Quan aquest dilluns 8 d’abril Raquel Heredia arribi a l’institut escola del barri tarragoní de Camp Clar, té la intenció d’explicar a l’alumnat per què aquest dia es commemora el dia internacional del Poble Gitano. “Els diré que un dia com avui del 1971 es va fer una reunió a Londres en què ens vam identificar com a poble, amb una bandera i un sol himne, però no només per fer una festa sinó per reivindicar-nos –avança–. Per dir que nosaltres també hi som”. Heredia té 26 anys, és llicenciada en educació social i màster en innovació i integració social i treballa al centre del barri on es va criar. “Soc de les primeres dones gitanes a tenir estudis postobligatoris de Camp Clar”, diu.

Són dones, són gitanes, viuen a la Mina i –cadascuna en el seu terreny– estan decidides a tombar els estigmes i la visió que "els paios" tenim d'elles. La Paqui Perona (53 anys) i la Trini Heredia (21) són de generacions diferents i això es nota en els seus discursos, però el seu relat té molts punts en comú. Coincideixen que encara no es pot parlar de "feminisme gitano", però sí –i cada vegada més– de "dones gitanes feministes": "Estem agafant molt poderío", diu la Trini rient, i alhora assegura que "l'opressió –o no opressió– és cosa de cada casa, exactament el mateix que passa a les famílies paies", assegura. Aquest divendres totes dues han sortit al carrer a celebrar el Dia Internacional del Poble Gitano, que cada 8 d’abril commemora el primer congrés mundial a Londres el 1971, perquè creuen que és important defensar els seus costums i la seva història per fer-se entendre i així canviar la imatge vers aquesta comunitat. L'ARA ha conversat amb elles per veure com viuen la doble discriminació de ser dones i d'una ètnia minoritària en una societat que no s'atura i que "no accepta el diferent". Totes dues, admeten, han "trencat els motlles": han deixat enrere els vells estereotips que acompanyen la dona gitana i asseguren que mai s'han sentit assenyalades dins la seva comunitat per fer-ho. A fora, en canvi, sí.

La Paquita Domingo no para. M’ha costat qui-sap-lo aconseguir una hora de conversa amb ella. I s’ha fet pregar. Però a les portes del 8 d’abril, Dia Internacional del Poble Gitano, havia d’intentar donar veu a un col·lectiu doblement estigmatitzat. Filla del Pla de l’Aigua, al centre històric de Lleida, criada al so de la rumba i el garrotín, és la presidenta de l’Associació de Dones Gitanes de Ponent, amb unes 150 sòcies, i vicepresidenta de Dona i Salut de la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya (FAGIC). Treballa 24 hores al dia els 365 dies de l’any de mediadora civicocomunitària, es dedica a la venda ambulant de confecció de dona, es considera mestressa de casa i encara li queda temps per fer d’àvia de cinc nets (i això que va frenar el ritme fa cinc anys quan, a més, feia d’auxiliar administrativa en una empresa i, alhora, va posar-se a estudiar de nit per accedir a la universitat, fins que va adonar-se que la vida no dona per a tot).