Quan, fa pràcticament una dècada, Flavia Company (Buenos Aires, 1963) va publicar Haru (Catedral, 2016), va aconseguir fer realitat dos dels seus somnis: "Arribar a explicar una vida sencera", la d'una noia japonesa que començava un llarg camí d'aprenentatges estudiant tir amb arc, i, tant o més important, "desaparèixer en el text". Des de llavors, Company no ha signat cap més novel·la ni llibre de relats amb el seu nom: a més de La planta carnívora (Proa, 2021) i Penediments (Navona, 2023), tots dos escrits per Andrea Mayo, ha anat aprofundint en l'univers de Haru a través de diversos llibres: "Magókoro (Catedral, 2019) és la carta que un dia escriu el pare de Haru a la seva filla i que a la primera novel·la no havíem llegit, Ja no necessito ser real (Univers, 2020) explica una volta al món narrada per la Haru i Teoria de la resta (Comanegra, 2022) reflexiona al voltant de l'existència com un camí cap a la reconciliació", explica des de Casa Abacus amb una nova aportació a la galàxia de la protagonista acabada de sortir del forn.

A la làpida que recorda l’escriptor Cesare Pavese, al cementiri de Santo Stefano Belbo, el seu poble natal, hi ha esculpida una de les darreres frases de L’ofici de viure –el dietari en què, entre molts altres assumptes, acaba anunciant el gest final (el del seu suïcidi)–: “He donat poesia als homes”. Els en va donar en forma de vers i en forma prosaica, i va fer l’esforç –reeixit– de comprendre l’ànima humana, encara que ell s’ofegués en la seva.

La vuitena vida (per a la Brilka) és d'aquelles històries que abasten molt més que una vida, abasten tot un món. Comença a Geòrgia el 1900 i retrata sis generacions d'una família al llarg de tot un segle: des de la Revolució d'Octubre, passant per l'era soviètica i fins a pràcticament l'actualitat. "M’ha enamorat totalment", diu l'actriu Anna Moliner.

L'escriptora i assagista palestina Adania Shibli (Galilea, 1974), censurada a la Fira del Llibre de Frankfurt perquè tota bona obra d’art incomoda els de dalt. El llibre tracta de la violació i l’assassinat d’una jove beduïna per part de les tropes israelianes i combina dos narradors: un psicòpata israelià amb un còlic que li engrapa l’estómac, una contracció a l’esquena i una picada a la cuixa, i una detectiva amateur palestina amb trets autistes. El resultat és una novel·la de protesta sobre els límits de l’empatia i la necessitat de corregir els errors i el desig de rectitud amb l’objectiu primer de donar veu als sense veu.

El jove Demon Copperhead, narrador i protagonista de l'última novel·la de Barbara Kingsolver (Annapolis, 1955), s'ha d'esforçar des del primer dia per sobreviure. De fet, és ell mateix qui ha de sortir de dins de la seva mare, inconscient a la caravana on malviu després d'una sobredosi. Igual que un personatge de Dickens, però a finals del segle XX, Copperhead va d'una llar d'acollida a una altra, canvia d'escoles com qui canvia de mitjons i quan finalment comença a triomfar com a jugador de futbol americà, una lesió el fa entrar en contacte per primera vegada amb els opioides. Guanyadora del premi Pulitzer, Demon Copperhead –en català a Navona, traduïda per Marta Hernández Pibernat i Zahara Méndez Hernández– és una novel·la d'aprenentatge memorable ambientada a Lee County, al sud dels Apalatxes, en una comunitat empobrida, destruïda pel consum de drogues (legals i il·legals) i desatesa per les institucions.

Conegut pels seus reportatges a la revista The New Yorker, Hua Hsu (Illinois, 1977) ha amagat un llibre a dins seu des de fa més de dues dècades. Era Sigues tu mateix (Navona, traducció de Jordi Mas), en què reconstrueix la temporada que va passar a la Universitat de Berkeley estudiant ciències polítiques, i hi va fer un molt bon amic, en Ken, que va ser assassinat una matinada d'estiu quan encara no havia fet 21 anys. Sigues tu mateix va merèixer el premi Pulitzer de no-ficció 2023, i l'autor hi traça amb meticulositat les afinitats i les diferències entre ell i en Ken, retrata les particularitats de créixer als Estats Units tenint arrels asiàtiques i evoca un món, el de la generació Z, marcat per la mort de Kurt Cobain, els fanzins i l'arribada d'Internet.

