Veure i trepitjar el volcà Etna cobert de neu és una experiència privilegiada. La vaig viure la setmana passada com a inici fulgurant d’una estada a Sicília acompanyant un grup de subscriptors de l’ARA. Vam recórrer l’illa seguint el rastre d’Il Gattopardo i del seu autor, Giuseppe Tomasi di Lampedusa, i ens vam sadollar de bellesa i art, tot plegat enlluernats encara per l’impacte de la neu blanquíssima esquitxada de bombes volcàniques negres com el carbó.

M’aturo a la notícia del poble italià que és al caire de l’abisme. Clico per llegir-la. Però, ostres, un bàner m’avisa: si soc subscriptora m’haig d’apuntar. Em deu haver caducat la sessió. Respiro com un porter davant del penal. Em demana (la web) que hi introdueixi el número de telèfon o el correu electrònic. Com que de correus en tinc dos, o potser dotze, i no sé quin hi devia posar, tiro pel dret. El telèfon, venturosament, continua sent el mateix, perquè l’últim cop que el vaig perdre una bona ànima me’l va fer arribar. El telèfon és correcte. Llavors, em demana la contrasenya.

"No soc al front de combat, explico el que està passant amb la població civil, com estan vivint aquesta situació, com es preparen per a aquesta nova realitat [...]. Ahir mateix vam veure aquest terrible bombardeig en un hospital pediàtric i maternal, amb les dones embarassades o acabades de parir".