La consellera d'Educació ha fet marxa enrere i ha promès que la literatura catalana i la castellana no seran optatives a batxillerat, com deia ahir al matí el ministeri. Quin greu, ostres. Ja me n’havia fet a la idea. Em semblava lluminós que un alumne del batxillerat humanístic es pogués graduar fent la mateixa literatura que els seus col·legues del científic. No tenia sentit, però és que tampoc té sentit unificar la física i la química, ni té sentit que un alumne que suspèn al juny, tres dies després ja pugui fer un examen de recuperació on (segurament) serà aprovat. I així els seus pares –clients, no pas usuaris– podran tenir la festa en pau.

Peter Burke, autor d’un grapat de llibres bons –El Renaixement italià, Formes d’història cultural, etc.— publica ara La ignorància. Una història global (Arcàdia, 2023), en què aborda un tema que ja ha entrat als currículums universitaris, de tan present com és al món contemporani –incloses les universitats; oh, paradoxa!–. Aborda el tema des de la seva òptica de sociòleg, parla de les conseqüències imprevisibles de la ignorància en la vida quotidiana, però també en afers de grans dimensions —per exemple, les mentides que va dir Bush per aconseguir el suport a la Guerra de l'Iraq dels nord-americans ignorants—, i no es descuida dels perills que porta la ignorància quan la població ignora la veritat de les grans fites de la seva història —a Catalunya són bàsicament tres: la mort del rei Martí, la Guerra de Successió i la guerra civil del segle XX, les dues últimes explicades quasi sempre, segons el bàndol, esbiaixadament.

Peter Burke (Stanmore, 1937) és un dels grans historiadors culturals del nostre temps, amb una trajectòria consolidada i llibres referencials sobre aquesta disciplina que és, alhora, una manera de mirar-se el món. Aquest bagatge –en què es barreja erudició, curiositat i poliglotisme— va tenir la seva culminació en els dos volums de la seva Historia social del conocimiento, on el primer cobria De Gutenberg a Diderot i el segon De la Enciclopedia a la Wikipedia (Paidós, 2002 i 2012, respectivament). Després d’uns anys de parèntesi editorial, amb algun intent no reeixit com El polímata (Alianza, 2022), torna a lliurar-nos una nova i estimulant aproximació al(s) saber(s).

La ignorància està molt ben repartida. Tots som una combinació d’ignoràncies i coneixements. "Tots som ignorants, només que ho som sobre coses diferents", deia Mark Twain. L’historiador Peter Burke ho explica amb perspicàcia (i coneixements) al llibre La ignorància (Arcàdia, traduït per Ariadna Pous), un repàs dels últims 500 anys. La tesi central és que "l’aparició de nous coneixements al llarg dels segles ha comportat per força noves ignoràncies". La capacitat individual té límits. Els nostres avis s’havien d’aprendre el catecisme i els reis gots. Nosaltres dediquem el temps a mirar sèries de Netflix i a viatjar amb vols barats per col·leccionar ciutats i menjars exòtics. L’economista Von Hayek ja ho va expressar de manera paradoxal: com més augmenta el saber col·lectiu gràcies als avenços científics i acadèmics, "més petita és la part de tot aquest coneixement que qualsevol ment és capaç d’absorbir".

Amb el permís del pangolí i gràcies a la comunitat científica, sembla que podem començar a girar full d’aquesta onada i probablement d’aquesta pandèmia. Òbviament, no s’han acabat les víctimes, ni tenim cap garantia que no hi hagi una mutació més o una aparició d’un altre virus que posi el gènere humà contra les cordes, però mentre no arriba la següent crisi podem pensar en la recuperació.