Guy de Maupassant (1850-1893) té totes les virtuts de Gustave Flaubert i no té el seu únic defecte. La frase és molt contundent i per escriure-la amb plena convicció hauria d’haver rellegit a fons els dos autors, però miraré d’explicar-la. Flaubert, mentor i amic de Maupassant, era un escriptor de prosa precisa i expressiva, tenia una mirada penetrant sobre les maniobres del món i del cor, i era un mestre en l’ús tant de la ironia fina com del sarcasme dissolvent. Quin era el seu únic defecte? Potser un excés d’autoconsciència intel·ligentíssima que de tant en tant dona a la seva prosa una fredor una mica maquinal, una duresa un punt massa marmòria.

Un munt de llibres, poemes, guions i cançons s’han escrit amb tot el que ha passat a les aigües de la costa de Normandia. Ser la porta d’entrada o de sortida entre la Gran Bretanya i el continent hi ajuda. La seva bellesa, també. A Normandia s'hi han viscut velles batalles i altres de més modernes. És terra de naufragis, castells i cementiris. I de poetes imprudents. A finals del segle XIX, a la població d’Étretat només es parlava d’una cosa. Uns mesos abans havia arribat un jove anglès amb els cabells llargs que feia coses estranyes. Llavors, Étretat era un poble de pescadors i pagesos, on no acabaven d’entendre el que feia aquell anglès, que parlava de sexe, es despullava a la platja i reflexionava sobre com somiava morir. Es tractava del poeta Algernon Charles Swinburne, que, buscant la bellesa, havia acabat en un dels racons més bonics de França. Un poble al costat d’uns penya-segats blancs que cauen a pic sobre un mar indomable. Però Swinburne va voler veure qui era més fort, si el mar o ell, i nedava allà on tothom li recomanava que no ho fes. El resultat va ser que gairebé perd la vida un dia que les barques de pescadors van haver de sortir amb mala mar per treure’l mig inconscient. "Per sort estava bé, però molt cansat, i el resultat va ser que vaig fer una immensa colla d’amics entre els pescadors i mariners que van ajudar-me, que són la gent més agradable que he conegut mai", escriuria. En una de les barques hi havia un jove francès que passava uns dies allà. Un jove que escriuria, anys més tard, com "aquell anglès portava una vida solitària i estranya que sorprenia els locals, poc acostumats a les fantasies i excentricitats britàniques". Era Guy de Maupassant, destinat a ser un dels escriptors més grans d’Europa.

Llegint L'horlà, el conte de por de Guy de Maupassant, es pot veure com el gènere de terror està íntimament lligat a la malaltia. L'horlà és un relat escrit ara fa 140 anys que conté tots els tics del terror de la cultura popular del segle XX i, en part, del segle l'actual (com que encara està canviant el món, no sabem què se salvarà de tot el que hem sigut fins ara, potser no quedarà gaire cosa). Per exemple, abans que a les històries de vampirs, a L'horlà apareix la inquietud (anava a dir l'ànsia, com el títol de la novel·la de Whitley Strieber, i com la pel·lícula de Bowie/Deneuve/Sarandon, és a dir, la bellesa com a droga, com a dependència, com a destrucció, respectivament), hi apareix, dic, el cas de no veure's reflectit en un mirall. Això, però, suposa tan sols una mostra de tots els efectes que conté aquest relat.

Guy de Maupassant (Normandia, 1850 - París, 1893) és, juntament amb Gustave Flaubert, un dels grans escriptors francesos del segle XIX. En realitat, Maupassant és fill espiritual de Flaubert, que el tenia sota la seva tutela filosofico-literària. Ell va obrir-li les portes d’alguns diaris, i va procurar-li la coneixença d’escriptors com Zola, Turguénev i els germans Goncourt. No sé si existeix en la història de la literatura una filiació de genis tan plena i directa, amb una forma tan genuïna de copsar l’interior d’un tipus d’experiència humana, en especial la normanda. Ara bé, tot i que Maupassant va cultivar la novel·la amb certa fortuna, el seu extraordinari talent brilla en els contes, un gènere que va renovar i en el qual va excel·lir.