D'ençà de la globalització i la financerització de l’economia, les poques persones que realment compten han acabat per desaparèixer de la realitat, han adquirit una condició etèria. Ja no són terrenals, cada vegada són menys i no podríem ubicar-los en cap espai concret. Els grans propietaris, els rics d’abans, actuaven en un lloc específic. Era així al segle XIX i durant gran part del segle XX. Industrials i financers tenien una pàtria, s’identificaven amb una cultura, un territori i una gent. Volien formar part d’una comunitat i ser-hi reconeguts com els membres més rellevants. Fossin industrials, financers o rendistes, les classes dominants, sense deixar d’explotar els seus coetanis tant com podien, tenien uns límits i feien alguns gestos, justament per ser reconeguts com a mecenes o benefactors. Volien distingir-se, però afirmaven la seva pertinença tot deixant traces de ser d’un lloc. Hi ha a Catalunya una àmplia burgesia que, en altres temps, volia ser respectada, reconeguda i valorada, encara que el seu gran negoci fos el tràfic d’esclaus. La família Botín, que s’enriqueix fent de banca arreu, es cuida molt de mantenir una relació privilegiada amb Santander, ciutat que precisament dona nom al seu negoci. Que els molt rics mantinguessin la terrenalitat no feia les coses més justes, però mitigava una mica la desigualtat, la reconeixia, i implicava una vinculació amb una gent i un territori, encara que sempre se'ls miressin per sobre l’espatlla.

Aquest matí de dissabte farà només dues setmanes que ens vam llevar, primer i sobtadament, amb la notícia dels bombardejos sobre Caracas –prop de 100 morts impunes i ja oblidats–. De seguida, a ràdio encesa, mòbil hiperconnectat com aquells jorns en què tothom recordarà on era i què feia, amb la retransmissió en directe del segrest del president veneçolà Nicolás Maduro i la seva dona, Cilia Flores. Podien haver passat moltes coses i encara sorprèn el poc que ha passat. L’endemà, això rai, el càrtel de Los Soles desapareixia del text d’acusació de la fiscalia. Només surava petroli i ideologia al putsch de Trump. Circulin. I sí: fa només 15 dies de la Doctrina Donroe –i alhora fa dos segles de la Monroe. I tanmateix ens sembla ja una eternitat –els quinze dies i també els dos segles. A la corda fluixa de la rifa caníbal de l’any encetat, el dubte espès de qui serà el proper en rebre: Groenlàndia, l'Iran, Colòmbia, Cuba, Mèxic, Gaza de nou o Ucraïna altre cop. I la UE fent el paperina. Ha arrencat el 2026 amb el poti-poti de la confusió, el comiat del món d’ahir i traginant per diversos penya-segats que ja veurem on ens duen, perquè si ja sabem com ha començat l’any, l’important de debò és implicar-se perquè no acabi com alguns pretenen. Pornogràficament, hi ha aquesta brutal declaració del lloctinent Stephen Miller, intramurs i extramurs, que ho ha fet saltar pels aires tot plegat: "El món real està governat per la força i el poder: aquestes són les lleis de ferro del món". La brutalitat reivindicada arriba arreu: Delta Force ja és al món allò que l’ICE és a casa. Una mateixa crueltat, dins i fora, però amb resistències fora i dins. I amb Renee Nicole Good abatuda per un agent que havia combatut a l’Iraq. Quan Trump mata per igual de portes enfora que de portes endins.

Un grup d'experts centristes d'Europa, del Sud Global i, després de la victòria electoral de Donald Trump, dels Estats Units, creu que Occident està en declivi. Sens dubte, mai no s'havia concentrat tant poder en tan poques mans (i en tan pocs codis postals) a Occident, però això vol dir que el poder occidental està condemnat?

Costa dir si la proliferació de candidatures independentistes és un món que es mor o una esperança que neix. Aquest increment és una tendència epocal a Occident: per a les pròximes eleccions al Parlament Europeu es parla molt de l’auge de l’extrema dreta, però no tant de la guerra acarnissada entre faccions que pot fer-la ingovernable. És una divisió gairebé perfecta entre les forces que han tocat poder als respectius països i s’han moderat –Giorgia Meloni com a cas paradigmàtic– i els grups que no han governat mai i mantenen el seu radicalisme retòric –com ara Alternativa per a Alemanya–. Ambdós partits van coincidir la setmana passada a Roma en una convenció de l’extrema dreta en la qual van escenificar-se disputes duríssimes, des de la postura amb Rússia i Ucraïna fins a la conveniència de donar suport o no a Ursula von der Leyen. Els partits es multipliquen i la pregunta és si aquesta multiplicació de veus correspon a una multiplicació de propostes genuïnes o a una cosa més fosca.

Dissabte passat vam poder riure amb les pintes estrafolàries dels convidats al casament del batlle de Madrid, Martínez-Almeida, amb una Urquijo de sang borbònica. Les vestimentes (els outfits, per fer servir l'anglicisme corresponent) eren, efectivament, d'una insuperable comicitat involuntària, a mig camí entre una pel·lícula de zombis de sèrie B i l'obscenitat del Satiricó de Fellini. El conjunt era ridícul, estantís, estrambòtic, fora de lloc i de temps.

L'aristocràcia britànica ha inspirat tantes novel·les que constitueix, per si mateixa, un gènere literari. Encara avui exerceix una inefable fascinació en tota mena de públics. Barregin una família que sopa de frac i vestit llarg, un castell campestre, una multitud de servents, una altra família de llinatge en decadència i un embolic sentimental: l'èxit està gairebé assegurat.

