Bròquil amb patates i gall dindi a la jardinera: llenties estofades i truita de pernil; macarrons a la bolonyesa i nuggets de bròquil; sopa de cigrons i mandonguilles de vedella; i cada dijous, peix fresc del mercat. Aquests són alguns dels menús que ofereix l’escola Sol Ixent de Corbins (Segrià), tant per als seus alumnes de primària com per als de la llar d’infants municipal. Tots els plats es cuinen a les instal·lacions del centre. Menjar calent i, en molts casos, de proximitat. I, des del setembre passat, també és un menjar intergeneracional.

Carles Mundó es preguntava fa uns dies on viuran els nostres fills, víctimes principals dels preus estratosfèrics de l’habitatge. Amb nul·la capacitat d’estalvi, no poden somniar ser propietaris i es converteixen en llogaters precaris, compartint pis amb amics més enllà dels 30 anys. Formar una família? Complicat, val més deixar-ho córrer. La crisi de natalitat no deixarà d’agreujar-se. Em pregunto que els passarà als seus pares i avis. L’envelliment de Catalunya augmentarà: les projeccions demogràfiques apunten que el 2050 una de cada tres persones tindrà més de 64 anys (i dins d'aquest col·lectiu, un de cada quatre superarà els 84 anys). Amb menys naixements i més persones d’edat avançada, la necessitat de mà d’obra estrangera, és a dir, d’immigrants, també s’incrementarà. Entre altres coses, en ells recau i recaurà la cura dels ancians.

En els propers anys Catalunya, com tot Europa, viurà un debat sobre el model de suports i serveis per a la gent gran. El continent veu com la població envelleix per l’arribada a la senectut de la massiva generació del baby boom, per la prolongació de la vida i l’augment de persones que arriben a edats de sobreenvelliment (majors de 85 anys) o per la rellevant falta de natalitat (Catalunya va tornar a tocar mínims l’any passat).

Les residències de gent gran de Catalunya, un país amb una alta esperança de vida, són i seran cada cop més necessàries. Fan una feina imprescindible. El repte és ingent: donar una qualitat de vida digna als majors de 80 anys i cada cop més també als de més de 90 anys. És una tasca complexa i delicada. Hi ha molts bons professionals que la fan, amb entrega i compromís. El problema és la manca de recursos i de transparència en la gestió. Amb la pandèmia van començar a sortir a la llum alguns casos denunciables. Però el problema no és tant de les situacions extremes com del nivell mitjà. Donar un tracte adequat, professional i personalitzat als ancians requereix molt personal i molts mitjans. I ara mateix, en conjunt i –ho repetim– malgrat l’esforç del personal que s’hi dedica, la situació està lluny del que seria desitjable.

Les dades sobre maltractament psicològic i físic de la gent gran no haurien de deixar indiferent a ningú. La majoria d'agressions es donen dins el nucli familiar, sobretot de l'home cap a la dona –elles són les víctimes en més d'un 80% dels casos– o dels fills també més sovint cap a la mare. Fa basarda saber que aquests maltractaments són més habituals del que a priori diríem –una de cada sis persones de més de 65 anys pateix agressions– i que molts queden amagats: més del 95% dels casos no surten a la llum. Hi ha, doncs, molta infradenúncia. Els factors que expliquen aquesta ocultació del drama són la situació de vulnerabilitat de les víctimes i la seva por a la soledat. Són molts els que prefereixen viure amb por que sols.

L'envelliment de la nostra societat és un repte creixent. Algú ha de tenir cura de les persones grans, que cada cop són més, i més grans. A Catalunya, l'esperança de vida ja se situa per damunt dels 86 anys en les dones i dels 80 anys en els homes. El nombre d'octogenaris i nonagenaris augmenta any rere any. Si a això hi sumem la persistent baixa natalitat i els efectes de la crisi econòmica en moltes famílies, el problema resulta evident i notori. Falten ajudes, falten professionals, falten residències. Massa persones d'edat avançada han de viure soles en condicions precàries. Tot plegat no fa sinó posar de manifest la importància cabdal de les polítiques públiques de la dependència, que, tanmateix, avancen a un ritme més lent del que demana la realitat descrita, a la qual, esclar, cal afegir els col·lectius de les persones amb discapacitats o malalties greus. Tots aquests possibles beneficiaris continuen estant afectats, malgrat una certa rectificació estatal a partir del 2021, per l'infrafinançament que pateix Catalunya.

El doctor Marco Inzitari (Florència, 1976) fa quinze anys que es va establir a Catalunya. Pare de tres filles, els seus pares són a Itàlia i tenen bona salut. Ell, aquí, té cura de la gent gran com a director d’Atenció Integrada i Recerca del Parc Sanitari Pere Virgili, com a cap del Grup de Recerca en Envelliment del Vall d’Hebron Institut de Recerca i, més teòricament, com a professor de ciències de la salut de la UOC. Ara impulsa el BALL, el Barcelona Aging Collaboratory, que mira de repensar-ho tot posant, sempre, la gent gran com a protagonista de les decisions. Tant de bo que arribin a conclusions efectives i viables. Ens hi juguem el futur, personal i col·lectiu, abans de canviar de barri. 

De recollir més de 600.000 firmes denunciant el tancament d'oficines bancàries a un pla entre govern espanyol i patronals bancàries per revertir l'exclusió financera. Així es podria dir que ha acabat la guerra que Carlos San Juan va començar a través de Change.org per reclamar als bancs un tracte més bo i més personalitzat cap als clients. L'acció d'aquest metge jubilat ha estat la gota que ha fet vessar el got de la problemàtica que fa anys que persegueix el sector financer i que va arrencar amb la crisi del 2008: un forat de 3.000 empleats i només 20.421 oficines bancàries a tot l'Estat, la xifra més baixa registrada des de l'any 1977.

Des de l’any 2008 fins ara es podria omplir a vessar el Camp Nou –obviant les mesures de seguretat contra el covid– amb els 120.000 treballadors que el sector financer espanyol ha retallat per fer front a les vaques magres en què està sumit des de la Gran Recessió. El procés d’aprimament de plantilles ha estat continu i ha constat d’ERO, baixes incentivades i prejubilacions, que s’han succeït fins al punt que gairebé han deixat de ser notícia.

Els bancs ja tenen un pla de xoc contra les queixes dels clients més veterans pel tracte que reben a les oficines. Les dues patronals bancàries han plantejat una sèrie de mesures per intentar millorar el servei d'atenció que ofereixen. Aquesta reacció pretén corregir l'actual model per la dificultat que tenen les persones més grans a l'hora d'efectuar operacions telemàticament. Les mesures plantejades per l'AEB (patronal dels bancs) i la CECA (patronal de les antigues caixes d'estalvi) volen capgirar la situació actual i crear un model d'atenció més personalitzat tant en les sucursals com per telèfon i fer més senzilles i accessibles les aplicacions mòbils i els caixers automàtics.