La nit que el paleoantropòleg nord-americà Donald Johanson va desenterrar l'esquelet d'homínid més antic de la humanitat a l'actual Etiòpia sonava de fons Lucy in the sky with diamonds dels Beatles. Era l'any 1974 i els investigadors van batejar el fòssil més famós a propòsit d'aquella cançó. La descoberta de Lucy va marcar un abans i un després en la història evolutiva: va demostrar que els Australopithecus afarensis, que van viure aproximadament fa 3,2 milions d’anys, caminaven drets molt abans de l'aparició del gènere Homo. Però fa una dècada que se sospita que Lucy i els seus iguals no estaven sols i que no són els únics candidats a ser els nostres ancestres bípedes directes.

Les explicacions simples són atractives però, malauradament, no sempre arriben a cristal·litzar la realitat dels processos naturals. Més encara quan es pretén descriure l’evolució que al llarg de centenars de milers d’anys va conduir a l’aparició de la nostra espècie. En aquest camp, sembla que cada nou descobriment obliga a repensar les explicacions que s’han construït a partir de descobriments anteriors. Acaba de passar amb una mandíbula de fa 300.000 anys trobada al jaciment xinès de Hualongdong, a l’est del país, que, segons un estudi d’investigadors xinesos i espanyols publicat a la revista Journal of Human Evolution, presenta característiques que encaixen amb les restes d’homínids de l’època i característiques modernes típiques de poblacions posteriors.

Tothom veu caníbals de seguida. Els romans es pensaven que els antics britànics feien grans tiberis de carn humana i els britànics tenien la mateixa opinió dels irlandesos. No són poques les troballes prehistòriques que s’han atribuït, de manera suggerent però poc rigorosa, a l’obra d’antics caníbals. El 1871, Mark Twain va comentar el descobriment dels ossos d’un home prehistòric a qui, segons deien, s’havien cruspit els seus congèneres: “I jo pregunto al lector imparcial: «¿Això no és aprofitar-se d’un senyor que va morir fa dos milions d’anys?»“

La revolució neolítica va significar un canvi radical en l’estil de vida dels nostres avantpassats, que va afectar tots els camps de la cultura i la tècnica, inclosa l’alimentació. Passar de ser caçadors i recol·lectors nòmades o seminòmades a establir-se en viles i pobles propers als camps de conreu i als cursos d’aigua va reestructurar les relacions socials, i també va alterar profundament les relacions ecològiques de les persones amb el seu entorn.

No sabrem si tenia nom o si vivia dins d'un grup gran o més aviat reduït. La seva edat tampoc està clara i, ara per ara, tampoc és possible afirmar taxativament a quina espècie humana pertanyia. Però paleoantropòlegs danesos, francesos i nord-americans han trobat el seu queixal en una cova de roques calcàries a la serralada Annamita, en el seu pas per Laos, i, per la forma i les proteïnes que encara conservava i es podien analitzar, s'aventuren a proposar les primeres respostes a aquestes incògnites. Segons publiquen aquest dimarts en un article a Nature Communications, es tractaria d'un exemplar d'homínid que va morir durant la infantesa, quan tenia entre 3 i 8 anys, que va habitar les muntanyes del sud-est asiàtic durant el Plistocè mitjà, fa entre 164.000 i 131.000 anys, i que probablement pertanyia a l'extint i misteriós grup dels denissovans.