Que una novel·la de la importància d’Amada no hagués estat mai traduïda al català és d’aquelles coses que exasperen. Quants futurs escriptors no s’hi haurien pogut emmirallar, si el sistema editorial hagués fet la feina que li tocava fa més de trenta anys? I, molt més important: quants lectors no haurien aixecat el llistó de la seva comprensió lectora i no serien entabanats per qualsevol despropòsit enquadernat dels que s’arrengleren sobre les taules de novetats? Llegir llibres de la qualitat i la complexitat d’Amada fa d’antídot contra la literatura banal i adotzenada. Llegir-lo en la magnífica traducció d’Esther Tallada és, a més, un luxe.

Les novel·les d’un home les conviccions del qual han trontollat solen ser millors que les novel·les d’un home de conviccions dogmàticament fèrries. En la dissidència, en la passió escindida, en els compromisos ambivalents o bifurcats, la literatura creix més poderosa i lúcida que en la certesa absoluta i la militància.

Albert Pijuan ha fet 40 anys en plena forma creativa: ha guanyat el Crexells amb la seva última novel·la, La Gran Substitució (Angle, 2024); ha coescrit, amb Victoria Szpunberg, una de les sensacions teatrals de la temporada, La tercera fuga, estrenada al TNC, i ara mateix treballa en dues obres escèniques més, l'adaptació de Permagel, d'Eva Baltasar, i una història ambientada en un restaurant. Aquesta tardor, a més, acaba de presentar Pel carril del mig (La Segona Perifèria, 2025), una "peça única, fundacional i radical d'assaig polític-viari", segons es pot llegir a la contracoberta del volum, o també una proposta textual divertida i extrema narrada per Felip Roda, un eixelebrat de poble que aspira a aconseguir que els conductors catalans redueixin la velocitat al màxim permès mentre ocupen el carril del mig d'una autopista o una autovia amb finalitats martirològiques.

Vet aquí una novel·la heroica. Perquè és audaç i electritzant i perquè eleva a la categoria d’heroïnes unes pobres noies que, en mans de qualsevol altre escriptor, no serien gaire més que unes secundàries. El que un altre hauria resolt amb un retrat sòrdid, brut i fosc sobre unes desgraciades que han trobat en la boxa una via d’escapada, una jove debutant anomenada Rita Bullwinkel (Califòrnia, 1988) ha decidit narrar-ho com una llegenda èpica, un relat mític amb unes protagonistes que són deesses i no humanes, unes deesses que lluiten per un espai on poder existir. Ja n’hi ha prou de panteons amb atletes masculins de cossos perfectes: feu lloc per a les corbes musculades de les boxejadores de Reno, Nevada.

Quan es tracta de parlar de Ferrocarrils de Mèxic, l'editor de La Segona Perifèria, Miquel Adam, diu que aquesta novel·la del piemontès Gian Marco Griffi (Montemagno, 1976) és "un miracle". La veritat és que el llibre tenia tots els números de passar desapercebut i, molt probablement, no hauria acabat a les seves mans si no fos per l'entusiasme dels lectors italians. Traduïda al català per Pau Vidal, Ferrocarrils de Mèxic és una novel·la de gairebé 700 pàgines protagonitzada pel Cesco Magetti, un soldat de la República feixista italiana que rep l'encàrrec estrambòtic de traçar el mapa dels ferrocarrils de Mèxic per als seus superiors. A partir d'aquí, en Magetti s'embarca en una aventura plena de personatges extravagants i d'històries rocambolesques, en un viatge fascinant que és, alhora, un homenatge a grans noms de la literatura com Juan Rulfo i Roberto Bolaño.

Emmanuel Bove (1894-1945) es deia originalment Emmanuel Bobovnikoff i era fill d’un rus d’origen jueu i d’una criada luxemburguesa. Va viure una vida d’allò més moguda, entre pensions barates i hotels ronyosos, malalties als pulmons i estretors econòmiques. El 1924, l’escriptora Colette li va publicar el primer llibre, que és aquest mateix que podem llegir en català gràcies a una traducció arranadíssima de Josep Alemany. Els meus amics és una mostra perfecta del talent de Bove, un escriptor “secret”, recomanadíssim entre els escriptors, i que no ha fet gaire fortuna per sota dels Pirineus. És una de les seves novel·les importants i una molt bona porta d’entrada al seu univers, fet d’homes una mica kafkians i d’uns temes i tons que es podrien qualificar de precedents d’algú com Patrick Modiano, tot i que en Bove no hi ha la boira que embolcalla els personatges del premi Nobel francès, però sí la malenconia i la tristesa de fons. Tot és més net i clar, més cru i concís: “Davant de cada client hi havia una ampolla i un got. Amb un ganivet s’hauria pogut fer música”.

El volum inclou tres novel·les curtes: L’antiga condició mortal, El vi del migdia i Pàl·lid cavall, pàl·lid genet, que dona títol al conjunt. Totes van ser escrites a finals dels anys 30 del segle XX, quan Katherine Anne Porter (1890-1980), l’autora, una dona emancipada i aventurera que va viatjar molt, que va treballar tant d’extra de cinema com de professora universitària, que es va divorciar quatre cops i que va cultivar la narrativa de ficció, el periodisme i l’assaig, estava en la plenitud de les seves facultats literàries.

