L’afició dels magazins matinals per les notícies de successos, històries dramàtiques i altres truculències és un clàssic televisiu. Però en les darreres setmanes, aquests casos tenen un enfocament informatiu molt més sibil·lí. A Vamos a ver, de Telecinco, informaven que s’havia deixat en llibertat una piròmana que havia provocat un incendi. També s’entrevistava la mare d’una víctima perquè la defensa havia sol·licitat la llibertat de l’autor del crim. Van connectar amb l’alcalde de Sant Feliu de Guíxols perquè expliqués el problema de reincidència delictiva a la localitat. Tenen un grup de lladres que han estat detinguts més de quaranta vegades i que tornen a quedar en llibertat de seguida, provocant la frustració dels ciutadans i els cossos de seguretat. A Antena 3, a la versió d’estiu d’Espejo público, també alertaven de la posada en llibertat d’un home acusat de provocar un incendi. Es feien ressò, també, que a la Semana Grande de Bilbao havien homenatjat membres d’ETA amb delictes de sang, penjant la seva samarreta al carrer. El programa entrevistava familiars de víctimes del terrorisme perquè valoressin aquest gest.

Espejo público obria el programa aquest dimarts actualitzant els detalls del cas Errejón i anunciant una entrevista amb l’actriu Elisa Mouliaá, la primera a denunciar el polític de Sumar per assetjament. “Mouliaá se sincera con nosotros”, subratllava Susanna Griso. A la pantalla del seu darrere projectaven les fotografies de víctima i agressor de costat, una de les inèrcies televisives més qüestionables quan es parla de violència masclista. Visualment, es fomenta en l’imaginari col·lectiu una proximitat o un vincle entre les dues persones que contradiu simbòlicament el relat de la víctima. A continuació, Griso centrava l’atenció en Errejón: “No hay noticia de su paradero: se ha esfumado”. Com si fos obligatori saber-ho. Automàticament connectava amb el portal de l’edifici on viu Errejón i un reporter es preguntava: “¿Dónde está Íñigo Errejón? ¿Va a dar la cara hoy?” Feia notar que el polític tenia la motocicleta aparcada a la vorera i que no l’havia fet servir des de divendres, com si s’hagués passat tots aquells dies fent guàrdia davant de casa l’assetjador. El periodista continuava: “Y sobre todo, lo más importante: ¿cuándo recibirá la notificación judicial a su domicilio?” La narrativa era la mateixa que la caça dels paparazzis i convertia un cas greu de violència masclista en un acte frívol de persecució mediàtica en el qual, pel que sembla, alguns presentadors se senten legitimats a saber on són els protagonistes de la notícia en cada moment. A continuació van donar pas a l’entrevista a l’actriu denunciant. I, quina casualitat, la noia no havia anat al plató. Una periodista l’havia aturat pel carrer, a jutjar per l’escena. Mouliaá anava amb jaqueta i la bossa penjada a l’espatlla. Va quedar atrapada entre un mur i el micròfon, una estampa prou representativa dels tipus d’acorralament que sovint practiquen les cadenes privades. La noia s’expressava amb certa angoixa, i fins i tot es va tocar la cara amb les mans per intentar descarregar una mica de la tensió que li comportava aquella situació. “¿Se ha puesto en contacto contigo?”, “¿No le has bloqueado?”, “¿Qué crees que puede pasar con él?” El programa també havia sortit a la recerca de la denunciant i li feia preguntes perquè revelés els detalls del que havia passat entre els dos, i fins i tot li demana explicacions de les decisions que havia pres el dia de l’agressió. Més tard, analitzaven resposta per resposta el que havia dit l’actriu, i ho transcrivien en pantalla al costat d’una fotografia seva de fa anys, on apareixia amb un escot pronunciat i vestida de manera més exuberant que no pas en l’entrevista de carrer. Espejo público també es va fer ressò del nom i cognoms de la persona que havia recollit Errejón en cotxe, després que un altre mitjà de comunicació hagués identificat la matrícula del vehicle i n’hagués fet comprovar el propietari. L’assetjament mediàtic és també una pràctica execrable, i més en el cas de les víctimes. Perquè no desprèn la voluntat de tractar-ho des d’una perspectiva social sinó des de l’impuls de furgar en la intimitat.

