Quan parlem de qualitat educativa, sovint ens fixem en els currículums, les metodologies o els resultats acadèmics, mentre queda en segon pla un factor clau: l’autonomia dels centres a l’hora de configurar els seus equips docents. La capacitat de seleccionar el professorat que formarà part dels centres públics està constantment qüestionada i sovint bloquejada, cosa que actua com un fre invisible que limita la construcció d’equips coherents amb les necessitats reals de l’alumnat. Educar, però, requereix temps, estabilitat i vincles amb l’alumnat i les famílies, elements impossibles de garantir quan els claustres canvien constantment i el professorat és assignat als centres sense conèixer el projecte educatiu.

Me’n recordo perfectament quan, a l’hora del pati de fa quatre anys, un company de feina ens va ensenyar amb el mòbil què era allò de la intel·ligència artificial. Es veu que ho havien explicat a la ràdio i ell, per curiositat, ho havia provat. Davant nostre li va demanar que fes una comparació entre el Modernisme i el Noucentisme i fins i tot que generés una poesia a l’estil de Maragall. Abans de poder xarrupar el cafè, per la pantalla del mòbil ja va començar a sortir un treball llarg i exhaustiu de què li havia demanat. També la poesia. Va ser el més semblant a fer un truc de màgia. On era la trampa? Qui escrivia tot allò? De seguida vam veure que el recurs era fantàstic però també perillós per al món educatiu.

Ser professor és un ofici i, com qualsevol altre, requereix dedicació i aprenentatge. És un ofici meravellós, potent, que incideix amb rellevància en la vida de les persones. Vaig començar a fer de professor el 1986, fa uns 40 anys, i sempre m’he sentit afortunat d’haver tingut aquesta feina. Als anys 80, però, ser docent no era el mateix que ser-ho al segle XXI: el món ha canviat… i haurà canviat d’aquí a pocs anys. L’ofici no és fàcil. Treballem per a adolescents, persones amb una visió del món diferent de la que tenim els adults. Sorgeixen conflictes. Cal ser-ne conscient i estar preparat per afrontar-los i, si pot ser, resoldre’ls. 

El 29 i el 30 d’agost –pocs dies abans que els docents de Catalunya tornessin als centres per preparar l’arribada de l’alumnat d'aquest dilluns–, més de 50 països de tot el món es van reunir a Xile per signar el Consens de Santiago, un acord històric impulsat per la Unesco. 

He decidit deixar l’ensenyament, després d’aproximadament 27 anys dedicant-m’hi. Aquesta decisió neix d’una reflexió profunda sobre la meva trajectòria com a alumne i professor.

És dia d’exàmens al Liceu Francès Saint-Exupéry d'Ouagadougou, capital de Burkina Faso. Molt a prop del mercat central, lloc de comerç, moviment i cridòria, s’alça un mur amb doble filat de concertines i poca senyalització. Des de fora no sembla un institut, però al travessar la porta, tampoc. Hi ha molt poc moviment i molt silenci. De fet, és dia de Bac o baccalauréat, un examen com la selectivitat que permet als alumnes seguir els estudis superiors i que posa punt final a l’etapa de lycée (equivalent al batxillerat).

Fa pocs dies s’han fet públics els resultats de les proves de competències bàsiques de 6è de primària i 4t d’ESO. Com ja és habitual, el focus s’ha posat en el retrocés o l’estancament dels resultats. Però potser hauríem d’anar més enllà de les xifres. No per minimitzar-les sinó per entendre què hi ha al darrere. Perquè els resultats dels alumnes no són només responsabilitat seva. Parlen també del sistema educatiu que hem construït –o que hem anat deixant fer.

Tinc alguns records de quan estudiava batxillerat que avui serien impensables. No van fer cap mal a la meva educació precisament perquè l’escola ens preparava per jutjar com a adults el comportament dels adults. Vol dir que ja veníem educats de casa? En part sí, però no n’hi hauria hagut prou si l’institut no ens hagués també responsabilitzat dels nostres judicis. Aquests records són de conductes tan escandaloses com humanament disculpables, precisament perquè ensenyaven a distingir què era greu i què no. El comportament dels professors és una part essencial de l’educació, que en el meu cas va ser sempre al sistema públic.

Llegim un article de Diana Silva, a l'ARA, que explica que les baixes mèdiques entre els docents es disparen. Mar Hurtado, mestra durant dècades, ara presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, li explica que no es pot atendre la realitat de les aules com sempre s’ha fet. "Abans, una classe de 30 alumnes d'institut, més o menys, la portaves bé. Ara hi ha una diversitat tan bèstia i es requereix una atenció individualitzada tan gran que amb una sola persona no n'hi ha prou".

La situació és "crítica". És l'últim avís dels sindicats del sector educatiu. Més d'una tercera part del personal docent de Catalunya (36%) està disposat a deixar la seva professió, un fenomen que ja es coneix com la "gran renúncia docent" i que s'eleva fins al 43% entre les persones amb més nivell de formació, com ara els doctors. Així ho indica l'últim estudi del sindicat USTEC-STEs (IAC) que ha distribuït una enquesta -feta amb l'assessorament de la doctora Irene Rodríguez de la Universitat Pompeu Fabra- entre els més de 90.000 docents públics de Catalunya, de la qual ha obtingut més de 14.000 respostes.

