Fa unes setmanes vaig escriure un article lloant el meu amic i editor Ignasi Moreta. El va compartir a la xarxa abans coneguda com a Twitter, però va adduir que m'encegava l'amistat. No puc estar-hi més en desacord, i ho explicaré amb un exemple. L'any passat, Oriol Pérez Treviño va escriure una crítica sobre el meu assaig Honraràs pare i mare, publicat per Fragmenta, a la qual vaig respondre amb un article en aquest mateix espai, en considerar-la misògina, pel cap baix. L'Ignasi em va fer saber que creia que la meva rèplica era infinitament més cruel que l'article original i que, per aquest motiu, ni la compartiria a les xarxes ni la penjaria al web de l'editorial, mentre que la crítica de Treviño, sí. Em va semblar injust i inadequat, però, malgrat això, continuo valorant-lo com a amic i editor (val a dir que és una situació ja esmenada, i el meu article també figura ara al web de l'editorial).

Quan naixem, el nostre cervell ho fa amb les neurones que tindrem durant tota la vida, és a dir, uns vuitanta-sis bilions. Però, a diferència de la resta de cèl·lules del cos, que es renoven cada cert temps, les neurones no es reemplacen quan es moren. Els glòbuls vermells, per exemple, canvien cada quatre mesos, o ens creixen les ungles i els cabells; i això fa que, cada deu anys aproximadament, tinguem un cos nou. Les neurones, així i tot, han de romandre amb nosaltres durant tota la vida perquè les xarxes neuronals són les responsables de codificar tot el que hem viscut, hem après i hem sentit, amb l'objectiu que puguem mantenir una identitat cohesionada malgrat els canvis corporals que vivim al llarg del nostre cicle vital. Si també es renovessin, seríem una persona completament diferent.

En la llista dels motius principals d’estrès en la vida d'una persona hi trobem causes tan diverses com la mort d'un ésser estimat, un divorci, casar-se o una mudança. Però en la vida d'un escriptor n'hi ha un d'important que no trobarem mencionat enlloc: acabar d'escriure un llibre. A primera vista, pot semblar contradictori i algú podria objectar, i no sense raó, que el que estressa són les dates límit, el bloqueig creatiu o la por que el que escrivim no sigui prou bo; i que acabar un llibre és una satisfacció i una alegria. I és veritat. De fet, l'alegria es divideix en dos moments temporals, almenys en el meu cas: el primer arriba quan m'adono que la frase que acabo d'escriure és el final. El cor em fa una palpitació gairebé imperceptible i la respiració s'atura un segon. Rellegeixo l'últim paràgraf, l'última pàgina, l'últim capítol, per certificar que no ho he somiat. Sense recrear-m'hi gaire, però, començo la fase de reescriptura. Llegeixo el text obsessivament buscant-hi rimes o repeticions de paraules, introdueixo els suggeriments de les lectores que s'han llegit el manuscrit, canvio frases de lloc. Quan ho dono per acabat, arriba el segon moment d'alegria. És una satisfacció íntima per haver estat capaç de fer créixer i finalitzar aquell projecte en què he posat tant de temps i esforç.

L'any passat vaig guanyar una beca d'escriptura. Me la van concedir al juny i al gener havia de justificar-la, amb l'entrega de l'obra acabada. A la feina estic acostumada a treballar amb dates límit en la presentació de projectes, i sempre m'ajuden a deixar de procrastinar, focalitzar-me en la tasca i prendre decisions. Però l'experiència de tenir una data límit inamovible en l'entrega d'un projecte creatiu em va produir l'efecte contrari. Com més s'acostava la data, menys capaç era de concentrar-me en el desenvolupament de la trama i més angoixada estava per aquest bloqueig. En circumstàncies normals, quan se m'acudeix una idea per fer un relat, sempre sé com comença i com acaba. El nus, en canvi, està envoltat de boira i començo a escriure a cegues, vivint la situació amb el/la protagonista, sense gaires pistes del que passarà. Sovint torno a començar des de zero, perquè no m'acaba de convèncer la veu amb què m'he acostat a la narració. I així vaig fent, ara endavant, ara endarrere, fins que acabo trobant el camí definitiu que em porta a la resolució de la història. Aquesta vegada, només podia pensar que havia de fer córrer les protagonistes, però no hi havia manera de fer-les avançar. Es van quedar congelades setmanes i setmanes en la mateixa escena, i la boira no es dissipava.

Quan em vaig separar, una de les coses que em va sorprendre més va ser comprovar que existeix un acord tàcit, compartit per molts, que els que deixen una relació són el dimoni. Si el que deixa ho fa per anar-se'n amb una altra persona, llavors s'entén que mereix el pitjor, per sempre més.

Tot i que els escriptors som els que posem la cadena del llibre en marxa amb les nostres obres, som els únics professionals d'aquesta cadena que no podem viure de la feina. Aquesta anomalia fa que la majoria hàgim de guanyar-nos les garrofes amb altres quefers. En el meu cas, és la psicologia la que em paga el pis i omple la panxa de la meva descendència. En el meu àmbit, no és gaire comuna, aquesta bicefàlia. Els psicoterapeutes es dediquen a atendre persones i els investigadors, a la recerca.

El càncer de la Jeanne espanta el seu marit, que desapareix del mapa

“No puc més”. En Matt pronuncia aquestes tres paraules i l’endemà deixa una nota sobre la taula de la cuina adreçada a la seva dona, que s’està sotmetent a les primeres sessions de quimioteràpia per culpa d’un càncer de mama. Li diu que està desorientat i vol reflexionar. Que la malaltia d’ella el turmenta. Que no suporta veure-la patir. Que se sent incapaç d’ajudar-la. Que ho fa pel seu bé, per no ser un llast, perquè està convençut que ella mereix algú millor. 

]]>

Divorci i aventura és el segon títol publicat per l'editorial La Segona Perifèria, capitanejada per l’escriptor i editor Miquel Adam. La seva autora, Leticia Asenjo (Granada, 1978), és psicòloga, cofundadora i directora tècnica d’EDAI. Divorci i aventura és la seva primera novel·la: potser per això la protagonista es diu Leti, és psicòloga i porta ulleres. Més enllà d’aquests detalls propis de l’autoficció i de la lògica dels pocs filtres d’una opera prima, la novel·la d’Asenjo és, segons el seu editor, la descoberta de tot un reguitzell de masculinitats esquifides, temoroses de dona lliure, ineficients, solipsistes, demandants. Una novel·la agilíssima, divertida, desenfadada, amb el punt just de mala llet perquè no es torni agra. Amb un capítol il·lustrat per Alex Red, Divorci i aventura és una novel·la amable, senzilla, que passa avall com qui pren una llimonada freda un quinze d’agost.

]]>