorrien el jaciment buscant tresors i van arribar a acumular 2.500 peces arqueològiques.

La discussió sobre retornar el patrimoni adquirit il·legalment s'ha centrat fins ara en els passos fets pels museus i els governs occidentals. Però, lluny dels focus, en països com el Camerun i Indonèsia, els conservadors de museus, els funcionaris del govern i els activistes estan posant les bases per recuperar tresors perduts des de fa temps. Identificar els objectes i assegurar-ne la recuperació és només una part de la tasca. Els reptes inclouen establir qui serà el propietari i qui se n'encarregarà, millorar la infraestructura del museu, promoure la participació de les comunitats i despertar l'interès públic.

La inauguració de la Galeria de les Col·leccions Reials, a Madrid, al costat del Palau Reial, ens ofereix un exemple de manual del càlcul de les balances fiscals. L’Estat, mitjançant l’entitat Patrimonio Nacional, ha gastat 172 milions d’euros per valoritzar col·leccions reials, propietat de l’entitat Patrimonio Nacional, exposant-les en un marc arquitectònic d’altíssima qualitat. A l’hora de passar comptes de les balances fiscals constarà com a despesa feta per l’Estat en benefici de tots els ciutadans espanyols. En conseqüència, no comptarà com superàvit fiscal de Madrid, com tampoc compten tots els elements patrimonials i de despesa derivats de la capitalitat de Madrid.

Hi ha una certa commoció al municipi de Caldes de Montbui (Vallès Oriental), perquè alguns veïns han descobert algunes coses que han estat silenciades i enterrades durant més de 80 anys. El gener del 1939, quan les tropes franquistes, amb soldats italians i marroquins, van entrar a Caldes, aquest municipi tenia poc més de 4.000 habitants. Per ser un poble tan petit, la repressió va ser força dura: es van obrir 183 judicis sumaríssims i 53 persones van ser encausades per responsabilitats polítiques. Alguns van perdre tot el patrimoni i d'altres van veure com el seu s'ampliava.

L'octubre del 1957, José Filgueira Valverde, aleshores apoderat del Servei de Defensa del Patrimoni Artístic a Pontevedra, va escriure una carta a la direcció general de Belles Arts de Madrid per comunicar que, malgrat la vigilància de la Guàrdia Civil, continuaven els robatoris i la destrucció al Mosteiro de San Lourenzo de Carboeiro, un antic monestir benedictí a la riba del riu Deza (Galícia) considerat una de les joies romàniques de Pontevedra. Filgueira lamentava el robatori de dues peces importants del timpà de l'església [l'espai triangular inscrit dins les cornises d'un frontó]: un Crist entronitzat i un relleu medieval amb símbols dels evangelistes Sant Lluc i Sant Joan. No va ser fins molts més anys després que les peces van reaparèixer: el 1980 les va comprar el museu Frederic Marès de Barcelona a Ericka, la viuda de Fernando Birk, un empresari i col·leccionista d'origen alemany.

La Torre Massorrà de Sant Andreu de Llavaneres havia de ser una escola pública el 1936, però va acabar sent, després del triomf de les tropes franquistes fins avui, la casa d'estiueig de l'inspector general de l'exèrcit, un càrrec que actualment ocupa el tinent general Manuel Busquier. Tot plegat, però, podria canviar els pròxims mesos, després de 47 anys de democràcia. Interpel·lada per la senadora d'ERC Mirella Cortès, la ministra de Defensa del govern espanyol, Margarita Robles, en el debat al ple del Senat celebrat dimarts, es va mostrar disposada a negociar amb l'Ajuntament de Sant Andreu de Llavaneres que la casa de l'exèrcit pugui passar a ser d'ús públic. La intenció del consistori és utilitzar-la com a escola de música. "Aquest mateix matí [dimecres], el tinent general m'ha trucat per dir-me que està d'acord en què la casa ha de passar a tenir un ús social. Ells mateixos reconeixen que no li donen cap ús públic", assegura l'alcalde de Sant Andreu de Llavaneres, Nani Mora Buch, d'ERC. "Entre tots buscarem la fórmula legal per fer-ho possible, el ministeri, de moment, tan sols parla d'ús però nosaltres també en volem la titularitat", afegeix.

Un pagès d'un poble de Còrdova va trobar als anys 90, fent feina al camp, dos blocs de pedra que formaven l'escultura d'un bou. L'home, en comptes d'avisar de la troballa les autoritats, va rebre moltes ofertes de compra i va optar per vendre-la a un dels interessats, provinent de Barcelona. Després d'una investigació que es remunta al 2020, la Policia Nacional ha recuperat l'escultura espoliada: es tracta d'una obra d'origen iber que podria datar del segle IV o V aC. La peça representa un bou i va ser localitzada en un museu d'una fundació privada ubicat a la demarcació de Tarragona, segons la policia.

Quan l'exèrcit franquista va guanyar la Guerra Civil, molt patrimoni va canviar de mans. Una de les moltes víctimes de la requisa va ser el moviment associatiu i obrer. Més de vuitanta anys després del cop d'estat de Franco, l'espoli continua sent un tema irresolt, però una vegada aprovada la nova llei de memòria espanyola, sembla que es podran començar a fer els primers passos.

Al llarg de la Guerra Civil i sobretot els anys posteriors, durant el franquisme, molt patrimoni va canviar de mans. Terres, pisos, finques, documents, patrimoni cultural, cotxes, mobles... van patir l'espoli i van passar a mans del bàndol guanyador. Ha costat dècades, i continua sent molt difícil reconèixer aquest espoli. Després de més de quaranta anys de democràcia, finalment el Museu Nacional del Prado ha fet una revisió provisional i d'urgència dels seus fons per localitzar les obres confiscades durant la Guerra Civil i el franquisme que no es van tornar als seus legítims propietaris.

El Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT) ha recuperat una peça romana sostreta l'any 1962 i que s'havia venut il·lícitament a través de cases d'antiguitats. Es tracta d'un altar de 12 centímetres d'alçada i marbre blanc, segurament d'ús domèstic, dedicat al déu Júpiter que dataria entre el segle I i II aC. Actualment es trobava en mans d'un ciutadà nord-americà, que l'hauria comprat en una subhasta a Londres el 2010.

“La memòria no és una simple declaració política, sinó que la memòria és aconseguir la veritat i la reparació”, diu l’advocat Josep Cruanyes, que porta moltes dècades reivindicant una reparació per a les víctimes del franquisme. El proper 21 de gener l’entitat que presideix, la Comissió de la Dignitat, fa 20 anys. Va néixer per reclamar una documentació confiscada durant l’ocupació militar de Catalunya, el gener del 1939, i amb el temps ha aconseguit gran part del seu objectiu i ha anat estenent les seves reivindicacions en molts més àmbits: recuperació de monuments republicans, l’anul·lació dels judicis sumaríssims del franquisme, la publicació d’una llista esfereïdorament llarga de les 65.590 persones que van ser sotmeses a consells de guerra a Catalunya i, darrerament, les mobilitzacions (dues vegades al mes) davant la comissaria de la Via Laietana. “Els testimonis parlen sobre les tortures que hi van rebre, moltes vegades ho fan per primera vegada en públic, i se’ls escolta. I això ja és una reparació, és un alliberament”, diu Cruanyes. La Comissió de la Dignitat és una de les moltes entitats que reivindiquen que la comissaria es converteixi en un espai de memòria.