Intrús en la pols no sol incloure’s entre el grapat d’obres mestres de William Faulkner (1897-1962) però, ben mirat, és una novel·la excel·lent i de gran fortalesa literària. Podríem considerar-la, fins i tot, com un títol molt adequat per a aquells lectors que vulguen endinsar-se per primera vegada en l’univers de l’autor. És, també, un dels seus títols amb un compromís antiracista més evident. Una circumstància a destacar sobretot si tenim en compte que va ser publicada l’any 1948, alguns lustres abans que el moviment dels drets civils prenguera un protagonisme decisiu als Estats Units.

William Faulkner (Mississippí, EUA, 1897-1962), un dels quatre o cinc novel·listes més influents del segle XX, potser només comparable a Proust, Joyce i Kafka, gaudeix d’una merescudíssima fama com a prosista musculós i magmàtic, com a creador d’estructures laberíntiques i polifòniques on passat i present es fonen i on vius i morts conviuen, i com a constructor de personatges primaris i brutals que, alhora, són d’una complexitat i una profunditat shakespearianes.

A 'Connexions impossibles', Carla Turró i Jordi Nopca exploren els lligams entre dues figures literàries. Aquest pòdcast descobreix la vida de personatges tan diversos com Rodoreda, Faulkner, Roig, Gornick o Salinger i els connecta entre ells. En aquest quart capítol es parla de la relació entre l'obra de Mercè Rodoreda (1908-1983), escriptora catalana, considerada l'escriptora de llengua catalana contemporània més influent; i William Faulkner (1924-1984), un escriptor i guionista estatunidenc guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1949.

Llegint William Faulkner (New Albany, Mississipi, 1897 - Byhalia, Mississipi, 1962) tinc sovint la impressió d’estar llegint un autor antiquíssim i, alhora, d’una modernitat rotunda i trencadora i perdurable. És una impressió que no té res d’original. En realitat, és el que explica la fascinació radiant i la influència prodigiosament pròdiga que ha tingut la literatura faulkneriana al llarg dels últims cent anys, és a dir, des que l’autor nord-americà va començar a publicar les seves novel·les i els seus contes i fins avui mateix.

La temptació fàcil és dir que Les palmeres salvatges, que un enamoradíssim William Faulkner (1897-1962) va publicar el 1939, són dues novel·les en una. No seria inexacte. Tant des d’un punt de vista argumental com d’estructura, ho són. Muntada com una doble narració en què dues trames independents es desenvolupen en paral·lel i sense interferir-se en una successió mecànica i invariable de capítols alterns, la impressió inicial és que Faulkner va concebre i va voler oferir la seva novel·la com la proposta de dos universos literaris juxtaposats, cadascun amb els seus personatges, la seva intriga, la seva època i el seu escenari. Aquests dos universos es despleguen interrompent-se l’un a l’altre contínuament, sense que entre ells mai hi hagi connexions explícites de fets i de sentit, ni transvasaments de personatges, ni res més que alguna mínima recurrència de motius, ni encara menys una confluència final.