Fa pocs dies, una amiga més jove preguntava en un xat d’amics per què ens agrada tant Quimi Portet. Aquestes van ser algunes de les respostes: “Per les seves lletres”, “Té un punt macarra que mola”, “Ha sabut envellir molt bé” o “Ja tenia temarros amb El Último de la Fila”. Vaig afegir que sap entendre molt bé Catalunya. “Molt ben argumentat, me l’escoltaré”, va concloure ella.

Els lectors que va tenir Anna K. cap al 2006 la recorden com un meteorit, una rara avis que tothom va rebre amb un eufòric: “Ja era hora, una cosa diferent!” El 2025, l’any en el qual l’editorial La Segona Perifèria ha decidit recuperar-lo, el panorama de publicacions en català és més variat i ric, el món s’ha girat com un mitjó i la percepció, per força, ha de canviar. L’edició compta amb un parell d’epílegs que contextualitzen tant l’autor com l’obra: Tina Vallès relata amb precisió el Premià de Mar de Martí Rosselló (1953-2010), que també és el seu, i Borja Bagunyà veu en l’obra rastres d’una tradició del grotesc que busca posar en evidència els principis que sostenen la realitat. La novel·la rep tota mena d’elogis. Tot sembla a lloc, doncs.

Amb edició, traducció i pròleg de Miquel Cabal Guarro, es publica en català A reveure (La Segona Perifèria), un recull de set textos amb què Izraïl Métter (1909-1996) vol deixar escrita la seva vida. Som, per tant, davant d’unes memòries –"sense cap propòsit clar ni cap vocació nostàlgica"– d’un escriptor jueu ucraïnès de llengua russa que va viure la caiguda de l’Imperi Rus i la Revolució del 1917, els anys de bonança sociocultural de la dècada dels vint, el gran terror i la repressió estalinistes, la Segona Guerra Mundial, la Guerra Freda i l’Estancament, el Desglaç i la perestroika. Durant la guerra va deixar la feina com a professor de matemàtiques i va col·laborar a la ràdio amb textos antifeixistes i després va escriure guions per al conegut autor de còmics Arkadi Raikin. A més, Métter va escriure més de vint llibres entre novel·les, obres de teatre i guions cinematogràfics.

Si Europa fos una llibreria, en una de les seves lleixes més preeminents hi tindria, sens dubte, l’obra de Stefan Zweig. Vienès criat i educat en una Àustria envejablement culta, va viure la fi de l’Imperi Austrohongarès i va veure com el seu ideal d’una Europa agermanada i pacífica se n’anava en orris amb l’ascens del nazisme. La vida de Zweig va ser una barreja de fe en la culturització de l’home i de xoc frontal amb la pitjor versió d’aquest. Tot i això, o per això, va escriure una obra extensa i variada, de les més destacades del segle XX.

L’estructura és, amb diferència, el que més crida l’atenció de la novel·la breu Somnis de trens, escrita pel narrador, poeta i dramaturg nord-americà Denis Johnson (1949–2017). És tan imprevisible en la seva ordenació cronològica, tan aparentment arbitrària, que desconcerta i alhora atrapa. Quan dic que l’estructura és arbitrària vull dir que, tal com està fet el muntatge global de la història, certes escenes o informacions que apareixen al principi podrien aparèixer més cap al tram final o per la meitat –i viceversa: certes escenes o informacions que apareixen cap al final podrien aparèixer abans– i res de gaire substancial no canviaria pel que fa a la textura expressiva de la novel·la o al seu sentit últim. És una estructura, en qualsevol cas, que potser genera una mica de confusió, però que no és caòtica. L’autor la fa servir –la paraula “somnis” del títol és un avís– per reforçar la dimensió de realitat un punt onírica del que ens està contant.

El que ha aconseguit Antoni Veciana amb la seva segona novel·la és força prodigiós: el que podria ser només una concatenació de llegendes i contes populars més o menys retocats i disfressats esdevé, gràcies a una malla molt ben travada, una alternança de veus narratives juganera i subtil i una oïda finíssima, un relat que recorda les millors novel·les històriques (penso en la darrera de Maggie O’Farrell, per exemple, sobre la pintora florentina amb el marit terrorífic) o els millors romans medievals, dels quals beu en forma i en fons: benvinguda sigui l’enèsima reformulació del conte del cor menjat, que té desenes de versions repartides per tota l’Edat Mitjana europea i que ara en té una de ben contemporània, delicada i també fosquíssima, que passa a la Barcelona del segle XII. 

