Les ciutats de la mida de Barcelona sempre havien tingut allò que en podríem anomenar tipus singulars, o tipus populars, estrafolaris, pintorescos o extravagants. Els barcelonins de més de 70 anys, més o menys, encara deuen recordar que els seus pares els parlaven de “la Monyos” –dona famosa pel seu pentinat, que es passejava per la Rambla–, com deuen recordar aquell home dels ocells que desfilava sobretot per la Diagonal, amb una enorme gàbia d’ocells que feien alguna habilitat i resultaven una cosa molt exòtica. També deuen saber qui era la senyora Salisachs, eleganta, que cada dia recorria la Diagonal, de cap a cap, per mantenir-se en forma. Eren tipus singulars de la ciutat. Un dels últims potser va ser el famós Ocaña, mig home mig dona, que va morir en circumstàncies tràgiques quan encara era jove; i potser aquell poeta i cantant que passava pels xiringuitos de la Barceloneta, abans de la remodelació de la façana marítima, tan desdentat com inspirat, que va morir no fa gaire. Potser n’hi havia més, però hom no els recorda.