Han passat cent anys des que va néixer “el xiquet de cal retratista”, al poble de Valls. En moltes ocasions vam sentir Francesc Català-Roca definir-se com un autodidacte, però realment la universitat era a casa seva, el seu mestre va ser el pare i els llibres de text la seva biblioteca. Uns anys després, amb el cop d’estat contra la República, el seu pare va entrar a treballar al Comissariat de Propaganda de la Generalitat. El Francisco, llavors amb 14 anys, hi va entrar d’aprenent al costat del seu pare, ajudant a muntar cartells com aquell tan conegut d’Aixafem el feixisme, i revelava els rodets que arribaven del front de guerra. La seva sensibilitat per la realitat i l’aprenentatge del reporterisme es van consolidar mirant aquelles fotos i també escoltant les persones que hi passaven: André Malraux, Errol Flynn, Paul Robeson... i aquell reporter hongarès desconegut que després es va fer famós com a Robert Capa. Una bona escola, déu-n’hi-do!

Barcelona i Catalunya viuen un moment d’eclosió de la fotografia, de la imatge. Foto Colectania, al passeig Picasso, amb una important col·lecció i una activitat expositiva de qualitat, dirigida per Pepe Font de Mora, ha celebrat els vint anys d’existència, i La Virreina, amb la direcció audaç i valenta de Valentín Roma, que ha posicionat el Centre de la Imatge, a la Rambla, com un dels espais més creatius i de referència internacional, marcaven darrerament el ritme de la programació fotogràfica de la ciutat. L’obertura el 2020 a Barcelona per la Fundació Mapfre del nou centre KBr, dedicat a la fotografia, on ara es poden visitar dues esplèndides exposicions dedicades a Lee Friedlander i a Adolf Mas, ha afegit rigor i dimensió internacional a la situació de la fotografia a la ciutat. Si hi afegim les activitats de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona; l’aparició del nou centre FotoNostrum, al carrer Diputació; la programació habitual de molts museus i galeries on s’acostuma a exposar fotografia, i la consolidació al territori de festivals com Panorama, Revela’t o la Biennal Xavier Miserachs, podem confirmar que des del sector privat i des de l’espai públic hi ha un nou interès i una aposta per la fotografia i la imatge contemporània.

És gairebé impossible no trobar cap fotografia de Francesc Català-Roca en una monografia sobre Joan Miró. Li va fer milers de fotografies al llarg dels trenta anys que va durar la seva col·laboració i amistat. Era l’únic a qui, pel seu caràcter silenciós, li permetia entrar a l’estudi mentre treballava, i gràcies a això avui tenim el testimoni de la manera de fer de l’artista. Només per això, per la sèrie magnífica de fotografies de l’artista muntant un mural a Osaka, fent ceràmiques a Gallifa o pintant al terra del seu estudi de Son Abrines, a Mallorca, ja hauria entrat en la història. Però aquesta relació de Català-Roca i Miró, iniciada el 1953 i continuada fins a la mort de l’artista, el 1993, és en realitat només una part petita de la immensa obra de Català-Roca i, també, una part, tot i que rellevant, dels molts retrats d’artistes i personatges de la cultura que va fer el fotògraf.

Una de les definicions de clàssic és “allò que mereix ser imitat”. I sent així no hi ha cap dubte que el meu pare és un clàssic que ha marcat amb la seva influència diverses generacions. Com a estudiós que soc de la música, a més, m’agrada dir que és “el Bach de la fotografia”, perquè ambdós autors varen viure consagrats a la producció de les seves obres, amb un domini absolut de les eines i de l’ofici. Si un feia misses, concerts, cantates, sonates..., l’altre feia retrats, arquitectura, paisatge, industrial... I si el músic era un virtuós de l’oïda, aquesta facilitat el Francesc la tenia amb la vista. Per posar-ne un exemple: no va començar a utilitzar el fotòmetre fins que va començar a fer fotos en color. En general li bastava mirar a ull per saber quina exposició o quin tipus de carret havia d’utilitzar. Quan comprava un lot de material, feia algunes proves i després ja tenia clar què havia de fer servir en cada moment.

Infància. Nissaga de fotògrafs

Francesc Català-Roca és el segon dels tres fills de Pere Català i Pic i Anna Roca. Quan va néixer a Valls el 19 de març del 1922, el seu pare –que es va fer fotògraf gràcies a haver guanyat una càmera en una rifa del banc on treballava – ja s’havia convertit en el retratista de la ciutat, tot i que els seus interessos eren més amplis i abastaven l’escriptura, les avantguardes artístiques del moment i la filosofia. Als 13 anys, Francesc ja tenia clar que volia ser fotògraf i va començar a treballar al taller del seu pare, que el 1931, coincidint amb la declaració de la República, trasllada la família a Barcelona. 

]]>

Sorprèn trobar tanta gent jove que no sap qui és Francesc Català-Roca. Demostra que alguna cosa s’ha fet malament en la divulgació del nostre patrimoni, perquè la seva influència en la història del documentalisme gràfic és de tal magnitud que el fotoperiodisme català, tal com el coneixem avui dia, seria impensable sense la seva aportació. És ell qui marca els fonaments sobre els quals fotografiem la nostra història tots els que hem vingut després. Per això té tanta rellevància la celebració del seu centenari amb un Any Català-Roca al qual ens sumem des de l’ARA dedicant-li tot el suplement del Diumenge.

]]>

Francesc Català-Roca (Valls, 1922 - Barcelona, 1998) va mantenir viu a la seva obra l'esperit d'avantguarda que pràcticament havia desaparegut durant el franquisme i va obrir camins a tota una generació. Considerat el mestre de la fotografia documental a Catalunya, el seu ingent arxiu conté 200.000 imatges, un tresor per a l’estudi del passat i la interpretació del present a casa nostra. El 19 de març es commemora el centenari del seu naixement i arrenca l'Any Català-Roca, que impulsa el departament de Cultura de la Generalitat i que s'acaba de presentar amb un programa d'activitats encara reduït però en expansió continuada fins al 2024. 

]]>

Aquest 19 de març es commemora el centenari del naixement, a Valls, de Francesc Català-Roca. Gairebé tothom que visqui a Catalunya ha vist fotografies seves, encara que no ho sàpiga, i li dediquem íntegrament el suplement especial de l'ARA Diumenge, que ha comptat amb la complicitat i la participació del seu fill, Andreu Català Pedersen, i d'altres experts en la seva obra. Es tracta d'una petita monografia per guardar d'un dels grans fotògrafs del segle XX.

]]>