Ha passat un segle des que l'anarquisme i el sindicalisme van ocupar els carrers amb la convicció que la revolució estava a punt d'arribar, i la companyia Mos Maiorum està convençuda que aquell moment té moltes similituds amb l'època actual. "Se sentien tambors de guerra per Europa, el feixisme estava en auge i les desigualtats cada vegada eren més presents. Ara tot això ens ressona", afirma el director Ireneu Tranis. Com va reaccionar aleshores la gent, davant d'aquell context? Ens hi podem emmirallar? Amb aquestes preguntes, Mos Maiorum s'ha aproximat a la figura de l'anarquista Joan Garcia Oliver (Reus, 1902 - Mèxic, 1980) i n'ha construït un espectacle, Nosaltres, els sense nom, que s'estrena el 10 d'octubre a Girona (La Planeta, dins del Temporada Alta) i farà temporada a la Sala Beckett de Barcelona a partir del 18 d'octubre. "Era un moment en què la utopia era sòlida, palpable. Volem explicar-ho i apel·lar a l'esperança", afegeix Tranis.

La lluita contra el poder i l'autoritat va portar l'anarquisme català a enfrontar-se a l'empresariat català i, encara més, a l'exèrcit, a les forces de l'ordre i a la Guàrdia Civil, a l'aparell de l'estat i a l'alta política. No va morir al segle passat sinó que, d'una manera o altra, l'anarquisme continua viu en la societat catalana. Almenys això creu l'historiador Xavier Diez, que acaba d'editar el llibre d'un anarquista que continua sent una figura incòmoda: Joan Garcia Oliver. Nascut a Reus, el 1902, i mort a l'exili mexicà, el 1980, el 1978 va publicar les seves memòries: El eco de los pasos (Ruedo Ibérico). Eren un miler de pàgines, que Diez ha reduït a 400 i que La Campana ha publicat amb el nom de Nosaltres, els sense nom. L'anarquista oblidat: de pistoler a ministre.