No recordo quan vaig adonar-me de com m'arriba a agradar el tenis. De petita sempre el veia a la televisió i devia tenir nou o deu anys quan vaig demanar als meus pares que volia aprendre a jugar-hi. Llegir, escriure i jugar a tenis han estat tradicionalment les meves aficions. El meu cas no és únic; sembla que el binomi tenis i literatura van més junts del que hom pot pensar. A casa nostra, per començar, tres dels autors més nostrats, Pompeu Fabra, Josep Carner i J.V. Foix, eren tenistes entusiastes. D'autors actuals, el poeta i amic Josep Maria Fulquet també ho és (aprofito per recordar-li que tenim un partit pendent des de fa massa temps!). De fet, si no vaig errada, el seu club de tenis, el Sant Gervasi, ha estat adquirit recentment per Sergi Ferrer-Salat, un dels filantrops catalans més coneguts en el món literari. El propietari de la Llibreria Finestres fa temps que combina la promoció de talent, tant en el món tenístic –amb una escola d'alt rendiment– com en el de les lletres –amb les beques i la residència literària Finestres.

El 1996 la revista Harper va fer-li un encàrrec inusual a l'escriptor David Foster Wallace: embarcar-se en un creuer de luxe al Carib i escriure un reportatge a la revista sobre l'experiència. Amb una capacitat d'observació diabòlica, l'autor va estudiar el comportament dels passatgers, la professionalitat de la tripulació, les activitats d'esbarjo que s'oferien i com tot plegat el feia sentir cada dia més miserable. Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer és un dels treballs inclosos en l'antologia homònima d'assaigs de Wallace que l'actor Miki Esparbé recomana com a lectura ideal per a aquest estiu.

Als centres d'estiueig del país cada any hi ha més gent que cau en l'encís del pàdel i oblida el tenis, la disposició patxanguera estival contribuint a un procés de substitució que segur que en mans de Michel Houellebecq serviria de metàfora del declivi d'Occident. És sabut que la popularitat de la pala està escombrant la de la raqueta, però també que en parlem amb la boca petita. El pàdel és un esport del qual no sabem estar orgullosos.

A finals de juliol del 2003, la revista nord-americana de gastronomia Gourmet va enviar l’escriptor David Foster Wallace al famós i multitudinari Festival del Llamàntol de Maine. Esperaven una crònica lúcida i divertida a l’estil d’Una cosa teòricament divertida que no tornaré a fer, en què anys abans havia narrat la seva experiència en un creuer. Tot i que el reportatge Contempleu el llamàntol -que es pot llegir al recull Heballat (breument) la conga, editat per Periscopi i traduït per Ferran Ràfols- comença d’una manera semblant, sense abandonar la lucidesa i la capacitat de divertir el lector, la ment penetrant de Foster Wallace crea una teranyina narrativa i analítica capaç d’enganxar els lectors gurmets fins que aborda la incòmoda qüestió que li sembla més important del festival: ¿està bé bullir viva una criatura sensible només perquè n’obtindràs un plaer gustatiu?