L’Església, més aviat reconvertida en pasoliniana parròquia de barri, era plena a vessar. Un divendres de tardor, a ranvespre i a tocar del centre de Barcelona, on els aparadors de la vanitat s’omplen de tot per oferir no-res. I no, no s’oficiava –o sí, ves a saber– i no hi havia llums de Nadal encara. Va ser divendres passat. Al carrer Casp, al Sagrat Cor de Jesús. Síntesi del diàleg, xerrada i trobada amb el sociòleg basc Imanol Zubero: el capitalisme no només mata quan no funciona, mata sobretot i de forma regular quan rutlla a tot drap. D’això es parlava: d’on som –diagnòstic– i com carai sortir-ne –camins i alternatives–. Panoràmica general, el darrer llibre de la Nancy Fraser es titula, tal vegada de forma redundant, Capitalisme caníbal. Un adjectiu que se suma a la llarga llista d’epítets amb què molt distintes veus d’ideologies ben diferents l’han qualificat des de la crisi financera del 2008. Zombi per Antón Costas, suïcida per Miquel Puig, canalla per César Rendueles, senil per Miren Etxezarreta, del desastre per Naomi Klein. 

¿No volem veure la pobresa? És una de les preguntes que es fa l'escriptor i periodista Sergio C. Fanjul (Oviedo, 1980) al seu últim llibre, La España invisible (Arpa, 2023). Tot passejant per la ciutat de Madrid, Fanjul reflexiona sobre aquesta veritat incòmoda, la de la pobresa i l'extrema pobresa a Espanya, i s'endinsa en les seves causes estructurals.

Les properes eleccions tenen un caràcter especial degut a una sèrie de circumstàncies que val la pena no oblidar. En primer lloc, la convocatòria inesperada en època de vacances, fruit dels resultats d’unes altres eleccions celebrades fa unes poques setmanes, però que no en són una simple repetició, sinó molt més importants. En segon lloc, coincideixen en un moment en què vivim una situació social molt estressada, fruit d’un seguit de reptes ecològics, sanitaris, energètics, tecnològics, bèl·lics i de gestió de la informació; molts d'aquests reptes els coneixem des de fa anys, però recentment s’han accelerat i agreujat, i hem tardat molt a prendre mesures per fer-hi front. I en tercer lloc, perquè estem, sense voler admetre-ho, patint encara les conseqüències de la crisi financera que es va gestar en la darrera dècada del segle passat, que va esclatar en la primera d’aquest, que ha enfosquit molt les perspectives de futur per a una part molt important de la població, que ha engendrat en la classe mitjana i baixa, i en molts joves i adolescents, una barreja de desorientació, de passotisme i de rebel·lió respecte dels poders polítics, i que ha creat una creixent polarització ideològica, un xic cap a l’esquerra però sobretot cap a una dreta que enyora situacions que sortosament havíem deixat enrere fa ja uns 50 anys, i que ara alguns voldrien revifar. Les freqüents i vergonyoses anècdotes de tots els debats electorals em preocupen força. 

El món s’enfronta a un munt de desafiaments gravíssims i interconnectats, com ara una emergència climàtica i les creixents desigualtats econòmiques entre els països i dintre seu. Per abordar aquests problemes els diners han de fluir en la bona direcció: s’han de destinar a reduir les emissions de carboni; a fomentar l’educació, la salut i altres serveis essencials, i a refer les infraestructures mundials. Per a tot això farà falta, al seu torn, un augment enorme de la despesa pública.

Aparentment, sembla que no tinguin gaire en comú. L’una, la que va començar el 2008, tenia un origen local. En canvi, de la que s’està gestant és fàcil culpar-ne un tercer. Aquesta crisi es vol escriure amb V, de Vladímir Putin. Ens hauríem pogut preparar millor. Sens dubte. Però com que no és resultat del “nostre” mal comportament, inicialment això pot generar una fal·laç sensació d’autocomplaença.

"El meu art és activisme, hi és a cada línia que traço, a cada píxel, a cada kilobyte. L'activisme és la meva vida, i la llibertat d'expressió és la meva principal motivació quan dibuixo", diu en declaracions al diari ARA Kianoush Ramezani", caricaturista polític i artista iranià que serà aquest dijous a Girona per recollir el premi LiberPress. El guardó se li concedeix com a reconeixement "a la seva valentia i decisió a l'hora de denunciar els fonamentalismes religiosos i els totalitarismes, la seva defensa de les dones i de les seves llibertats i la seva lluita en favor dels drets humans arreu del món, però sobretot al seu país, l'Iran, d'on es va haver d'exiliar el 2009". Des de llavors viu a França, on el 2010 va rebre l'estatus de refugiat polític. Guanyar-se aquesta protecció no li va resultar fàcil. "Durant el meu primer any d'exili vaig haver de lluitar per la meva supervivència, com tants altres. He estat testimoni de la malmesa imatge que es dona dels refugiats als mitjans de comunicació i a la societat, com si fóssim persones sense vàlua", explica. Malgrat el patiment de veure's exiliat en un país estrany, va decidir "amagar la misèria en què vivia, fingir que no necessitava res i donar una imatge de fortalesa". Creu que això el va ajudar. Va trobar el seu camí gràcies a Periodistes Sense Fronteres.

Podria semblar rar que en uns temps en què cada vegada es reclamen més drets, alhora es constatin nivells més elevats d’intolerància. Però no ho és, d’estrany. Estic convençut que una cosa va estretament lligada a l’altra. Una paradoxa que és especialment clara en el cas de la denúncia de vulneracions de la llibertat d’expressió just quan, alhora, es restringeix aquesta llibertat amb el recurs abusiu a suposats delictes d’odi, amb la censura pròpia de la correcció política o amb els judicis anacrònics a idees, fets i persones del passat -la dita cultura de la cancel·lació - per imposar autoritàriament els dogmes actuals.