El 1942, la Universitat de Barcelona (UB) necessitava obres d'art per decorar les seves sales. Hi havia una manera d'obtenir-ne sense desembutxacar diners: el Servei de Defensa del Patrimoni Artístic Nacional (SDPAN). Quan va esclatar la Guerra Civil, el juliol del 1936, la Generalitat va intentar protegir el patrimoni. Per preservar-lo de les bombes, va confiscar i traslladar desenes de milers d'obres a diferents dipòsits de Barcelona, Olot, Manresa, Vic, Girona, Poblet, Viladrau... Quan els franquistes van guanyar la guerra, els republicans els van lliurar voluntàriament les peces procedents de col·leccions privades i públiques, d'esglésies, parròquies i monestirs. Tot plegat va passar a mans de l'SDPAN, que a partir del 1939 va començar a tornar-lo als seus propietaris. Però moltes devolucions no van culminar mai.

Tots els intents que s'han fet per reclamar el retorn del patrimoni i dels diners que van anar a parar a mans de l'estat espanyol amb l'espoli franquista han fracassat. Caldes de Montbui, però, espera que això canviï. "Fins ara no s'ha aconseguit mai, però amb la nova llei de memòria democràtica espanyola s'ha obert una escletxa", assegura Daniel Vallès, advocat i professor d’història del dret a la UAB.

La Torre Massorrà de Sant Andreu de Llavaneres havia de ser una escola pública el 1936, però va acabar sent, després del triomf de les tropes franquistes i fins avui, la casa d'estiueig de l'inspector general de l'exèrcit. Han hagut de passar 87 anys perquè l'Ajuntament de Sant Andreu de Llavaneres recuperi l'ús, no pas la propietat, d'aquesta torre. Serà la Casa de Cultura de la vila i es farà servir com a escola de música. Aquest divendres la ministra de Defensa, Margarita Robles, ha entregat les claus de l'edifici a l'alcalde de la població, Nani Mora (ERC).

Hi ha una certa commoció al municipi de Caldes de Montbui (Vallès Oriental), perquè alguns veïns han descobert algunes coses que han estat silenciades i enterrades durant més de 80 anys. El gener del 1939, quan les tropes franquistes, amb soldats italians i marroquins, van entrar a Caldes, aquest municipi tenia poc més de 4.000 habitants. Per ser un poble tan petit, la repressió va ser força dura: es van obrir 183 judicis sumaríssims i 53 persones van ser encausades per responsabilitats polítiques. Alguns van perdre tot el patrimoni i d'altres van veure com el seu s'ampliava.

Investigar l'espoli, l'obligació explícita de retirar en un període de dos anys els símbols franquistes i perseguir de manera activa, personant-se com a acusació, els crims del franquisme. Aquestes són algunes de les novetats de l'avantprojecte de la nova llei de memòria democràtica que dimarts vinent, el 7 de març, es presentarà al Parlament de Catalunya. La nova llei, que va començar a escriure's durant l'anterior legislatura, agrupa tota la legislació que hi havia al voltant de la memòria: la llei del Memorial Democràtic (2007), la llei de fosses (2009) i la llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme (2017). I intenta resoldre els reptes que no s'han pogut solucionar, com la persistència de simbologia franquista o el rescabalament de les víctimes.

La Torre Massorrà de Sant Andreu de Llavaneres havia de ser una escola pública el 1936, però va acabar sent, després del triomf de les tropes franquistes fins avui, la casa d'estiueig de l'inspector general de l'exèrcit, un càrrec que actualment ocupa el tinent general Manuel Busquier. Tot plegat, però, podria canviar els pròxims mesos, després de 47 anys de democràcia. Interpel·lada per la senadora d'ERC Mirella Cortès, la ministra de Defensa del govern espanyol, Margarita Robles, en el debat al ple del Senat celebrat dimarts, es va mostrar disposada a negociar amb l'Ajuntament de Sant Andreu de Llavaneres que la casa de l'exèrcit pugui passar a ser d'ús públic. La intenció del consistori és utilitzar-la com a escola de música. "Aquest mateix matí [dimecres], el tinent general m'ha trucat per dir-me que està d'acord en què la casa ha de passar a tenir un ús social. Ells mateixos reconeixen que no li donen cap ús públic", assegura l'alcalde de Sant Andreu de Llavaneres, Nani Mora Buch, d'ERC. "Entre tots buscarem la fórmula legal per fer-ho possible, el ministeri, de moment, tan sols parla d'ús però nosaltres també en volem la titularitat", afegeix.

