Spotify m’informa que el pòdcast d’àudio que més he escoltat aquest últim any és Media Offline. L’última entrevista del 2024 és precisament amb el seu creador, Carlo Padial (Barcelona, 1977), una ment brillant que ens observa i ens radiografia com si ell no formés part d’aquest món. Va començar dibuixant còmics, és l’autor d’alguns dels primers vídeos virals d’internet, de pel·lícules com Algo muy gordo o Mi loco Erasmus, de llibres com Doctor Portuondo o Contenido i de seccions a l’APM i a Late Motiv. Aquesta conversa és una mostra més del seu pessimisme lúcid i satíric.

Aquest divendres s'estrena el primer títol de producció pròpia de Filmin, la comèdia Doctor Portuondo, minisèrie basada en la novel·la, del mateix títol, que Carlo Padial va publicar el 2017. Sis episodis que recorden l'experiència de l'escriptor fent teràpia amb un psicoanalista i que combina lúcides lliçons de vida amb renecs, experiències i acusacions inesperades. Un singular combat entre la neura i el mètode narrat en primera persona per Padial, també director de la sèrie.

Els interiors de la seu d’una empresa tèxtil de la Roca del Vallès s’han convertit durant el mes de març en el microunivers de Doctor Portuondo, la primera sèrie de producció pròpia de Filmin. Els despatxos i les sales de la nau tant poden servir per recrear un lavabo decadent i brut d’un bar de Barcelona com la consulta, amb divan inclòs, del particular psicoanalista interpretat per Jorge Perugorría, el psiquiatre que protagonitza la sèrie i també el llibre homònim de Carlo Padial que adapta. La primera sèrie pròpia de Filmin és una comèdia que navega també per altres gèneres, com ara el drama.

Direcció: Carlo Padial. Guió: Carlo Padial i Carlos de Diego. 98 minuts. Espanya (2019). Documental.

L’any passat va fer un segle del troleig més important de la història de l’art. El 1917 Marcel Duchamp va voler presentar en una exposició de la Societat d’Artistes Independents de Nova York, de la qual formava part, l’obra Font. Es tractava d’un urinari invertit que havia comprat en uns grans magatzems i que va inscriure en la mostra amb el pseudònim R. Mutt. La Societat presumia del fet que els seus membres podien exhibir les obres que volguessin sense restriccions, però van preferir que la Font, del tal Mutt, quedés oculta rere un envà. L’escàndol estava servit. Duchamp es va donar de baixa de la Societat i els seus col·legues dadaistes van generar l’enrenou necessari perquè el fet cobrés un ressò històric. L’acció de Duchamp amb el seu ready made ha quedat com el gest fundacional del paradigma artístic contemporani, la qual cosa decreta que qualsevol cosa pot esdevenir una obra d’art.

Ricky Gervais, en el seu últim espectacle de stand-up comedy, Humanity, disponible a Netflix, ofereix una mena d’exorcisme personal sobre la seva manera de fer i entendre l’humor. Els que el coneixen de sèries com The office, de la seva incorrecció verbal als Globus d’Or, o d’altres espectacles, ja saben que el seu és un tipus d’humor aspre, incòmode, generalment al límit, i que trenca tabús: la pederàstia, el càncer, el Tercer Món. Sembla que no hi ha tema, per espinós que sigui, que el comediant britànic no s’atreveixi a tractar. Per això resulta curiós que, ara, amb una carrera més que consolidada, dediqui tot un especial a, d’alguna manera, autojustificar-se i explicar per què el seu és un humor tan vàlid com qualsevol altre -evidentment, també obert a les crítiques que pugui suscitar; sense anar més lluny, el tram en què parla de la transsexualitat és més que discutible-. Sigui com sigui, això ens porta a qüestionar-nos si ha canviat la nostra concepció de l’humor, i si som més susceptibles amb segons quins temes.

L'etiqueta d'heroi del posthumor no li molesta sinó més aviat tot el contrari, ja que serveix per definir una generació d’humoristes (Miguel Noguera, Dídac Alcaraz, Venga Monjas) afins a un ideari que porta la comicitat fins a les seves últimes conseqüències, barrejant realitat i ficció i el riure amb l’absurd kafkià. Carlo Padial, l’antropòleg hipster de l’APM?, publica el seu tercer llibre en el moment més dolç de la seva carrera. 'Doctor Portuondo' (Blackie Books) és una autobiografia atípica i polièdrica que podria haver estat signada per Todd Solondz o Charlie Kaufman. Una novel·la psicològica que funciona també com una oda divertidíssima a la psicoanàlisi i als particulars mètodes del doctor cubà que van acabar salvant la vida de Padial. Un neuròtic crònic que, ara, tira endavant gràcies a la seva feina. L’acte creatiu com a motor per superar les neurosis.