Una de les sorpreses més agradables que pots tenir quan et fas gran és que la vida et regali encara la capacitat de fer nous amics. Les amistats que neixen en l’edat madura són –diria– menys tendres, menys sentimentals, més serenament escollides i, potser per això, més lliures.

Corria l’any 1948 quan l’escriptora francesa Violette Leduc (1907-1972) va publicar L’afamada. Nascuda a províncies, Leduc s’havia traslladat a París poc abans de fer els vint anys i, en plena Segona Guerra Mundial, va conèixer Simone de Beauvoir, que es va erigir en la seva protectora. Va ser gràcies a ella que va poder publicar ni més menys que a l’editorial Gallimard. Certament, no ho hauria somniat mai. Allà va aparèixer l’any 1946 la seva primera novel·la, L’asfíxia. Just després vindria L’afamada.

No he viscut mai a França i les vegades que he visitat el país veí en els últims temps ha sigut per motius professionals. No vaig educar-me en francès ni domino la llengua de Molière com se suposa que l’hem de dominar tots aquells que hem nascut en territoris d’antigues colònies gal·les. I en canvi, França té una enorme presència en el meu imaginari, és una part substancial de la meva “cultura” per dues vies diferents: la intel·lectual i literària i la popular. Tot i que l’anglès hagi anat desplaçant l’hegemonia que tenia el francès sobre les generacions anteriors, la influència del que s’escriu i es pensa, es filma i es crea nord enllà continua tenint una gran importància. També políticament hem mirat sovint cap als veïns septentrionals. Quan vaig començar a notar que la identitat es podia convertir en una cotilla asfixiant, en una nova tribu, el model d’una societat basada en la ciutadania em va resultar alliberador i raonable, molt més que el del comunitarisme americà o canadenc que promou un individualisme extrem en el terreny econòmic mentre enalteix la pertinença a una col·lectivitat per raó de raça, religió o gènere. He pogut incorporar-me millor a la societat catalana gràcies a aquest marc democràtic republicà en el qual ens hem emmirallat des d’aquesta Catalunya del Sud. I com a escriptora vaig trobar en la literatura francesa veus que havien començat molt abans que nosaltres a explorar la complexitat de la vida moderna, les profunditats psicològiques de l’individu sota l’enorme influència de la psicoanàlisi quan el conductisme no ho dominava tot. Les dones joves que avui intenten entendre el laberint de la sexualitat tenen una font bella i abundant en Anaïs Nin, però no l’han llegida. Per descomptat que cap feminista del present pot conèixer les arrels del moviment si no ha fet el viatge iniciàtic que és la lectura d’El segon sexe, l’obra que detalla com “arribem a ser dones” al llarg de 800 pàgines. També Beauvoir ha estat desvirtuada per l’academicisme anglosaxó que li fa dir, en el que és una impúdica manipulació, que el gènere és una identitat. A través de les lletres franceses jo vaig descobrir l’altra riba de la Mediterrània, i el fet que acollissin amb tota normalitat escriptors i escriptores del Magreb i la realitat que representaven era un exemple d’integració literària i intel·lectual per a qui aspirava a ser escriptora en una llengua que no era la materna.

Quin sentit té torturar els malalts si ja no hi ha esperança?

Delphine de Vigan va refusar un munt de vegades la idea d’escriure sobre la seva mare. Feia la llista dels molts autors que havien escrit sobre les respectives mares, des dels més antics fins als més recents, només per demostrar-se fins a quin punt el terreny estava minat i el tema, gastat. Però un dia va trobar el cadàver de la mare –“estava blava, d’un blau pàl·lid barrejat de cendres, amb les mans estranyament més fosques que el rostre”–, que havia decidit plegar de viure, i va necessitar entendre-la. Va recuperar cartes, escrits, dibuixos, gravacions, fotos. I va emprendre la tasca de fer un llibre sobre la seva mare. Com havien fet tants escriptors abans.

]]>