Jacques Tardi (Valença, 1946), un dels gegants indiscutibles del còmic europeu, somriu quan li recorden que el 2013 va rebutjar la Legió d’Honor, la més alta distinció que atorga el govern francès. Quan li pregunten què faria avui si l'hi tornessin a oferir, exclama rient: “La cremaria i m’hi pixaria, en públic!”. Tardi fa molt de temps que va triar el bàndol dels que reben les garrotades del poder. Ha reivindicat la memòria revolucionària de la Comuna de París al còmic El crit del poble, fet a partir del llibre de Jean Vautrin. Ha dibuixat la vida a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial des del punt de vista dels soldats enviats a la infàmia, com el seu avi matern, mort en aquells escorxadors de carn humana. Ha portat a les vinyetes la dignitat suburbial i les violències de les novel·les negres de Jean-Patrick Manchette i Léo Malet. Fins i tot quan ha jugat al fulletó, com a la sèrie protagonitzada per Adèle Blanc-Sec, ha buscat la justícia social davant la cobdícia. Per cert, bones notícies: Tardi està a punt d’enllestir el desè volum, i “l’últim”, de Les extraordinàries aventures d’Adèle Blanc-Sec, una sèrie que va engegar el 1976: “Em queden cinc o sis pàgines per acabar-lo. I no és fàcil perquè fa catorze anys vaig acabar el volum novè deixant els personatges lluitant contra una epidèmia i cercant una vacuna. Ja s'entén que ara no és senzill fer un humor partint del que vaig fer fa catorze anys”.