Quan l'exèrcit franquista va guanyar la Guerra Civil, molt patrimoni va canviar de mans. Una de les moltes víctimes de la requisa va ser el moviment associatiu i obrer. Més de vuitanta anys després del cop d'estat de Franco, l'espoli continua sent un tema irresolt, però una vegada aprovada la nova llei de memòria espanyola, sembla que es podran començar a fer els primers passos.

La Torre Massorrà de Sant Andreu de Llavaneres (pg. de la Riera, 1) havia de ser una escola pública el 1936. L'11 d'agost d'aquell any, pocs dies després que esclatés la Guerra Civil, Ricard Martí Martí "va fer una donació pura, perfecta i irrevocable" de la seva finca, segons consta al document davant notari. Ho va fer, com es llegeix als papers que conserva l'arxiu municipal, perquè era "coneixedor" de la necessitat que tenia el poble de tenir una escola de primària. Va donar la torre, la casa dels masovers, les cotxeres i les terres a l'Ajuntament, i es comprometia a pagar-ne les reformes. Quatre anys després, el 19 d'octubre del 1940, feia una segona donació, aquest cop a l'exèrcit franquista. L'únic ús que ha tingut des d'aleshores, a excepció d'uns dies del 1942, quan hi van anar a passar les colònies uns infants de Madrid, ha estat de casa d'estiueig. En concret, com consta a la pàgina web del ministeri de Defensa, és la casa d'estiueig de l'inspector general de l'exèrcit. Un càrrec que actualment ocupa Manuel Busquier.

Al llarg de la Guerra Civil i sobretot els anys posteriors, durant el franquisme, molt patrimoni va canviar de mans. Terres, pisos, finques, documents, patrimoni cultural, cotxes, mobles... van patir l'espoli i van passar a mans del bàndol guanyador. Ha costat dècades, i continua sent molt difícil reconèixer aquest espoli. Després de més de quaranta anys de democràcia, finalment el Museu Nacional del Prado ha fet una revisió provisional i d'urgència dels seus fons per localitzar les obres confiscades durant la Guerra Civil i el franquisme que no es van tornar als seus legítims propietaris.

“La memòria no és una simple declaració política, sinó que la memòria és aconseguir la veritat i la reparació”, diu l’advocat Josep Cruanyes, que porta moltes dècades reivindicant una reparació per a les víctimes del franquisme. El proper 21 de gener l’entitat que presideix, la Comissió de la Dignitat, fa 20 anys. Va néixer per reclamar una documentació confiscada durant l’ocupació militar de Catalunya, el gener del 1939, i amb el temps ha aconseguit gran part del seu objectiu i ha anat estenent les seves reivindicacions en molts més àmbits: recuperació de monuments republicans, l’anul·lació dels judicis sumaríssims del franquisme, la publicació d’una llista esfereïdorament llarga de les 65.590 persones que van ser sotmeses a consells de guerra a Catalunya i, darrerament, les mobilitzacions (dues vegades al mes) davant la comissaria de la Via Laietana. “Els testimonis parlen sobre les tortures que hi van rebre, moltes vegades ho fan per primera vegada en públic, i se’ls escolta. I això ja és una reparació, és un alliberament”, diu Cruanyes. La Comissió de la Dignitat és una de les moltes entitats que reivindiquen que la comissaria es converteixi en un espai de memòria.