Tant o més que les obres mestres indiscutibles, el que marca la qualitat d’una tradició literària és l’excel·lència de les seves obres populars, o secundàries, o suposadament menors. A la literatura anglesa es veu claríssim, això. Dickens i Joyce són, cadascun a la seva manera, monstres fundacionals i culminants de la novel·la anglesa. I al seu costat hi podríem posar una nodrida llista de noms igualment brillants: Austen, Eliot (George), Hardy, Conrad, Woolf, Waugh... I això cenyint-nos només als novel·listes. El que acaba de donar una envergadura riquíssima i inexhaurible al conjunt de la literatura anglesa, però, no és només aquesta nòmina canònica, sinó la grandesa discreta d’una bona colla d’escriptors diguem-ne (amb perdó) de segona, que llueixen un domini impecable de l’ofici, tenen un instint infal·lible per captar tots els plecs socials, psicològics, morals i anímics de l’ésser humà, i són capaços de contar-ho tot amb una notable gràcia narrativa. Penso, per exemple, en una autora que últimament ha estat força traduïda al català, Daphne du Maurier.