“Qui és el candidat de les elits?”, es pregunten alguns, en referència a les properes eleccions municipals a Barcelona. Hi ha gent que té aquestes dèries, sí. La pregunta no deixa de ser interessant, per molt que les elits ja haurien d’haver après que les operacions Manuel Valls donen com a resultat alcaldessa Colau. No es pot tenir tot, no es pot pintar l’independentisme com si fos la bèstia més abominable i al mateix temps queixar-se d’una alcaldessa sorda i cega. I aquest sí que és el punt que m’interessa: com és que les elits, o determinades elits, han arribat a desconfiar tant de l’independentisme. Un moviment que podria ser el seu aliat en moltíssims aspectes i reivindicacions, i que representa com a mínim la meitat de la població (poca broma), no pot ser tan horrorós. No si es comporta de manera seriosa, esclar, no si es comporta de manera creïble i constructiva. Perquè el més fàcil seria donar les culpes a aquestes elits concretes, però sens dubte l’independentisme també hi té part de culpa: no es tracta de renunciar a res, ni tan sols de congelar cap plantejament. Ara bé: s’ha sabut ressituar, l’independentisme, sis anys després? Ha sabut, per damunt de què pensi cadascú, donar una aparença d’utilitat? Té prestigi? Mostra professionalitat? Obté èxits o rendiments? S’associa encara a modernitat i a progrés?

Era el 2012 i, encara amb les conseqüències de la crisi financera omplint el bloc de notícies econòmiques, dos joves inquiets van començar a sentir la necessitat d'acostar-se a les elits empresarials i polítiques per entendre millor el seu entorn i sentir-se part de la societat. Aquesta iniciativa es va materialitzar en el Youth Economic Circle (YEC), una associació sense ànim de lucre que deu anys després compta amb més de 500 socis joves (d'entre 20 i 30 anys) i aspira a "formar els líders del futur".

Fa uns anys, no tants, el Partit Socialista era una opció irrellevant a Catalunya: el 2017, en les eleccions al Parlament convocades per Mariano Rajoy, va obtenir 17 escons. A les anteriors, 16. Ningú hi comptava per formar govern. La seva influència era escassa, per no dir inexistent.

Avui és 18 de juliol, aniversari del cop d'estat que va iniciar una guerra. Una guerra entre germans resultat de la sang calenta dels espanyols; un enfrontament fratricida resultat d'una personalitat nacional encesa; el duel a garrotades de Goya com a metàfora visual del caràcter espanyol; una societat polaritzada i crispada que caminava cap al desastre; La vaquilla morta de Berlanga; el pasdoble dels Soldats de Salamina de Javier Cercas; libertad, libertad, sin ira libertad; la Transició que va tancar les ferides del passat; milions d'espanyols corrent davant dels grisos; Almodóvar ballant Gran Ganga amb McNamara; el pare i la mare llegint El País i tu llegint El Pequeño País mentre esperaves els Jocs Olímpics de Barcelona i l'Expo de Sevilla... Perdonin la sorna, però aquesta successió d'imatges que els proposo són retalls del relat memorialístic sobre la història recent d'Espanya. I no és un relat qualsevol. Podríem dir que és el relat hegemònic.

Vaig anar a la presentació del llibre La burguesía catalana. Retrato de la élite que perdió la partida, de Manel Pérez, el passat 13 de juny. Tothom n’ha sentit a parlar però el resum seria: primer, que la burgesia tenia un partit d’obediència catalana com a interlocutor directe i ara no el té; segon, que la burgesia tradicional ha passat d’impulsar la indústria local a apostar per activitats més especulatives; i, finalment, els tres símptomes que ja avisaven d’aquesta pèrdua d’iniciativa: la reconstrucció del Liceu feta bàsicament amb fons públics, la primera victòria de Laporta i el saqueig del Palau de la Música. Què m’agrada d’aquest llibre? Sobretot que no culpa l’independentisme de la crisi de la burgesia sinó que, més aviat, el considera una conseqüència natural. El Procés és, en bona part, la rebel·lió de les classes mitjanes catalanes veient que la burgesia i la política autòctones ja no tenen poder per defensar el país. El que fa temps que anomeno “el veí del tercer primera”, en contraposició al senyoret de l’àtic i el jove que crema contenidors: per molt “d’ordre” que sigui aquest veí del tercer primera, un dia va començar a entendre millor els de baix que els de dalt. Perquè l’ordre es pot provar de mantenir, esclar, però no qualsevol tipus d’ordre.

“Marx deia que les elits sempre són dolentes, però no és veritat: el que és important és que les elits siguin bones, que creïn valor i que no s’apropiïn del valor que generen els altres”. Tomas Casas és un economista català i professor de la universitat suïssa de St. Gallen que té una particular obsessió per les elits i el seu efecte en la societat. Ell sosté que la importància de les classes dirigents és clau per a qualsevol país. I, per molt que ens puguin desagradar, “sempre existiran”. Fins i tot quan són derrocades, sempre n’apareixen de noves. “També després de les revolucions”, explica.

La lectura aquests dies de dos llibres em porta a la reflexió que voldria compartir. Són textos prou diferents. D'una banda, Un hogar en el mundo (Taurus), de l’admirat Amartya Sen, premi Nobel d'economia. De l’altra, el llibre de Miquel Macià i Pep Martí Els que manen (ed. Saldonar). Està clar que es mouen en mons diferents i el prejudici és que no tenen en principi res a veure. El primer són les memòries de qui té el món per referència, i l’observa des del cim de l’excel·lència del pensament i el coneixement econòmic i social amb un registre impressionant de contribucions en el camp de l’economia, el desenvolupament social, la desigualtat i la justícia. El segon procedeix de l'observança d’un pla local, de volada baixa, la cosa nostra, de la llar mediata. La veuen els periodistes des del carrer. És cert que és un atreviment, fer el vincle entre tots dos, però així és com ho veig.