Dimarts, a Cuatro, al programa En boca de todos, una reportera va patir una agressió sexual en directe. Estava al carrer explicant l’atracament a una botiga i un home s’hi va acostar per darrere, li va posar la mà al cul i li va preguntar de quin canal eren. La periodista va apartar-lo discretament per continuar la seva feina i, aleshores, Nacho Abad des del plató hi va ficar cullerada: “¿Te acaba de tocar el culo? ¡Es que no puedo entenderlo!”, va dir, i va demanar a la reportera que col·loqués aquell individu davant de la càmera perquè volia esbroncar-lo: “¡Me pones a ese señor delante, por favor! ¡Ese tío tonto!” La reportera, Isa Balado, es va veure obligada a enfrontar-se a un personatge de conducta complicada i violenta. L’actitud fatxenda i justiciera de Nacho Abad encara posava més en risc Isa Balado, que tenia l’home agressiu al costat. Van tallar la connexió i Abad ja repetia en bucle l’instant en què l’home tocava el cul a la noia. Va tornar a connectar amb la reportera perquè tornés a explicar els fets. L’abusador es va donar per al·ludit i es va acostar a la reportera un altre cop. “¡Date la vuelta que se acerca!”, li cridaven des del plató per protegir-la. La reportera al final va dir: “No me apetece nada darle más protagonismo”. I, per fi, van tallar la connexió. Nacho Abad, rei del sensacionalisme, deia indignat a l’advocada que tenia asseguda al costat: “Mañana te toca a ti, yo estoy delante y le pego un puñetazo y tenemos un problema”. La dona el va calmar: “No debes, porque yo me defiendo solita”.

La presència d’un artefacte sobrevolant el cel de Montana, als Estats Units, ha provocat una considerable alteració mediàtica a les televisions nord-americanes. La Fox i la CNN han començat a mirar el cel però amb plantejaments informatius molt diferents. La Fox mantenia en pantalla, bona part del temps, un pla de seguiment en directe de l’objecte volador. Enmig d’un cel blau, sense ni un núvol, mostraven una bola blanca suspesa en l’aire amb plataformes incorporades. De tant en tant oferien fotografies que s’aproximaven més a l’objecte. Un mapa dels Estats Units ubicava el globus sobre el terreny, amb unes dimensions que no corresponien a una escala lògica. Hi assenyalaven la base militar de les forces aèries de Malmstrom, com a punt proper d’interès per a l’espionatge. La informació se centrava exclusivament en el debat sobre si calia abatre o no aquell globus blanc. De les boques dels presentadors i dels abrandats analistes –republicans– sortia l’expressió “shoot this down” (“abateu-lo”) tant en forma de pregunta, de dubte, com d’imperatiu. L’argument del Pentàgon que no se'l carregava perquè la ferralla resultant podia suposar un perill per a la població de Montana es relativitzava perquè “Montana no és una zona superpoblada com podrien ser Nova York o Los Angeles”. Ciutadans de primera i de segona. El missatge de fons, clarament crispat, no era només que existia un perill per als Estats Units. Es considerava una “vergonya nacional” la inoperància de la Casa Blanca. Criticaven la passivitat de Biden. Mostraven les imatges d’una sessió informativa del departament de Defensa on la premsa demanava a crits què podia dir el president. “Biden ignora la pregunta”, anunciaven en pantalla. Al plató projectaven a terra una imatge gegantina del globus i un rètol amb lletres majúscules enormes alertava: "CHINESE SPY BALLOON". Chinese destacava sobre les altres paraules. Els analistes no semblaven experts en la matèria. Fins i tot es van fer símils amb el futbol americà per explicar com s’havien de desempallegar de l’aparell. El titular "El globus espia és a prop de zones militars sensibles" contrastava amb el de la CNN, molt més simbòlic: "Eyes in the sky" ("Ulls al cel"). Un titular que, inevitablement, recorda la inofensiva cançó de The Alan Parsons Project. La cadena de notícies atribuïa al Pentàgon un paper més actiu que no pas la Fox, i especificava que el departament de Defensa estava fent un seguiment permanent del globus. També posaven en dubte que el globus servís per espiar. De fet, insistien que no tenia potencial a aquest nivell. L’anàlisi defugia el debat sobre la destrucció del globus i se centrava en les accions i conseqüències diplomàtiques entre la Xina i els Estats Units. En cap cas cap de les dues cadenes es van plantejar informar-se, amb cap expert, quin tipus d’artefacte era ni les seves dimensions.

