Un dels aspectes més genials dels dos llibres de Lewis Carroll sobre Alícia és la contínua discussió que s’hi presenta, a càrrec d’ella i dels seus interlocutors, sobre el significat de les paraules, la necessitat que els parlants convinguem en un mateix sentit atorgat a cada mot i l’aparició continuada del percaçament lingüístic. Així, per exemple, a Alícia al país de les meravelles, l’Àguila respon d’aquesta manera a una cosa que ha sentit: “Parla menys enrevessat! No entenc el sentit de la meitat de les paraules llargues que has fet servir, i encara et diré més: em sembla que tu tampoc!” (És un fenomen molt habitual, ara que totes les llengües, no solament el català, van al botavant.) Més enllà al mateix llibre, diu la Tortuga: “Mira, si un peix em vingués a veure i em digués que se’n va de viatge, jo li diria: «Amb quin patge?»” I Grifó hi diu: “No vols pas dir «equipatge»?” I respon la Tortuga: “Jo vull dir el que dic”. Es llegeix una cosa semblant a Alícia través del mirall. Diu Humpty Dumpty: “Quan jo faig servir una paraula, aquesta paraula significa exactament el que jo vull que signifiqui”. I respon Alícia: “La qüestió és saber si es pot fer que les paraules signifiquin coses diferents”.

La història d'Alícia al país de les meravelles va començar com un conte oral que el diaca Charles Dodgson (1832-1898) s'inventava per distreure les germanes Alice, Edith i Lorina Liddell mentre "lliscaven ben pausadament" Tàmesi avall una "tarda daurada" del juliol del 1862. Aquella història que la petita Alícia, als 10 anys, va demanar al seu amic que l'hi escrivís per recordar-la, sota l'àlies de Lewis Carroll, es va convertir el 1865 en un fenomen extraordinari, i des de llavors no s'ha deixat d'imprimir. L'Alícia, la Reina de Cors, el Gat de Cheshire i el Conill Blanc han perviscut a l'imaginari col·lectiu gràcies a versions en 170 llengües (en català va ser traduïda el 1927 per Josep Carner, amb il·lustracions de Lola Anglada), adaptacions al cinema, pintures, relectures, espectacles i manifestos.

¿Ha filmat Sean Price Williams amb The sweet east la gran novel·la americana del segle XXI? Pot semblar impertinent fer-se aquesta pregunta en la crítica d’una petita pel·lícula independent, però l'opera prima com a director d’un dels principals directors de fotografia del cinema indie de l’última dècada captura com feia temps que no es veia una certa idea dels Estats Units, tan esquizofrènica com excitant.

El món de Lewis Carroll ha inspirat, per exemple, la pel·lícula Jabberwocky, de Terry Gilliam (que es va estrenar amb el títol força possibilista de Monty Python's Jabberwocky, i que aquí es va dir La bèstia del regne). També la cançó I am the walrus, dels Beatles (i encara més quan Lennon hi deixa anar la frase: I am the egg man, què és la condició del personatge Humpty Dumpty). O, per descomptat, el logo barretaire del segell Charisma Records (la casa discogràfica, entre molts altres, dels Genesis més mítics, dels Van der Graaf Generator, dels esmentats Monty Python i de la Bonzo Dog Band, cosins de quasi tots els citats).