Ashleigh Barty de vegades sembla que no porta gaire bé ser el centre d'atenció. Avui, mig país la seguia per televisió. A l'exterior de la pista Rod Laver de Melbourne, milers de joves s'aplegaven davant d'una pantalla gegant per animar-la, entre crits i cangurs inflables. Austràlia preparava una festa, conscients que Barty, la número 1 mundial, no fallaria a la final contra la nord-americana Danielle Collins. I no ha fallat, tot i que per un moment ha semblat que la pressió de ser la primera jugadora local en 44 anys que estava a punt de ser campiona li feia tremolar el pols. No és fàcil carregar-se a l'espatlla l'esperança d'un país que va ser la gran Meca del tenis i que ara portava quatre dècades sense gaires alegries.

Després de molts anys buscant, Austràlia per fi ha trobat una nova font d’inspiració en una pista de tenis. En l'illa on han nascut alguns dels jugadors que més impacte han tingut en aquest esport, com Rod Laver, la nova heroïna és Ashleigh Barty, que s’ha enfilat al número 1 mundial amb l’esperança de ser la dona que aconsegueixi imposar la seva llei amb certa freqüència. Després del regnat de les germanes Williams, el tenis femení ha entrat en una era sense cap dominadora, amb un munt de jugadores que s'enfilen i baixen del rànquing.