No descobrirem ara les complexitats –algunes meravelloses i fascinants, altres criminals i perverses– de la realitat d’Israel. Ara bé: sempre fa una mica de por caure en el tòpic de pensar que les particularitats tan extraordinàries –tan explosivament exclusives– d’Israel només es poden entendre i explicar amb una literatura que les abordi i les reculli també des de la raresa, la imprevisibilitat i l’excentricitat. Primer perquè són legió els escriptors israelians que han explicat el seu país amb les eines de la literatura clàssica o diguem-ne més convencional, i, segon, perquè tots els països tenen el seu magatzem d’extravagàncies o de particularitats explosives que, per tal de ser entès i explicat, tard o d’hora requereix ser treballat amb els recursos, les diccions i els arguments del surrealisme, o de l’absurd més desbaratat, o de la iconoclàstia més irreverent.

El dia de Nadal, el rector d'un petit poble surt al carrer totalment despullat i amb sant Prepuci aferrat en una mà. Aquest és l'inici de Les feres, primera novel·la d'Uriol Gilibets (Solsona, 1991), un altre encert en la descoberta de noves veus de La Segona Perifèria, que en dos anys i mig de feina també ha donat a conèixer Leticia Asenjo, Josep Girós i Anna Pazos. Gilibets ha escrit el llibre en paral·lel als guions televisius per a El Foraster i programes del Super 3 com El Betapodcast i Conde&Fonde. Tal com recorda la biografia de la solapa, l'autor també "va crear, escriure i dirigir Una història de la literatura de TV3, programa de culte que ningú va entendre i que va fer emprenyar la intel·liguèntsia del país".

El cànon literari és com un castell gran i luxós. Una minoria d’autors n’ocupa les estances reials, uns quants més en comparteixen els salons amples i benestants, uns altres passegen solitaris per les torres altes, uns altres van i venen pels passadissos... Igual que els castells, els cànons literaris també tenen passatges secrets, llocs foscos i inhòspits on no treu el cap gairebé mai ningú. Dins el castell del cànon literari nord-americà, El senyor de les tenebres, de l’afroamericà Hal Bennett (1930-2004), en deu ocupar les masmorres.

L'amor pels cavalls de la Sonia, protagonista d'Agafar les regnes (La Segona Perifèria), la porta a ser mossa d'estable, entrenadora i genet d'entrenament en diversos hipòdroms. La primera i enlluernadora novel·la de la nord-americana Kathryn Scanlan traduïda al català –se n'ha encarregat, amb encert, Ariadna Pous– descobreix un món dur, on abunden els homes violents, en el qual aconsegueix obrir-se camí una jove d'Iowa a la dècada dels 80. Els seus anhels, els contratemps que pateix i els sacrificis que ha de fer són explicats per l'autora en la veu de Sonia en capítols d'entre una i dues pàgines que sovint enrampen el lector com les descàrregues elèctriques que els genets deixen anar sobre els cavalls que munten.

El jurat del prestigiós premi Booker va definir Nena, dona, altres com "una lectura imprescindible sobre la feminitat i l’Anglaterra contemporània, una novel·la impressionant i ferotge sobre les vides de les dones negres britàniques, les seves lluites, dolors, alegries, anhels i amors". Escrit per Bernardine Evaristo (Ethan, Regne Unit, 1959), el llibre versa sobre la lluita i l’esforç, sobre l’amor, la joia i la imaginació. Seguim la vida de dotze personatges molt diferents quant a orígens, edats, arrels, classes, ocupacions, sexualitats i cultures. A Nena, dona, altres es parla de raça, de viure i de sobreviure en una cultura blanca patriarcal dominant i de les seves repercussions en la identitat de qui no hi pertany. A més, s’hi tracta el tema de l’alteritat; les dones són alienades de moltes maneres i, de vegades, fins i tot entre elles mateixes. 

Segona dosi de Volodine: per als qui vam descobrir l’autor francès amb Solo de viola, llegir Àngels menors (La Segona Perifèria, 2023) serà com tornar a rebre la descàrrega elèctrica d’aquella aposta agosarada i radical per descriure amb paraules magnètiques la desolació i el nihilisme que ens provoca l’estat del món. Aquesta vegada, la descàrrega s’administra en dosis petites. El llibre està format per quaranta-nou peces, quaranta-nou deliris onírics plens de fatalitat i destrucció, poesia i ruïnes. ¿Hem dit ciència-ficció, distopia, anticipació? Bé, ha arribat un punt en el qual la narrativa ballardiana (i aquest llibre n’és molt, de ballardià) sembla literatura costumista. Són llibres escrits als anys noranta i semblen de demà passat. Quin encert no va tenir el mateix autor de batejar el que fa com a “postexotisme”, que és una etiqueta que li va com un guant, perquè tot el que abans qualificàvem d’exòtic –inusual, impossible o inversemblant– ha passat a formar part del nostre dia a dia.

Podrem llegir per primer cop en català els contes de l’escriptor nord-americà Stephen Dixon (1936-2019), un dels pares espirituals d’autors com ara George Saunders, amb qui els contes de Dixon comparteixen el fet de ser peculiars, originals i idiosincràtics però de tota una altra manera, també perquè van ser escrits molts anys abans, durant els vuitanta. És ara que ens adonem de qui era el pioner, per la qual cosa hem d’agrair l’esforç d’editorials com La Segona Perifèria, que ens ajuden a completar filiacions literàries.