Dimecres al matí la notícia de l’arribada des de Mèxic d’un nen de dos anys a Barcelona per ser operat d’un tumor cerebral a Sant Joan de Déu ocupava un espai prioritari en els magazins. A Espejo público el cas era utilitzat com a esquer per mantenir l’audiència pendent de la informació, esperant que la criatura arribés a l’hospital. “Vamos a seguir al minuto su llegada a España”, deia una de les redactores, i connectaven en directe amb les portes del centre sanitari perquè ens informessin de les últimes novetats. “Un ángel para Óliver”, titulaven en el programa en referència a l’empresari salvador. Per acompanyar la informació, des de primera hora del matí posaven imatges del nen, fotografies i vídeos, perquè coneguéssim el protagonista. La criatura apareixia amb la cara sense pixelar en la immensa majoria de les ocasions. El pare es comprometia davant dels micròfons a facilitar diàriament un informe mèdic del seu fill “com a agraïment al suport dels mitjans”. 

La crisi energètica d’Europa ocuparà moltes hores d’informació en els propers mesos. Putin l’ha agreujat amb la invasió d’Ucraïna i el tall del subministrament de gas. El que va començar sent un problema en els mercats internacionals de gas liquat ara ja és un conflicte que contribueix a l’empobriment de les famílies i les empreses. Però les característiques d’aquesta recessió, que comporta mesures d’estalvi energètic i fins i tot possibles estratègies de racionament, s’han convertit ja en la carnassa perfecta dels programes més sensacionalistes de la televisió.

En l’article d’ahir, titulat "El sensacionalisme creixent de Crims", vaig escriure que la fotografia del Kevin, el nen víctima del segrest que protagonitzava el cas, apareixia fins a set vegades durant l’emissió en un primer pla que ocupava tota la pantalla. Els responsables del programa em van fer arribar un missatge on m’aclarien que la foto del nen no era real. “És una recreació feta amb un programa informàtic. El nen no existeix”. I especificaven que mai havien posat la foto d’un menor. En el mateix missatge admetien que ells haurien d’haver informat que la imatge era una recreació. I que les fotos falses obtingudes a través de recreacions informàtiques només les utilitzen per a menors i persones no implicades.

Quan el Govern va atorgar l’any 2021 el Premi Nacional al programa Crims de Catalunya Ràdio, va valorar que l’emissió no queia en el sensacionalisme. A aquestes altures, el jurat dels premis ja no podria dir el mateix de la seva versió televisiva. Crims va debutar a TV3 amb molta més prudència narrativa de la que gasta ara. La televisió pública sempre s’havia mostrat molt reticent a temàtiques escabroses. L’èxit d’audiència del programa va animar els responsables a incrementar els nivells de sensacionalisme perquè els espectadors van acceptar i manifestar entusiasme pel true crime autòcton. Si amb aquells primers capítols dedicats als assassins Brito i Picatoste el programa va ser escrupolós a l’hora de prioritzar el relat i respectar les víctimes, progressivament aquesta política se’ls ha escapat de les mans en múltiples ocasions. I no només pel que fa a guió sinó també en el tractament visual, més a prop del llenguatge dels true crime nord-americans de cadenes privades especialitzades i molt grogues. Aquest dilluns, en l’estrena de la tercera temporada, sentíem gemegar i plorar els pares del nen segrestat sota una música de terror: “Pero mami, tengamos fe que el Gonorrea no le haga nada al niño...”. Mentrestant, en pantalla apareixia un pla de detall d’un crucifix de ferro per potenciar un clima sinistre. S'utilitzaven veus profundes amb el so manipulat per accentuar una sensació fantasmagòrica, s’afegien rètols tètrics per subratllar els missatges més angoixants, es va mostrar diverses vegades el pla de detall del canó d’una pistola apuntant directament a l’espectador, crucifixos que es gronxaven en ambients lúgubres, ecos que ressonaven de fons i reiteració de crits i gemecs que en molts casos no servien per aportar informació de la història sinó per potenciar aquest efecte angoixant. El nom del nen segrestat es va fer servir com a hashtag a Twitter per promocionar el programa. El Kevin ara deu tenir vint-i-un anys i la seva fotografia de quan era un nen va aparèixer fins a set vegades en pantalla. ¿Acceptaríeu aquest tractament televisiu si haguéssiu sigut vosaltres o el vostre fill la víctima d’aquell delicte? Les imatges que, amb un criteri dubtós, els Mossos ja van difondre l’any 2011 del rescat de la criatura, drogat i emmanillat, es van reemetre, igual que el retrobament a l’hospital amb la seva mare.