Hi ha tantes Núries Feliu com persones que van estimar-la. Si no, proveu-ho vosaltres mateixos: demaneu a algú que us la descrigui. No era només una cantant, però tampoc només una actriu. No era una intèrpret de jazz, ni una cantant de cuplet. No era una estrella de la cançó, però tampoc una ambaixadora de la cultura catalana. Era tot això i molt més a la vegada. Ser tan deliciosament inclassificable va jugar males passades a la cantant de Sants, que sovint va veure's reduïda a etiquetes simplistes que menystenien la seva personalitat polièdrica i expansiva.

“Parlo des del cor”, diu Òscar Dalmau cap al final de l’exposició Núria Feliu al Palau (Robert), que ell mateix ha comissariat. Aquest amor és present en una mostra que malda per fer justícia a tota “la dimensió d’un personatge molt interessant” que, com a cantant, “tenia un perfil únic a l’Estat” perquè abraçava des del jazz i el musical fins al bolero i el cuplet, i que va contribuir a “la normalització de la llengua a través de la música”. Fa la sensació que no ha volgut deixar fora cap detall perquè el propòsit era explicar tots els ets i uts de la vida artística de Núria Feliu (1941-2022). I el resultat és exactament això, el retrat de la dimensió artística pública d’una diva popular. Hi ha poca intimitat, potser perquè l’activitat pública de la Feliu era massa abassegadora.

La llista dels personatges coneguts que ens han deixat aquest any és llarga. Aquí us deixem una selecció d'alguns dels més rellevants o que més ens han commogut.

La Feliu tenia una placa del metro de Sants a casa, però el primer que veies en entrar-hi era el piano Chassaigne-Frères, joia de les escuderies verticals: on hi ha un piano, mana el piano, es cruspeix el camp visual. Era molt important per a ella, el tocava molt bé, amb escola i inspiració, feia dits amb els estudis de mecanisme de Czerny i brodava les cançons tradicionals catalanes, però també el tocava perquè era una eina de treball. Núria Feliu feia les cançons al piano abans de cantar-les, buscava posar la veu dins de l’harmonia i ajustar sempre l’afinació: no hauria suportat cantar desafinada... Ni pujar a l’escenari feta un nyap: “El vestuari que he portat sempre ha causat sensació. Jo, a dalt de l’escenari, no hi he sortit mai amb xiruques. Per què haig d’anar com un llardó?”. Tenia molta gràcia: paradigma del símil del llardó.

Com és tradició en vigílies de la Diada, aquest dijous es lliuraran les medalles d’or que cada any concedeix el Parlament. Enguany l’honor ha recaigut en Núria Feliu i Pau Riba, tots dos a títol pòstum, i en Joaquim Arenas i Margarida Muset, afortunadament vius i actius.

L'entrada del fèretre de Núria Feliu, embolcallat amb una estelada, a la parròquia de Santa Maria de Sants, va ser com si una de les grans veus de la música catalana tornés a pujar a l'escenari: la va rebre un llarguíssim aplaudiment. No hi cabia ni una agulla a l'església; molts es van quedar a la plaça, per acomiadar-se de la seva veïna. "Tothom la coneixia, a la Núria", deia la Maria Rosa Agramunt. Va ser el comiat que ella va demanar, fa 20 anys, al seu germà Albert: "Em va dir: «Aquí tens les meves darreres voluntats: vull jazz, vull sardanes, vull la parròquia, la gent del barri, les meves cendres escampades per quatre punts de Catalunya» –explicava l'Albert–. Em pensava que la coneixia al 100%, però no coneixia ni el 50% de la seva capacitat. Va trepitjar tot Catalunya, anava allà on se la demanava. Va lluitar per la llibertat del nostre país i va fer el que no us podeu arribar a imaginar".

"Pionera". "Gran dama". "Estimada". La mort de Núria Feliu aquest divendres ha suscitat una onada de dol popular i reaccions d'admiració en el món de la música, la cultura i la política, que destaquen tant la seva trajectòria, poc reconeguda, com la seva qualitat personal.  "Suposo que en alguns moments no se l'ha valorada prou, però crec que el que hem de fer és valorar-la ara, en aquest moment", ha reclamat Joan Manuel Serrat. Núria Feliu va ser la primer cantant que va interpretar els seus temes al començament de la seva trajectòria: "Era una dona extraordinàriament curiosa i capaç de tocar moltes tecles", ha dit Serrat en declaracions al canal 324, i també que va fer unes "unes versions realment magnífiques" en el camp del jazz.

“Quan la parla és un clam, quan la parla és un fet. Quan el poble és memòria i el dret a viure un plet”.

Palau Sant Jordi, 23 d’abril de 1996. Concert mític de Joan Manuel Serrat D’un temps d’un país que repassa i homenatja els temes fonamentals de la Nova Cançó. Quin és l’últim tema, el que clou la memorable vetllada? Anirem tots cap al cel, la cançó de Núria Feliu –del seu primer senzill de 1965– congrega tots els artistes cantant junts dalt de l’escenari. No era cap casualitat, una mica de justícia.

La cantant Núria Feliu ha mort aquest divendres als 80 anys, a conseqüència de complicacions de l'ictus que va patir l'any passat. Popular de mena, amarada de la vida del barri barceloní de Sants, actriu abans que cantant i sempre intèrpret valenta, Núria Feliu ha sigut una de les grans veus de la música catalana, en el triangle delimitat pel jazz, el cuplet i la cançó i fonamental en la relació de la llengua catalana amb alguns gèneres musicals.

El 21 de setembre Núria Feliu va complir 80 anys. Tant de bo poguéssim afegir allò de “al peu del canó”, però malauradament el seu estat de salut és delicat a conseqüència de l’ictus que va patir uns mesos abans. A manera d’homenatge i d’agraïment públic, la Biblioteca Francesc Candel, del districte de Sants-Montjuïc, va acollir entre el 12 i el 31 de gener una exposició de fotos que recorre la trajectòria de Feliu, obra del fotògraf Josep Vicens, bon coneixedor de la carrera de la cantant. Durant l’acte d’homenatge van glossar la seva figura l’actor Enric Majó, el periodista Enric Frigola i Pere Baltà, de la Fundació Paco Candel. Des de l’ARA volem sumar-nos a l’homenatge a Núria Feliu amb aquest reportatge, que transita pels primers anys de la seva llarga carrera i rememora una dècada, la dels seixanta, especialment rellevant per a ella i no prou coneguda ni valorada pel que fa al coneixement popular que en tenim. És un goig poder comptar amb la fabulosa col·laboració del fotògraf Horacio Seguí, bon amic de la Feliu i bon coneixedor de seva vida i la seva obra. Durant els anys seixanta, una dècada que Seguí va enfocar molt al seguiment de la música i l’espectacle, va fer moltes fotos a Núria Feliu. Fotos que avui poden sorprendre els que tinguin una perspectiva de la cantant molt marcada per clixés i etiquetes vinculades a l’última part de la seva vida. Són els anys del teatre, dels inicis de la Nova Cançó i, sobretot, de la descoberta del jazz, del qual esdevé precursora a Catalunya i en català.