No és massa llarga la llista d’escriptores capaces de dedicar-se amb igual solvència a la ficció i a la no-ficció. Un dels casos més destacats és sense dubte Virginia Woolf, al costat d’altres com Beauvoir, Ozick, Atwood, Sontag, Hustvedt... En especial les que cultiven la crítica literària –feina on fins fa poc no abundaven les dones– es troben davant d’una disjuntiva: com aplicar a la ficció el que han après posant del revés les obres dels altres? Una crítica literària no hauria d’escriure mai una novel·la vulgar, tòpica, que regurgiti lectures. Els crítics tampoc, evidentment.

Les paraules de l'escriptora Nariné Abgarian resplendeixen a dins i fora dels seus llibres. Els lectors de la novel·la I del cel van caure tres pomes –que Comanegra va publicar en català fa un parell d'anys i Navona va traduir al castellà l'estiu passat– ja ho han pogut comprovar. El públic que l'ha anat a veure al festival Kosmopolis ho ha presenciat en directe. Afable, precisa i generosa, Abgarian reconeix que la seva literatura neix de les històries que li explicaven la mare i l'àvia a Berd, el petit poble armeni on va néixer el 1971. "M'enamorava de totes aquelles fantasies al mateix temps que portàvem una vida molt normal en un lloc on els galls cantaven cada matí, les vaques pasturaven i ens fèiem el pa a casa", afirma.

Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003) deia que la tercera universitat de la seva vida havia estat la presó, i va ser aquesta la que va acabar esperonant la seva literatura. Després d'estudiar filosofia i lletres i de passar per l'Escola de Periodisme de Barcelona, l'escriptor va ser condemnat, el 1962, a tres anys de presó per haver participat en una vaga de suport als miners d'Astúries. A dins d'una cel·la va créixer la idea per a la seva primera novel·la, Los papeles de Admunsen, escrita entre l'ingrés a la Model i el 1965.

La relació entre el filòsof Martin Heidegger (Messkirch, Alemanya, 1889-1976) i la politòloga i pensadora Hannah Arendt (Hannover, Alemanya, 1906-Nova York, EUA, 1975) té tots els ingredients per resultar irresistible, és a dir, morbosíssima, totalment fascinant i absolutament incomprensible. Com una pel·lícula de Hollywood, però escrita amb una mescla de severa gravetat i de romanticisme alçurat i pompós. El còctel no podria ser més complet: hi ha passió carnal i admiració i rivalitat intel·lectuals; hi ha els cataclismes de la gran història i les convulsions de la intimitat; hi ha dues cosmovisions que xoquen i dues experiències de vida que es bifurquen però també dos cors que, a pesar de tot, no poden desempallegar-se mai del tot l’un de l’altre.

Dos personatges més grans que la vida, el convuls i apassionant context historicopolític que va propiciar que es coneguessin, la consciència sempre viva del lector que, d’aquella coneixença, en va sortir un clàssic de la literatura política i moral que fa cinc segles que es llegeix i és influent: aquestes són les matèries primeres d’Avui, com ahir, una novel·la menor però interessant que el prolífic escriptor britànic William Somerset Maugham (París, 1874 - Niça, 1965) va publicar el 1946 i que ara Navona ha recuperat en català en una traducció d’Elisabet Ràfols.

A primer cop d'ull sembla que Flavia Company (Buenos Aires, 1963) aparegui al carrer Petritxol tota sola. No és ben bé així: ja fa anys que l'escriptora arrossega dins seu diversos heterònims, entre els quals hi ha –de moment– la Haru, el seu pare Osamu i Andrea Mayo. És aquesta última qui signa Penediments, "llibre inquietant i incendiari" que publica Navona.

El cervell de Miquel de Palol (Barcelona, 1953) deu funcionar a una velocitat similar a la del sincrotró Alba de Cerdanyola del Vallès, escenari que ha escollit per presentar la seva última novel·la, Bootes, un artefacte monumental de 1.280 pàgines. Si el sincrotró accelera partícules a una velocitat que s'acosta a la de la llum per ajudar a investigar en camps com els de les biociències, les noves energies i el magnetisme, la computadora creativa de l'escriptor és capaç d'aixecar tota una societat, complexa i en descomposició, al primer llibre que publica a Navona. "És del tot infreqüent, el que en Miquel planteja com a escriptor, però no per dimensions numèriques, sinó per com ho desenvolupa", admet l'editor Ernest Folch després d'acompanyar l'escriptor per les instal·lacions de la infraestructura científica de tercera generació més important del Mediterrani.

