Mentre el dijous s'anunciava el guanyador del premi Nobel de literatura d'aquest any, László Krasznahorkai, un altre guardonat, Abdulrazak Gurnah, atenia els periodistes des d'un hotel de Barcelona per parlar de la seva nova novel·la, Un largo camino (Salamandra). Gurnah, que va néixer a Zanzíbar el 1948 i viu a Londres des de fa més de quaranta anys, va ser premiat el 2021. El jurat va valorar la seva obra perquè fa "una rigorosa i commovedora aproximació als efectes del colonialisme i el destí dels refugiats en la intersecció entre cultures i continents". Un largo camino, primera novel·la que publica des que va ser escollit per l'Acadèmia Sueca el 2021, parla de l'amistat de tres joves al Zanzíbar dels anys noranta que, amb orígens molt diferents, intenten sortir-se'n.

Abdulrazak Gurnah (Zanzíbar, 1948), premi Nobel de literatura 2021, ha estat aquest dissabte a Barcelona. Convidat pel Consorci de Biblioteques de Barcelona, ha participat en l'acte del 25è aniversari dels clubs de lectura a la biblioteca on va tenir lloc, precisament, el primer club de lectura: la Francesca Bonnemaison. L'escriptor d'origen tanzà establert a Anglaterra des de fa més de mig segle ha conversat amb la periodista de l'ARA Núria Juanico i Tania Adam sobre el seu darrer llibre, El desertor (Salamandra, 2023), una novel·la que va publicar el 2005, però fins ara inèdita al nostre país.

Les novel·les no ens agraden en funció dels materials argumentals amb què estan fetes, però sí que és cert que aquests materials condicionen i modulen el nostre interès, la intensitat de la nostra predisposició a començar a llegir o a continuar llegint. Esclar que això, com tot, és molt matisable: uns materials argumentals que a priori ens interessen poc o gens ens poden fascinar si l’autor els literaturitza –formalització, densitat de sentit, força expressiva– amb energia, gràcia i personalitat; i viceversa, les escriptures rutinàries, toves i plenes de clixés momifiquen i fan avorribles fins i tot les històries i els temes en principi més apassionants. Ara bé: en una novel·la ben escrita, amb ritme, amb una trama viva i uns personatges ben dibuixats, uns materials argumentals potents suposen un suplement d’interès.

Des que va debutar el 1987 amb la novel·la Memory of departure [Informe d'una sortida], l'escriptor Abdulrazak Gurnah s'ha hagut d'enfrontar a múltiples intents de categoritzar-lo, tant a ell com als seus llibres. ¿Es considera un escriptor africà o britànic? ¿En nom de qui parla?

Sense haver-ne llegit mai res, i sense ni tan sols recordar si l’havia sentit anomenar mai, quan a l’octubre es va anunciar el guanyador de l’últim premi Nobel de literatura, Abdulrazak Gurnah (Zanzíbar, 1948), vaig tenir la sospita que era d’aquests Nobels que l’Acadèmia Sueca de tant en tant concedeix més per celebrar-se a si mateixa que per consagrar una obra literària valuosa però poc coneguda. La sospita, purament intuïtiva, és a dir infundada, es basava en el fet que el principal argument per donar el premi a Gurnah era “l’exploració severa i compassiva que ha fet dels efectes del colonialisme i del destí dels refugiats en l’esquerda entre cultures i continents”. El veredicte no donava cap rellevància al fet que l’escriptor africà escriu en anglès i viu al Regne Unit des de fa més de cinquanta anys.

"Soc un refugiat, un sol·licitant d'asil. No són pas paraules senzilles, per molt que l'hàbit de sentir-les ho faci pensar". Parla Saleh Omar, protagonista d'A la vora de la mar, primera novel·la del premi Nobel de literatura Abdulrazak Gurnah disponible en català a partir d'aquest dijous: l'ha traduït Carles Andreu per a La Magrana. El personatge arriba a l'aeroport de Gatwick, a Londres, des de Zanzíbar. És el mateix arxipèlag on va néixer l'autor el 1948, i on va viure fins que el 1966 també en va marxar: la minoria àrab a la qual pertany havia estat foragitada del poder i era perseguida pel nou règim.