Arran de la signatura d’un conveni entre el govern central i la Generalitat pel cofinançament de 1.668 contractes de professor lector –la porta d’entrada a la carrera universitària– s’ha afirmat que les universitats catalanes tenien un 66% de professors en contractes temporals mentre que a la resta d’Espanya la xifra corresponent seria del 16%. Un contrast molt pertorbador, ja que si això representa el súmmum de la precarietat, em planteja un dilema molt seriós. Les universitats catalanes apareixen en els rànquings –fa poques setmanes era en el Times Higher Education– com a molt destacades a Espanya. ¿He d’arribar a la penosa conclusió que la precarietat és necessària per a la qualitat de la universitat? ¿He de concloure que la decència em demana que el nostre referent per a les bones pràctiques són les pròpies del nivell mitjà de les universitats espanyoles?

Fa uns dies, el diari ARA publicava un article en què, a partir de les conclusions d’un estudi de l’Observatori Social de la Fundació La Caixa, exposava que gairebé el 80% dels universitaris no han rebut mai classes d’oratòria, cosa que provoca en els estudiants ansietat, malestar i vergonya cada vegada que s’han d’afrontar a una exposició pública o a una defensa oral dins l’aula. I m’imagino que fora l’aula també. La professora Elena Losada –de qui, permeteu-me l’anècdota biogràfica, vaig ser alumne; encara recordo les seves classes apassionades sobre Pessoa i Fonseca– va escriure’n una resposta titulada, en forma de pregunta, “Els joves ja no saben parlar?”, que m’ha fet rumiar bastant. 

Aquesta setmana s'acaba un dels cursos més complicats dels últims anys, marcat, entre altres aspectes, per una data d'inici (el 6 de setembre) que de nou va generar malestar entre els docents, pel canvi de conseller d'Educació, pels mals resultats a les proves PISA i pels de les competències bàsiques. "Ha estat un curs d'una velocitat trepidant que com a docents ens perjudica, perquè no ens ha permès reflexionar sobre tot el que ha passat i perquè, a més, se'ns ha qüestionat", reflexiona la presidenta de l'Associació de Mestres Rosa Sensat, Mar Hurtado. A això, afegeix, cal sumar-hi la "superficialitat" de l'anàlisi del funcionament dels centres. "Aquestes velocitat i superficialitat han generat una polarització entre els mateixos docents: els que pensen que hi ha hagut un fracàs d'una metodologia determinada i els que la defensen. Tot, però, és conseqüència de no tenir unes directrius clares des del departament d'Educació", afirma Hurtado.

Mentre a les Illes Balears fa setmanes que hem de testimoniar el gag protagonitzat per la Reyal Acadèmi de sa Llengo Baleá i la Casa Reial, a Catalunya s’ha aprovat un nou decret que exigirà el nivell C2 de català als docents. Aquesta decisió aspira a enfortir el català a les aules i, de retruc, és un contraatac a les mesures que pretenen incrementar la presència oficial del castellà en escoles i instituts. 

Gran part de la conversa diària amb els meus companys i companyes de feina en reunions d'equip docent, en estones de pati i als passadissos, gira al voltant de la profunda preocupació per les condicions de treball extremadament difícils que estem enfrontant actualment. 

En diverses converses amb estudiants he copsat un problema, que va apuntar en aquest mateix diari Jordi Llovet. Per fer activitats, en grup o individuals, busquen informació a internet. Quin és l’objectiu? Respondre correctament la consigna del professorat, definida en una rúbrica amb les competències, els procediments i els resultats d’aprenentatge esperables. Molt bé. Fins aquí tot està perfectament organitzat. Aquest és el model que anomenaré del tutorial: si agafem el manual d’instruccions d’una rentadora o el prospecte d’un medicament, hi trobarem explicat amb precisió què cal fer per tal que funcioni la màquina o el fàrmac. Es tracta d’un enfocament de tipus pràctic orientat a l’aplicació d’una sèrie de principis per tal de ser eficaç.

Quan jo era petita, la meva padrina trobava que no hi havia res millor que ser professor. A casa seva hi tenia una petita pissarra que era la joia de la corona de les joguines: m’encantava el soroll del guix quan escrivia, gaudia d’imitar els gestos que observava en la mestra. Quan el meu cosí havia de fer deures, no l’ajudava de qualsevol manera, sinó que el feia partícip d’aquella escenografia on ell era l’alumne i jo li ensenyava coses. 

Sobre els resultats de l’informe PISA tothom s’ha atrevit a opinar. Potser perquè tenen fills o perquè tots hem estat alumnes. Com a exalumne, pare i docent m’he llegit amb atenció bona part del que es deia, des dels mitjans tradicionals fins a les xarxes socials. He topat amb comentaris injustos però també reflexions molt encertades. Com que els resultats de l’informe són nefastos i no es poden dissimular més, la part positiva de tot plegat és que no tenen més remei que intentar arreglar-ho.

Corea del Sud ha aprovat una reforma legal que incrementa els drets del professorat després de setmanes de protestes desencadenades per una sèrie de suïcidis de docents, relacionats amb les pressions i assetjament a què els sotmetien famílies, alumnes i les direccions dels centres. Concretament, el Parlament ha aprovat quatre lleis de "restauració dels drets del professorat", que han estat celebrades pels sindicats de docents.

El professor de l’Institut d’Educació Secundària Rauw Alejandro ha rebut una circular que diu així: “Molt important. Recordeu que dintre de les vostres matèries s’han d’avaluar les competències transversals següents: competència ciutadana, competència emprenedora, competència personal, social i d’aprendre a aprendre, competència digital”.