Quan l’any 1963 Betty Friedan va publicar La mística de la feminitat va diagnosticar el neguit de moltes dones, conseqüència d’existències a les quals no sabien donar sentit perquè no les havien pas escollit elles. Va anomenar aquest desassossec “el malestar que no té nom”. Valeria Cossati, la protagonista de Quadern prohibit, publicat l’any 1952, pateix aquest malestar.

Fa uns mesos que Emili Manzano (Palma, 1964) torna a viure en l'univers del comissari Maigret, el personatge més popular de Georges Simenon. Navona acaba de publicar-ne la traducció al català que ha fet de Les vacances de Maigret, i el conegut periodista i presentador de televisió ja n'ha lliurat la segona, Maigret i la jove morta. "D'aquí a poc em posaré amb la tercera –explica des de casa: fa un any que ha deixat Barcelona i s'ha instal·lat a la Colònia de Sant Pere, un petit poble mallorquí que pertany al terme municipal d'Artà–. La idea de l'Ernest Folch, de Navona, és publicar set novel·les de Maigret. I si hi ha prou lectors continuarem". De material n'hi ha molt: només de Maigret hi ha 72 novel·les. I Simenon va publicar un centenar llarg de llibres més.

"Tenir una llibreria és molt més que vendre frases. És posar les frases adequades a les mans adequades", diu Sylvia Beach a l'escriptora Gertrude Stein en un dels passatges de La llibretera de París, de Kerri Maher. Publicada a Navona (amb traducció d'Eduard Sepúlveda), la novel·la proposa un viatge a un temps i un espai beneïts per la mitificació: la capital francesa d'entreguerres, escenari d'un dinamisme literari envejable on convivien els autors autòctons amb exiliats nord-americans com Ernest Hemingway, Francis Scott Fitzgerald, T.S. Eliot i Djuna Barnes. I ho fa a través d'una llibreria emblemàtica, la Shakespeare and Company, que ha tingut dues vides: la primera, entre el 1919 i el 1941, amb Sylvia Beach al capdavant; la segona, a partir del 1964, quan George Whitman va canviar el nom de la seva llibreria, Le Mistral, a Shakespeare and Company, en homenatge a la llibretera i editora.

Suma Llibres, empresa participada per Ernest Folch, Tatxo Benet i Jaume Roures –que ha rellançat recentment l'editorial Navona– ha adquirit una participació majoritària de l'editorial Arcàdia "per potenciar-ne el desenvolupament", segons informa l'editorial en un comunicat. "Amb aquesta operació es pretén reforçar la presència d'Arcàdia al mercat –afegeix– incrementant el nombre de novetats d'assaigs nous en català i castellà i de textos clàssics de pensament contemporani, així com impulsant nous projectes".

Tant o més que les obres mestres indiscutibles, el que marca la qualitat d’una tradició literària és l’excel·lència de les seves obres populars, o secundàries, o suposadament menors. A la literatura anglesa es veu claríssim, això. Dickens i Joyce són, cadascun a la seva manera, monstres fundacionals i culminants de la novel·la anglesa. I al seu costat hi podríem posar una nodrida llista de noms igualment brillants: Austen, Eliot (George), Hardy, Conrad, Woolf, Waugh... I això cenyint-nos només als novel·listes. El que acaba de donar una envergadura riquíssima i inexhaurible al conjunt de la literatura anglesa, però, no és només aquesta nòmina canònica, sinó la grandesa discreta d’una bona colla d’escriptors diguem-ne (amb perdó) de segona, que llueixen un domini impecable de l’ofici, tenen un instint infal·lible per captar tots els plecs socials, psicològics, morals i anímics de l’ésser humà, i són capaços de contar-ho tot amb una notable gràcia narrativa. Penso, per exemple, en una autora que últimament ha estat força traduïda al català, Daphne du Maurier.

"Tornar al sector editorial és, per a mi, una tornada a casa", diu Ernest Folch des del despatx de la nova seu de l'editorial Navona, i amb les primeres novetats damunt la taula, que arribaran a les llibreries la setmana vinent: les novel·les La llibretera de París, de Kerri Maher; Sis mesos d'hivern, de Marta Buchaca, i el llibre de no-ficció Baselga, el metge que volia canviar el món, de Josep Corbella.